L’afectació del Pacte de la Llibertat a Sant Adrià

Escric aquesta nota d’opinió en l’escalfor d’un moment pel qual moltes catalanes i catalans, hi hem treballat de valent. És molta l’emoció que m’envaeix al saber que al 2014 podrem decidir el nostre futur en llibertat, arran del pacte del mateix nom que avui han segellat a Palau, el president d’ERC i el President de la Generalitat, encara en funcions.

Vull agraïr des d’aquest moment els 1.205 vots que es van dipositar a les urnes adrianenques en favor d’ERC, que em van fer confiança a mi (en tant que era el 43è candidat), al meu partit i a l’Oriol Junqueras.

Crec que és especialment a Sant Adrià de Besòs, on aquests vots tenen una importància cabdal. I si, no sóc un somiador, vàrem ser sisena força per darrere de C’s però vàrem obtenir un dels més grans recolzaments mai rebuts al nostre municipi amb un 8,21% de l’electorat. Senzillament fa 2 anys, vàrem treure 497 vots i un 4,96 % del vot. L’evolució salta a la vista.

I dic això, perquè aquest pacte té afectacions a Sant Adrià. I no parlo només del camí de llibertat i l’escenari de decisió que se’ns planteja a totes i tots els catalans, inclosos les i els adrianencs. Parlo del valor d’un pacte amb accent social i amb garantia de llibertat. Parlo de l’esquerra madura, compromesa, decidida i valenta en que ha esdevingut ERC. Una esquerra amb la vocació de representar al màxim de persones possibles, totes elles, amb el comú denominador de la defensa dels drets de tots però amb especial atenció de la gent treballadora d’aquest país que és majoritària no només al país, sinó també a la nostra modesta ciutat.

Fa molt que aquesta majoria de ciutadans i de famílies que estan patint la crisi, són els que sense haver-ho gestat ells, estan pagant les conseqüències del desballestament de l’estat del benestar. L’esquerra del futur, passa per garantir la permanència de l’estat del benestar sense perjudici de la situació actual en la que tothom comprèn que cal apretar el cinturó. Però no s’hi val estrènyer només als de sempre, a la classe mitjana i treballadora d’aquest país, calia que algú tingués el coratge de gravar els rics i als veritables culpables d’aquesta crisi, malgrat que aquests ara bramin. I això és el que fica a les adrianenques i adrianencs al sac d’aquest pacte. Aquest pacte d’estabilitat, que no de Govern, és l’acord d’un full de ruta amb dos objectius clars: fer una transició fins a l’assoliment del dret a decidir en forma de referéndum al 2014 i que aquesta transició sigui el més justa possible dins de les capacitats de la Generalitat de Catalunya. Que ERC garanteixi l’estabilitat és la  certesa que els pressupostos tenen un caire social clarament remarcat i deixa al descobert que les retallades són per la manca de voluntat de l’Estat espanyol o per la deslleialtat d’aquest govern envers el nostre, amb els deutes pendents o amb l’espoli fiscal que carreguen a les nostres esquenes.

Com a militant d’ERC a Sant Adrià i per la responsabilitat que he assumit durant aquests anys, faig una crida a totes les persones que s’hi senten dins d’aquest vaixell a unir forces amb nosaltres, a fer-nos costat, entrant o des de fora. Perquè aquest camí que hem iniciat no acabi a la Generalitat, sinó que comenci a ciutats com la nostra. Ara per ara, la posició d’ERC a Sant Adrià, sense cap regidor/a a l’Ajuntament, no és la més adient pels canvis que s’esdevindran al país. Per això, aquesta nova Esquerra que ha sigut capaç de bastir-se com a primera força de l’esquerra al Parlament, ha de poder caminar i treballar pels mateixos objectius que ho fa nacionalment, a nivell municipal. 

La nova posició de l'esquerra nacional

Observant comentaris que he pogut llegir al TimeLine del meu Twitter (@rarenaga), m'he plantejat una reflexió: ¿Quin paper ha d'assumir l'esquerra nacional catalana en aquesta nova tesitura on la ciutadania assumeix la independència com a solució al conflicte econòmic i polític que enfronta Catalunya i Espanya?

Crec que és una reflexió que hauríem de fer tots els militants de partits d'esquerres, perquè porta associada una responsabilitat inherent a aquesta tradició democràtica que impregna els gens de la gent que vetlla pels interessos de la classe mitjana i treballadora d’aquest país.

Deia Jordi Carbonell, dirigent històric d’ERC: “Que la prudència no ens faci covards.” I jo afegeixo, que la velocitat no s’endugui els ideals. No és feina fàcil, temperar-se en uns dies com els que estem vivint, on hem posat velocitat de rumb i sembla que aquest torrent de noticies i esdeveniments que s’han donat després de la històrica manifestació independentista, no acabaran mai. Hom pot creure que abocaran inequívocament a la independència del nostre país. Com a bon català, no dic blat fins que és al sac i ben lligat. No es guanya una batalla que portem lliurant 300 anys en una setmana. Certament, estem més a prop que mai d’aconseguir la llibertat nacional plena. Crec que la premsa internacional és un viu reflex de l’interès general per resoldre aquesta situació, i el respecte ple al dret inalienable del subjecte polític que representa el poble de Catalunya per prendre decisions.

ERC i ICV-EUiA ara que hem assumit el nou rol d’esquerra nacional catalana responsabilitzant-nos del centre del debat polític i ancorant a l’extrem al PSC, hauriem de marcar el nostre full de ruta netament independentista però sense oblidar que som d’esquerres. Pren una importància cabdal unir forces amb totes les organitzacions polítiques que defensin el dret a decidir i convocar un referèndum immediatament. Però hem de tenir l’alçada de mires del moment que afrontem i establir un full de ruta no per aclarir el futur més immediat sinó el de l’endemà d’un si en un eventual referèndum d’independència. 

Volem ser a Europa, i hi serem sens dubte, que ningú s’enganyi. Però no hem de caure en el simplisme de voler ser europeus a costa de fer el procés de merkelització que ens ataca. Catalunya, no ha de ser paradigma de les retallades inacabables que ofeguen, sinó el nou paradigma del creixement. Aprofitar la independència per aprofundir en la justícia social i en l’estat del benestar. Ser capaços d’enganxar-nos a la inèrcia del creixement per fer un canvi real del model productiu, potenciar les nostres capacitats. També ens tocarà defensar una República, davant els intents de Commonwealth a l’espanyola, que ja sabem que acabaria en més frustració. I fer-nos garants de la cohesió social, assegurar-nos que els sentiments de tots els ciutadans de Catalunya són respectats. Fer polítiques d’immigració responsables. 

La gran responsabilitat de l’esquerra nacional catalana és no deixar sol al ciutadà en aquest camí i no permetre que el partidisme d’alguns permeti capitalitzar el moment extraordinari que vivim i se n’aprofiti per crear un Estat esperpent (a l’estil Eduard Manstisores) allunyat de l’estat modern i amb vocació de lideratge que tots esperem ser. 

Catalunya, nou estat d'Europa

Començo l’article amb el lema de la manifestació, perquè és la voluntat de la majoria de catalans que volen la independència d’aquest país. Els catalans sempre hem mirat endavant i sabem que el futur es juga a Europa. I nosaltres volem jugar-lo. Volem continuar sent el que som, ciutadans europeus.

Sóc de Sant Adrià, he viscut tota la meva vida en aquesta ciutat, de pare andalús i mare catalana, amb tres avis nascuts fora de Catalunya i només una àvia nascuda aqui. Sóc independentista i m’estimo Catalunya, no he viscut a cap altre lloc que no sigui aqui. I quan escolto al meu pare parlant sobre la terra on va nèixer i on van nèixer els meus avis, no poso cara agre, l’entenc, sent el pes de les arrels. Vull que el meu pare vagi de vacances al lloc on va nèixer, amb tranquilitat. Fins i tot, voldré acompanyar-lo.
Pero jo votaré si, al referèndum d’independència. Potser també ho faran el meu pare i la meva mare. Ningú posarà en dubte que ens estimem Catalunya, tant, com qualsevol altre. I el meu pare seguirà parlant amb els seus familiars i seguirà tenint la mateixa estima que sent per la terra on va nèixer ell i els seus pares.

Dic això, per aclarir que la independència no és una ruptura sentimental, és una ruptura política. Tampoc agito a l’indepentisme de butxaca, perquè el gran èxit de l’independentisme català i del catalanisme en general, és que és integrador i transversal. Dins la Unió Europea i en ple segle XXI, no hi cap, l’odi entre pobles que durant la història han estat intimament lligats. Mai he odiat la terra que va veure nèixer al meu pare. Simplement m'estimo Catalunya. I encara que soni dur, estimar Catalunya passa per sentir el clam general que va inundar els carrers de Barcelona, la passada Diada. La independència política d’un país no va contra cap altre sinó a favor dels ciutadans i ciutadanes que mereixen viure millor. I no ho defenso per avarícia, sinó per justicia.

Europa ens escolta i ens espera, amb els braços oberts. Tinc l’absolut convenciment que la Unió Europea haurà de dirimir la situació que es planteja, i ho farà pensant en el benestar dels ciutadans europeus, perquè tan catalans com espanyols som ciutadans europeus, i això no ho esborra la formació de dos nous estats.Per cert, dic bé: dos estats! Perquè es formaran dos nous estats: el català i l’espanyol sense Catalunya.

A mi personalment, el que m’engresca a continuar la lluita no són les xifres, ni l’imaginari de catalans montats al dòlar per doquier, el que realment m’ilusiona és saber que la independència pot dur una mica més de felicitat a les nostres vides i tornar-nos un dret humà laminat als catalans de fa segles: la llibertat.

Selecció espanyola, cortina de fum

En primer lloc, vull felicitar la selecció espanyola pel seu triomf a la Eurocopa 2012, vaja, per fer la seva feina. Per cert, una feina recompensada amb 300.000 €/jugador. Felicito també tots els ciutadans que es senten identificats amb aquests colors, i que van sentir ni que sigui per un moment alleugerits els seus problemes, me n’alegro fins i tot que molts dels que en el futur votaran SI a la independència de Catalunya, estiguessin celebrant ahir la victòria de la selecció espanyola. És la demostració que ser català i voler la independència d’aquest país no és excloent i no implica odiar Espanya. Els sentiments són els que són i no es poden amagar. Jo, no em sento identificat amb aquests colors, i és una qüestió de sentiments, no sóc gregari ni fonamentalista. Crec el que crec i sento el que sento, no puc amagar-ho. Pero de la mateixa manera no puc més que alegrar-me per aquells que són capaços de combinar el sentiment dual que moltes vegades reflexen les enquestes, aquells que es senten catalans i espanyols a la vegada, n’estic segur que aquest sentiment és el que més ajudarà a Catalunya a aconseguir la independència. Els habitants d’aquest país, són inteligents, i saben discernir els sentiments de la raó, i saben que el millor per Catalunya no té perquè anar acompanyat de formar part de l’estat espanyol, per molt que hi tinguin vincles afectius. Dit això, no puc més que entristir-me al adonar-me d’una realitat que no m´és agradable. Em dol veure com surten al carrer milers de persones, per celebrar que un equip de futbol ha guanyat una Eurocopa i mentre al seu país cau l’estat del benestar, hi ha un atur escandalós, una economia semirescatada,un deute avergonyidor i ningú mou un dit. No negaré, com a amant del futbol, que una victòria dóna instants d’autèntica felicitat per aquells que ho senten, però no pot ser l’excusa per justificar l’oblit dels deures que tenim com a ciutadans. Els mateixos que intenten apaivagar debats com el del pacte fiscal, són els que posen “La Roja” com a pretext per no parlar del que realment importa. Estic trist, també perque tal i com jo respecto la selecció de l’estat i l’alegria dels seus seguidors, a mi no em respecten poder veure la que considero la meva selecció, la catalana, en competicions internacionals. Una falta de respecte, entenc que greu, per als ciutadans que ens sentim així i també a la democràcia. Com a exemple, Regne Unit no té cap problema en respectar les diferents seleccions que conformen, a la vegada, les nacions del seu estat. D’altra banda, Rajoy ha faltat a la seva responsabilitat com a President del Govern espanyol, deixant abandonats a tots els damnificats per l’incendi que encara ara és manté viu a València, que ha deixat un mort, ferits, gent desplaçada dels seus habitatges i 13 carreteres tallades. Una final de futbol, no és més important que els teus ciutadans, o no hauria de ser-ho. Més quan la causa de la tardança en poder-lo controlar es deu a les retallades que ha fet el seu partit al País Valencià.Aquest gest de Rajoy demostra la manca de sensibilitat i l’intent de desviar l’atenció dels problemes que realment afecten als ciutadans del seu país. Els gestos són importants en política, i crec que assistir a una final quan cremen hectàrees al seu considerat territori és una manca de responsabilitat que hauria d’explicar.

Prou espoli! La necessitat del concert.

Prou espoli! La necessitat del concert. Molta de la gent que m’atura per parlar sobre política,em pregunta perquè ERC porta defensant des dels anys 90 el concert econòmic, en base a què. Em sembla una pregunta excel·lent, i crec ha arribat l’hora de donar la meva explicació. Ara, públicament, he cregut que és un bon moment per donar a conèixer als ciutadans el perquè de la necessitat d’un concert econòmic a Catalunya. No m’agrada gaire posar dades en un article, més enllà de les necessàries, crec que les dades són consultables, m’agrada desenvolupar idees i arguments. Però avui faré una excepció, per remarcar la importància en aquest cas, de la negativitat extrema a la que ens aboca aquesta suma de dades. No m’agrada gaire posar dades en un article més enllà de les necessàries ja que crec que són consultables. M’agrada desenvolupar idees i arguments. Però avui faré una excepció per remarcar la importància, en aquest cas, de la negativitat extrema a la que ens aboca aquesta suma d'informacions. L’Estat espanyol ha gastat 82.000 M€ en l’AVE, CAP línia produeix benefici, ni tan sols la Barcelona – Madrid. Som el segon estat per darrere de Xina (imagineu l’extensió) en inversió en alta velocitat. En mig any, s’ha hagut de tancar el servei d’AVE, Cuenca – Toledo perquè només portava 9 passatgers. Mentrestant, a Catalunya, esperem el corredor mediterrani per connectar les nostres empreses i ports amb Europa. Volen portar l’AVE a la frontera amb Portugal (on no pensen construir-lo) abans que unir Castelló i Tarragona. Des de l’any 2000 l’Estat ha destinat 60.000 M€ en construir 5000 km d’autovies gratuïtes. A Catalunya zero. Mentrestant, l’N-II a Girona té obres aturades i sense projecte, quan passen 30.000 vehicles diaris. L’Estat ha malbarat 9.000 M€ en aeroports regionals que mai seran rendibles. Mentre Catalunya no té “hub” internacional i el Prat continua segrestat per AENA. 837.000 catalans a l’atur, 1 de cada 2 joves sense feina, 1 de cada 5 catalans és pobre, 104.000 llars no tenen cap ingrés, 19000 families han estat desnonades des de 2009, l’universitat costa un 51% més als catalans que als madrilenys, cada català paga 95 € /any en peatges, el deute de l’estat espanyol comptant el rescat es del 80 % del seu PIB, mentre que el de Catalunya és del 20 %. El deute d’Espanya amb Catalunya anual és de 16.409 M€ (+d’un 10 % del seu PIB). Catalunya va generar un superàvit de caixa de 2,5 M€, un 1,2 % del PIB, a tota la zona euro només Suècia i Estònia van tenir superàvit. A la llum de les dades, crec que els partits que defensem el concert econòmic no ho fem per motius sentimentals. La sobirania fiscal de Catalunya serviria per millorar l’estat del benestar de les famílies catalanes, això no és sentimental, és real. Sí, la política ha de tenir un valor ferm, el del servei a la ciutadania. La nostra responsabilitat és garantir que les famílies puguin viure cada cop millor. El concert econòmic no és cap invent per debilitar l’Estat, és la reivindicació d’un poble que està sent espoliat per un altre. Va dir Valentí Almirall, referent del federalisme i del catalanisme modern, al 1880 : <> Doncs això, corregim un dèficit històric amb Catalunya que dura com a mínim des del 1880, amb la millor de les armes: la democràcia i un Parlament unit en la idea de defensar el que és nostre amb ungles i dents, si cal. Prou espoli!

Rajoy, president de Catalunya

Els ciutadans de l'Estat espanyol van entronitzar a la tardor a Mariano Rajoy com a nou President del Govern d'Espanya, atorgant-li una majoria democràtica sense precedents en la democràcia.

Ara, uns mesos més tard ja governa també a Catalunya. Directa o indirectament, el Govern de la Generalitat ha entregat les claus de casa a aquells que pretenen enfonsar-la, ara a les comunitats governades pel PP se li afegeix una Alícia Sánchez-Camacho que no té la comunitat i no governa, pero llueix amb orgull la clau penjant del cinturó, sabent que mana sense manar.

S'ha de reconèixer que el PP a Catalunya ha sabut seguir una estratègia que li està brindant l'oportunitat d'homogeneitzar-se i anar adquirint quotes de poder. Un poder sovint cedit per un partit que s'autodenomina nacionalista català. Només cal fixar-se en l'alcaldia de Badalona, la Diputació de Barcelona o com hem vist fa unes hores la Corporació de Mitjans Audiovisuals. Van criticar fins la sacietat el tripartit, amb proclames sobiranistes retreient a ERC un paper poc catalanista, i ara es venen Catalunya (de nou, com ja van fer amb l'Estatut) a canvi de ser molt de dretes i de defensar als seus (els rics) mentre la classe treballadora els hi paga la factura.

A tot això continuen anant-se al llit somiant amb Catalunya com a estat independent i s'aixequen amb la crua realitat havent pactat amb la dreta mes rancia, mes anticatalana i mes agressiva dels últims temps. El mateix PP que no esta a favor ni de l'Estatut, ni de l'immersió lingüística, ni del Corredor mediterrani ni del concert econòmic a Catalunya.

Els ciutadans son inteŀligents i saben que no s'esta vetllant pels seus interessos i drets: que li preguntin als veïns de la Mina amb el tema del CAP, per exemple. O sino a la classe treballadora d'aquesta ciutat que ha d'assumir una reforma laboral que ens retorna als temps on les persones, servien un propietari i els seus drets eren menystinguts. A tot això el partit del Govern, continua recolzant aquestes iniciatives empobrint els nostres serveis i els nostres drets fins que sense saber-ho hagin fet la feina bruta al PP.

Un dia Artur Mas s'aixecarà i s'adonarà que el President no és ell sino Rajoy.

ERC i JERC convoquen una assemblea oberta a la ciutadania

Les seccions locals d’ERC i JERC a Sant Adrià han decidit convocar una Assemblea Oberta a tota la ciutadania per tal de presentar el seu projecte de ciutat i engrescar als ciutadans que així ho vulguin a participar del projecte i a enriquir-lo. Així com també debatre postures i mesures que caldrien per millorar Sant Adrià.

Sota el títol: “Un projecte obert de ciutat. ERC i JERC a Sant Adrià”, les formacions republicanes busquen generar espais de diàleg amb els ciutadans a l’escenari autòcton de la política, el carrer. Així presenten un format novedós, ja que la trobada serà a l’aire lliure davant del nou mercat provisional (Parc Rosa Sensat i Vilà) a les 10 h del matí del proper dissabte dia 17 de març.

L’iniciativa pretèn trencar les barreres físiques i sovint també psicològiques que separen els ciutadans dels polítics, atenent al criteri de la formació que creu que es basen en etiquetes i apriorismes llunyans a la realitat. Per això, esperen que tothom sigui del color que sigui i tingui les idees que tingui, participi a l’assemblea per conèixer de primera mà quin és el projecte i quines coses poden aportar perquè aquest projecte sigui compartit.

Podeu seguir l'Assemblea vía twitter: #assembleaercsab, així com deixar les vostres aportacions abans i després!

Reflexions d'un 20N

Per aquells que pensen que tot està perdut, que l'independentisme és marginal, que està en hores baixes, enderrocat. Per aquells que avui es quedaran a casa, o malgrat que vagin a votar facin, amb perdó de l'expressió, el "freak" votant una estelada. Per a aquells que pensen que la majoria absoluta del PP no serà millor que si fos del PSOE o si fos una majoria relativa pactada CiU-PP. Fem pinya, donem una oportunitat a l'esquerra nacional d'aquest país, la que a l'any 31 ja va engendrar la primera República Catalana. El somni que des de llavors ens ha guiat, per malgrat una Guerra Civil i la seva posterior persecució, continuar vius amb les mans netes com llavors i el cor calent preparat per la lluita democràtica.

No és l'hora de les reivindicacions en forma de vot-estelada o d'abstenció crítica. És l'hora dels valents, dels que ens aixequem aviat amb el cansament de portar un Estat a les esquenes però amb els ulls vidriosos per la il.lusió que ens genera el futur que podem construir, com sempre amb el punt fix a un horitzó que només s'albira a espatlles de gegants, de la mida dels nostres somnis. Un somni que hem de fer realitat. Hem de despertar de la mandra i de la postura inflexible. La llibertat només té un camí. Quant més triguem en ser-hi tots al camí, més desorientats deixarem als que servim com a brúixola.

Sigui com sigui, aquest 20N és una oportunitat més. És l'oportunitat de centrar-nos, d'actuar amb el cor. Si hi ha algú que pot defensar a Madrid, les llibertats del poble català i en conseqüència, les necessitats i interessos del mateix, és ERC-Rcat-CatalunyaSi. Per opció neta, independentista i sobretot lliure, d'obediència estrictament catalana. Amb l'objectiu clar i les armes escollides: la paraula viva, la lluita dialèctica, i una candidatura de dones i homes que faran que despertar del somni sigui cada cop més a prop, més realitat.

Si dubtes, vota'ns perquè t'esvairem els dubtes. Si estas emprenyat amb nosaltres, disculpa'ns pels errors, reconcilia't amb tu mateix i amb nosaltres, i vota'ns. Si no confies del tot, fes servir el teu esperit emprenedor i arrisca't amb nosaltres, perquè no et fallarem. I si ho tens molt clar, convenç als que t'envolten. Una marea groga ha d'envair les urnes, perquè l'Alfred Bosch s'ho mereix, perquè és l'hora d'afrontar la realitat amb Madrid i perquè només nosaltres serem capaços de canalitzar una voluntat palpitant del poble i transformar-la en una realitat molesta a l'Estat. Convertim les consultes, la manifestació del 10-J, les ànsies de llibertat i el clam sobirà del poble de Catalunya en una resposta incontestable a les urnes. Només amb la presència a les institucions podrem fer de la nostra causa, un veritable debat que tregui les caretes dels que juguen al sobiranisme de boca per arronsar-se davant el sobiranisme que surt al carrer i clama pel que li és propi.

No juguem a decidir qui ens governa alternativament cada 4 anys, la nostra decisió és un pas més, és fixar l'objectiu més enllà de la realitat més immediata. Somiem l'impossible, per fer-ho possible. Som així.

Avui toca prioritzar Catalunya, escollim Alfred Bosch.

#jovullvotaradéuEspanya

El concepte de pseudodemocràcia, que tant he repetit als meus articles, s'ha confirmat. Sóc conscient des de fa temps, que la democràcia és el nom d'una forma de governar que queda lluny de la que estem vivint. És per això que hem d'afegir un altra paraula per saber de què parlem, i en diem democràcia representativa, que no és més que dir, qui em representa ostenta la democràcia, el poder recau sobre els representants i no sobre els representats. Si afegim a aquesta circumstància, que la diversitat d'opinions a l'Estat Espanyol vol dir tenir dos grans partits, ens adonem que la nostra forma de govern dista molt dels principis de pluralitat i de poder sobirà del poble.

La Transició espanyola, com a concepte d'avenç i progrés, va ser una mentida. El temps que col·loca a tothom al seu lloc, ho demostra. La Transició va ser un invent per mantenir les estructures del règim dictatorial modificats per la bonhomia de la paraula democràcia. Sembla que aquesta paraula màgica quan substitueix altres paraules més lletges, alegren la vista i canvien el color de les coses. Però les institucions segueixen sent les mateixes, el cap de l'Estat escollit a dit pel dictador, la Constitució signada pels propis franquistes és en si mateix un mal auguri pels demòcrates de veritat. És cert, que gràcies a aquest procés es va aconseguir la pau social, es va poder aturar el colpisme i la intervenció militar a la política. Però per guanyar això hem cedit espai democràtic perquè ho guanyi el bipartidisme i l'opacitat de l'estat envers els seus ciutadans. La cima d'aquella transició, llunyana per molts joves que no l'hem viscuda, va ser el mal anomenat consens constituent que va donar lloc a la Constitució del 78, el cap de la jerarquia normativa. Una norma rígida, feta per perdurar en el temps, i per tant blindada per no ser reformada, sense el consentiment dels grans partits, PP i PSOE en aquest cas.

Hem sentit fins i tot, a la Casa Reial, demanar la seva modificació per acabar amb la successió masculina i modernitzar aquesta altra institució ancorada en un passat basat en drets atorgats directament per una divinitat. A la vegada que ho feia amb aquesta Constitució ancorada en el passat franquista. I tot es preveia molt complicat, masses traves, massa rebombori, dissolució de Corts i referèndum inclòs. El PSOE de ZP que tant s'omplia la boca de l'Espanya plural no va gosar fer el pas valent que molts esperaven. I la crisi econòmica, que tot ho ha tenyit de vermell i negre, vermell pels números i negre pel futur que ens espera, ha donat ales per reformar la Constitució irreformable del 78. Això si, esperonats per una Unió Europea dirigida per Merkel i Sarkozy, imatge pura del neoconservadurisme que regna a Europa. Sembla ser que volen uns Estats Units d'Europa però a imatge i semblança dels d'Amèrica: privatitzant el poc marge d'estat del benestar que tenim. Ens volen liberals i conservadors, en el sentit econòmic del terme.

I és per això que dic prou. M'indigna saber que ara si que es pot reformar la Constitució, i a més per una via exprés, en 4 dies i només amb la implicació de PP i PSOE. Sense debat, per lectura única. I sobretot, sense donar la veu als ciutadans que són els que han de viure sota l'empar d'aquesta norma mare. Negar als ciutadans el dret a votar una reforma constitucional és negar l'existència de la democràcia. No vull viure en un estat que no és democràtic. Per tant, vull que el meu país, Catalunya, abandoni aquest estat, no per rancúnia sinó per lògica i coherència. Ja no vull votar una Constitució ancorada en el passat, vull ser part activa d'una Constitució Catalana que em doni el dret a pertànyer a un país democràtic.

Manca de responsabilitat, o el com inventar un oratori fantasma

La sobirana ciutadania adrianenca va entronitzar al Saló de Plens a un nou grup municipal a les darreres eleccions, i per tant el va dotar de la càrrega de responsabilitat que significa estar al servei de tots els ciutadans. Les manifestacions i les reivindicacions són legítimes, de fet, és un dret dels ciutadans d'expressar-se. Però com tot acte comporta una responsabilitat afegida, ser responsables amb les nostres expressions públiques i amb el nostre entorn és també tota una declaració d'intencions.
És vergonyós que Sant Adrià de Besòs, surti referenciat als diaris d'abast estatal per la manifestació d'aquest nou grup municipal apel·lant a les baixes passions i amb un tracte vexatori i clarament xenòfob cap a un determinat grup social. Les rèmores del passat són massa properes com per no fer comparacions, potser superlatives, però plenes de sentit dins del context històric en el que ens trobem. I lligant-ho amb la responsabilitat, és encara més trist, veure com la líder d'aquest grup, eixuga i evadeix responsabilitats davant de la demanda interposada al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, tot dient que no ha escrit els pamflets i que això és cosa del seu partit. Com pot un càrrec públic, eludir les conseqüències dels seus actes a la població? És igual si ha escrit o no els pamflets, la qüestió és que s'han escrit i que ella pertany a aquest partit i ostenta un càrrec públic associat a la pertanyença a aquest partit i en conseqüència assimilació de l'ideari del mateix. És corresponsable de tota la mala imatge que s'ha generat de la nostra ciutat a l'exterior i també d'una suma de tòpics i estigmes que s'afegeixen a una llarga llista. Lluny d'ajudar a millorar Sant Adrià, torpedina allò en el que tots estem d'acord, trenca la pau social i troba escletxes i irregularitats allà on no hi ha res, només un oratori fantasma. Quelcom inventat per incitar a l'odi i fer la vinculació fàcil i totalment allunyada de la realitat del binomi immigració – treball.
En aquest sentit, l'Ajuntament ha actuat amb coherència i assumint la responsabilitat que tenen, i així tant l'equip de Govern integrat per PSC i ICV-EUiA, com la oposició, en aquest cas, només una part, CiU. Han traslladat una demanda a la fiscalia perquè estudïi els abusos que representa els actes d'aquest partit contra la ciutadania i contra la pròpia ciutat. Malauradament, la formació que represento no té representació municipal, però des de Renovació-ERC-AM també donem suport a les accions judicials que es porten a terme , i explicitem la nostra voluntat d'ajut en qüestions relatives a la defensa dels drets civils. És del tot recomanable llegir l'article publicat a l'Àrea Besòs, per Joan Callau Bartolí, Temps convulsos. Crec que hi han punts on tot els demòcrates i totes les dones i homes que tenim vocació de servei públic coincidim. I l'article citat, és un bon punt de partida.
Crec que el més noble i lògic, és que Menchu Martí presentés la dimissió per haver enganyat a la ciutadania i per haver perjudicat greument a la ciutat i a la seva imatge exterior. Però com que en aquest país, està tan poc instal·lat la corresponsabilitat i la dimissió com a afrontació d'aquesta responsabilitat desatesa amb la ciutadania que són els que t'escullen, segurament no ho farà. Perquè ni s'estima Sant Adrià, ni els seus ciutadans, ni te vocació de servir-nos. Segurament és tan miop, politicament parlant, que deu tenir deliris de grandesa i deu pensar que està redimint a la ciutat de Sant Adrià de ves a saber quin pecat.

El futur d'ERC: la renovació

Malgrat les invitacions d'alguns a desistir del meu objectiu de millorar la vida dels ciutadans del meu país, ciutat o barri; mitjançant l'eina de la qual disposem per transformar la societat, la política, no defalleixo. I no defalliré mai. En l'espectre democràtic, ERC és una opció com qualsevol altre, i mereix el mateix respecte vivint a Sant Adrià, Vic o Girona. Per això, malgrat que alguns diguin que la meva ideologia no cap a Sant Adrià, jo continuo defensant, i potser ara més que mai, el paper d'ERC a Sant Adrià i el de tots els seus integrants. Amb els nostres encerts i errades.

I deixant Sant Adrià, per fer una valoració més global. La tendència a la baixa d'ERC demostra que ens hem equivocat. La estratègia de fer forat al PSC, com a cavall de troia dins el govern, no ha funcionat. No hem seduït la gent de l'esquerra, amb un discurs nacional independentista progressiu, ni a l'electorat del PSC, ni tampoc al d'ICV-EUiA. I la crisi, ha acabat d'enfonsar la nostra moral com a partit i en paral·lel la d'una societat indignada i passiva, davant la desorientació de rebre tants cops seguits sense gairebé poder agafar l'al·lè i tirar endavant. Ens ha faltat relat de govern, explicar la feina per sortir de la crisi i demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la societat, que des de l'esquerra també ens en podíem sortir. També hem perdut l'oportunitat de fer un pas endavant amb els votants d'esquerres per afiançar-nos com a partit nacional d'esquerres i desplaçar al PSC. I finalment, hem decebut els nostres votants i alguns militants independentistes que han considerat una ofensa als interessos de Catalunya, el mantenir-nos a un govern que ens desgastava i ens deslegitimava com a opció de govern en un futur i sobretot com a força independentista. Alguns ho vàrem criticar, no em fa cap vergonya reconèixer, que vaig ser un crític i molt actiu durant tot el segon tripartit. I el Congrés Nacional del 2008, celebrat a Barcelona, va ser una de les grans errades d'aquest cicle electoral. Allà, es va posar la primera pedra del fracàs. ERC es va tancar en un pinyol aferrat a una estratègia equivocada, i els que vàrem quedar fora d'aquesta estratègia, vàrem poder escollir entre dues opcions, les dues igual de difícils. Uns van optar per abandonar el vaixell i van crear-ne nous espais on exercir la seva militància. I d'altres, entre els que m'incloc, vàrem decidir continuar fidels a unes sigles i a una història.

Escollir una estratègia equivocada és una errada important,i els seus responsables n'estan pagant les conseqüències però deixar desaparèixer el partit decà de Catalunya, és un atemptat a la història del nostre país. Per tant, la paciència ens ha donat la raó i ara ens toca bastir la nova ERC. L'Esquerra Republicana de Catalunya del segle XXI. I parlo en plural, perquè ERC ha de ser el partit del poble, ha de créixer des de fora cap a dins, i des de baix cap amunt. Ha de tornar als orígens, rebuscar al seu si i refermar la seva lluita pel benestar social, les classes treballadores, el republicanisme i l'independentisme, no nomes com a model sentimental sinó com a praxis per al desenvolupament de la societat catalana i els ciutadans a un major grau de benestar. I si, hem de fer nació, però sense oblidar els problemes de les persones, sense voler imposar la nostra realitat i el nostre sentiment.

Per fer aquesta feina necessitem dels militants, dels dirigents i sobretot dels ciutadans i ciutadanes, disposats a creure en aquest nou projecte que encetarem. I també necessitem canviar les cares i la estratègia. A mi el “ticket” Junqueras – Rovira, m'agrada. L'Oriol Junqueras té el meu afecte i el meu suport des de fa mesos, que al sentir-lo personalment, des de la proximitat, em va semblar una persona amb un perfil adequat per assumir la presidència d'ERC en un moment tan complicat com el que estem vivint. L'hem sentit explicar de manera diàfana i directa, sense embuts, la història de Catalunya, però ara haurà de forjar la seva pròpia història i lligar-la a la responsabilitat d'estar al capdavant d'un partit tant exigent, com és ERC. N'ha de ser el creador d'un nou espai, d'una nova via. I crec que aquesta via comença amb l'elecció, agosarada i decidida, de la Marta Rovira com a companya en el trajecte, però es la única de les vies que ens pot treure de la crisi interna i en conseqüència de l'externa, la renovació. La direcció que dissenya és assenyada i responsable. Equilibrada. Dóna entrada a totes les sensibilitats del partit, premia als que han treballat dur i encara que deixa enrere moltes persones vàlides, fa un pas endavant i renova. És valent i espero el temps li recompensi. Està fent una feina titànica per renovar el partit i la seva estratègia, la seva visió de futur i la seva aposta per unir-nos de cares enfora i ser nosaltres mateixos de cares endins, em sembla intel·ligent i una aposta segura. En aquesta nova etapa, no només hem de renovar, ens hem d'eixamplar. Hem de ser la casa gran dels progressistes amb un horitzó nacional que vagi més enllà de l'autonomisme i el federalisme, superats per la realitat que se'ns imposa des de Madrid. Hem de trobar punts de confluència i de treball conjunt amb el nou ordre independentista. Ara mateix som un conjunt de reptes, entre ells, aprofitar la crisi de l'esquerra per superar el PSC. Sense esperar els seus demèrits, creixent amb el nostre propi tarannà. Hem de continuar sent el pal de paller de l'independentisme. Hem de ser capaços d'aprendre de la senzillesa i atracció de les CUP i barrejar-ho amb la seriositat d'un partit de govern, sense perdre de vista la nostra essència i la nostra manera de fer. Ser nosaltres mateixos.

Oriol, Marta, estic segur que en sabreu fer la feina, acompanyats de tots els militants que des de fa temps dediquem hores al servei d'una causa comuna. Així, la vostra candidatura, té el meu suport, el d'un militant més. I només em queda desitjar-lis, sort i encerts companys! Que dels vostres encerts i errades, en serem corresponsables i beneficiaris.

Salut i República!

#acampadasab

Estic molt engrescat amb tota la campanya electoral de Renovació per Sant
Adrià, som un grup realment cohesionat i amb unes ganes enormes d'entrar a l'Ajuntament per canviar les coses. Som el canvi real. Malauradament els nostres ciutadans, senten aquesta canturel·la de tots els polítics. I aquestes paraules han quedat pervertides i buides d'un contingut real.

Però els fets no desmenteixen les persones per molt que alguns intentin fer gravar el lema de "Tots són iguals". A Renovació, des de la nostra constitució no hem sigut iguals i a l'Ajuntament tampoc ho serem. Deia en algun dels meus discursos d'aquests dies, que som l'alternativa real, l'antídot contra la desafecció. Com tot a la vida, hi haurà qui ens cregui i haurà qui no. Però ho hem demostrat sobradament, amb el nostre programa i amb els nostres actes i fets. Nosaltres, alguns militants de partits, també estem cansats de que alguns s'hagin aprofitat de la política per fer-la una plataforma per esdevenir allò que no són, som professionals dels nostres rams, que volem canviar les coses mitjançant la política, no serem mai professionals de la mateixa.

La necessitat del naixement de Renovació rau precisament en el cansament i allunyament de la ciutadania envers l'única eina que tenim la classe obrera i treballadora per transformar la societat que és la política. A Sant Adrià, el PSC té un model esgotat que ha estat durant molts anys sustentat per la bonança econòmica i l'aprofitament de la bombolla immobiliària que un cop desinflada ha fet que es desinfli el model dels socialistes, se'ls hi ha acabat el crèdit. El PP, apart d'imposar un candidat des de la direcció nacional del partit, no presenta projecte alternatiu. ICV-EUiA ha fet de crossa del PSC, a un municipi on no feien falta degut a la majoria amplia del PSC i han perdut una oportunitat, sota el meu punt de vista, històrica, per reivindicar el seu propi programa. CiU ha fet una oposició digna, però insuficient. I des que són al Govern de la Generalitat, les amenaces de retallades i les ja consumades fan que la ciutadania perdi la confiança en el seu projecte, doncs retalla en drets als veïns de Sant Adrià. PxC i SI són partits monotemàtics que no representen cap projecte transversal per Sant Adrià i per tant manquen de tot interès.

En tot això, amb tota la prudència del desconeixement, ha sorgit un moviment que demana la democràcia real. Els que em seguiu sabeu que en aquest mateix diari vaig encunyar el terme pseudodemocràcia per referir-me a l'statu quo en el que estem instal·lats. I sempre n'he parlat. El moviment arran de les manifestacions del 15M, no sabem ben bé que volen ni que pretenen, però són gent que perfectament encaixa amb Renovació: gent interessada per millorar i cansats de viure en una democràcia que només te de democràtic el nom, allunyats de la política clàssica, de les disciplines de partit i apostant per l'assemblearisme com a eina de decisió. Ja ho diu el nostre lema: Renova't...Som Sant Adrià. Representem un tarannà nou, una nova forma d'entendre la societat i una nova forma de governar a Sant Adrià, formem part d'aquesta ciutat i som part d'ella estiguem o no al govern de la mateixa.

Ahir, vaig rebre, pel Facebook una invitació per fer una concentració avui a la Pl. de la Vila a les 20 h, seguint el model de Sol o Plaça Catalunya, que esperem tingui molt d'èxit però esperem també que tingui traducció la nit electoral, està molt bé estar indignats, però encara és millor canviar les coses amb el nostre vot.

Vaig crear el hashtag #acampadasab perquè un cop comenci la concentració la gent pugui dir la seva i ho poguem seguir. Jo hi seré, perquè també estic indignat,però no faré ni campanya, ni populisme ni partidisme. Perquè Renovació per Sant Adrià és una pota organitzada que neix del mateix sentiment que brolla dels indignats que acampen arreu de l'Estat espanyol.

També he repetit fins la sacietat durant aquesta campanya: que som la revolució silenciosa i democràtica. Esperem que el 23M, tinguem prou confiança dels ciutadans per convertir aquesta esperança en una realitat.

Primer, els de casa!

Estic segur que nomes pel títol, ja és un article polèmic. Neix amb la intenció de ser-ho, i espero que ajudi a fer entendre el missatge d'aquells partits que no utilitzem la immigració per buscar vots, sinó que ho analitzem com un repte de la societat que volem superar.

Ja fa dies que he pogut observar l'aparició de pintades d'un partit polític on hi surten les seves sigles i a continuació, un lema: “Primer els de casa”. Al principi, vaig sentir indignació. Estic tip de la gent que malversa i utilitza els baixos instints per guanyar quotes de poder, ni tan sols s'interessen per millorar les coses. L'únic objectiu és fer malbé la cohesió social i guanyar vots per assolir més poder. Podeu veure vídeos d'algunes caps de llista d'aquest partit pel YouTube (en concret, la de l'Espluga de Francolí) i entendreu la magnitud de l'assumpte. Un altre cas similar i proper és el del PP a Badalona, l'única manera que tenen per intentar aconseguir l'alcaldia és furgant en els barris on hi ha més immigració per agitar els problemes de convivència, pocs i sense soroll, si no fos per l'atiament desproporcionat que en fan per treure rèdit electoral. Confio en els ciutadans i espero que entenguin que és un discurs perillós. També entenc que els ciutadans puguin patir problemes de convivència i a vegades es cansin de no trobar respostes, els hi demano paciència perquè l'enfrontament d'uns amb altres només ens pot portar a més confrontació i potser després haurem de lamentar problemes més seriosos. Però no és del PP que parlo, parlo d'un altre partit. Al meu entendre, un partit que frega els límits de la legalitat i que a mi, personalment, m'esgarrifa. No pels seus possibles resultats electorals, sinó pel seu ideari que cavalca a poques passes del feixisme.

He intentat abstraure'm de tot això, i analitzar en profunditat aquest lema. És un lema de llibre, curt, entenedor i que arriba al seu receptor de manera diàfana, sense interferències. Però al meu parer, contradictori, perquè que vol dir “primer els de casa”? Si entenem com a casa Catalunya, per mi tothom que vingui a viure a “casa” és un de nosaltres. Per tant, com que tots som persones amb els mateixos drets i deures, els barems que hem d'aplicar per donar ajuts i beques no són ni l'origen ni el color de la pell, sinó la renta. I si resulta que els que porten més d'una generació vivint a “casa” tenen rentes més altes, alegrem-nos, no siguem avars i vulguem tenir més. La societat republicana que defenso també es basa en això, en ser corresponsable, i la lluita per eradicar la pobresa, també és responsabilitat dels rics. Si Catalunya és casa nostra, hem de cuidar a cada habitant i hem de repartir la riquesa entre els que tenen menys, portin cinc generacions vivint-hi o tot just hi acabin d'arribar. Catalunya, la fan els catalans, entesos com a habitants que viuen i treballen en aquesta magnífica terra, dit sigui de pas, corredor i nexe d'unió entre l'Europa del Sud i l'Europa central.

I voldria acabar l'article fent dues referències, una anecdòtica i l'altra històrica. L'anècdota és que estic segur que aquests que fan les pintades són els que davant d'un mural amb un lema com “Independència” amb permisos, dirien “Quina colla d'incívics”, mentre ells intoxiquen els nostres carrers amb lemes molt provocadors.
En quant a la històrica, no sóc historiador i espero em perdonin aquells que si ho siguin, si la meva anàlisi no és del tot correcta, però crec que no vaig massa errat i assumeixo el risc. L'auge del feixisme dels anys 30 a Europa té diversos motius i a cada país va tenir unes característiques diferents. Però jo ho resumiria en dos grans trets: una crisi econòmica profunda després del crac del 29 i un nacionalisme mal entès. El feixisme va combinar aquests elements per defensar que els “d'aquí” no podien ser “d'allà” i els “d'allà” no podien ser “d'aquí”. La crisi econòmica que estem patint es probablement un alteració important de l'statu quo en el que estàvem instal·lats, com ho va ser el crac del 29. I aquest lema de PxC és un nacionalisme mal entès, perquè els de casa som tots els que vivim a Catalunya o a l'Estat espanyol o a Europa o al món. Catalunya no té parets hermètiques, ni volem que les tingui, volem continuar nodrint la nostra història de convivència amb altres cultures i amb altres formes de veure i viure la vida. Tots sabem com van acabar els feixismes europeus dels anys 30, i molt particularment ho sabem a Catalunya que varem patir la repressió d'un regim feixista durant 40 anys.

No fem cert aquell tòpic que diu que la història és cíclica i es repeteix.

Som un bon equip!

A la vista, les properes eleccions municipals, no és cap secret. Ho denotem per la creixent activitat dels nostres polítics: a la xarxa, al carrer i als mitjans de comunicació, hi ha una invasió de la política a tots els terrenys i els ciutadans es posen alerta. Em fa ràbia veure com aquells que durant quatre anys han estat amagats sota les pedres, o vivint tranquil·lament, ara viuen agitats i amb l'agenda atapeïda només per aparentar i esgarrapar quatre vots. Em sento en llibertat per denunciar-ho, senzillament perquè això cal canviar-ho. La meva agenda porta atapeïda, des de que vaig començar a navegar en les aigües de la política. Des de llavors, ni un dia de descans, més enllà de les merescudes vacances d'estiu, que a vegades fins i tot des d'allà he intervingut en els debats de Ràdio La Mina. La militància activa per una ciutat i un projecte, no entén de pauses ni de calendaris.

És un tret que caracteritza la gent que m'envolta i els projectes en els quals m'involucro, la lluita constant i perseverant per apropar-nos cada cop més a l'objectiu, millorar la vida de la gent. Ja us he parlat de l'ADN de Renovació i també he renovat el meu contracte amb la ciutadania adrianenca dins ara d'aquest nou projecte i ara vull parlar-vos de l'equip, en definitiva, de les persones que conformem aquesta iniciativa política. Amb la Núria Arnau, al capdavant, us parlo des de la franquesa i amb la sinceritat i seguretat que em dóna conèixer-la des de fa ja temps i haver viscut molts moments d'alegria, lluita i també decepció plegats. Una líder natural, amb el cap fred i el cor calent, sagaç i astuta, conscienciada i formada i sobretot molt humana. Del costat dels més dèbils i defensora de totes les causes socials. Una dona del seu temps, amb la mentalitat oberta i acció directa i espontània. És la persona que voldria que governés a Sant Adrià, perquè pot aportar l'experiència de la seva formació acadèmica, política, social i personal. Perquè hi confio en la seva capacitat personal per connectar amb els problemes de la gent i tendir els ponts necessaris per resoldre's. Perquè és honesta i generosa en la gestió, amb una visió clara de la ciutat que volen les adrianenques i els adrianencs. Amb el ferm objectiu, d'ampliar serveis o si més no, millorar qualitativament els ja existents.

De la mateixa manera, puc parlar de tot l'equip, compartim l'il·lusió per renovar el consistori. Ens ho creiem, estem disposats a lluitar fins l'extenuació, per dur a terme el canvi que necessita aquest Ajuntament. El Martín Arcos, és un exemple clar, d'aquesta necessitat. Un home involucrat des de ben jovenet al seu barri, la Mina, íntimament lligat a la creació i desenvolupament d'una de les grans eines de cohesió del barri, Ràdio La Mina. Molt directe, amb una llengua sincera i àgil per descriure la realitat, un home que connecta amb tots els sectors socials i que ha posat Sant Adrià per davant de tot en l'escala de prioritats, perquè Renovació sigui un èxit. Lluitador i treballador, com pocs, assembleari convençut i una persona plena d'energia i vitalitat amb una capacitat de convicció molt gran. La seva senzillesa és la que fa que arribin les seves paraules.

Alguns diran que sóc un pilota i d'altres que un cregut, el primer adjectiu ja us prometo ara que no ho sóc, no hi guanyo res i no és el meu estil. I cregut, tampoc ho sóc, però si que tinc la sort de ventar-me de tenir un equip, de dones i homes, que donen la talla i poden dur la Renovació que tant necessitem a la nostra ciutat. I si no pogués, ventar-me d'això, no formaria part d'aquesta candidatura. N'estic ben orgullós de les persones amb les que comparteixo llista, de totes i tots per igual, perquè hem creat un equip competent capaç de plantar cara, us ho dic sense modèsties, som un bon equip. I esperem que des de molt aviat, poguem ser el vostre equip.

Som Sant Adrià!

Discurs a la Presentació de Candidatura de Renovació per Sant Adrià - 21/03/2011

Bona tarda!

Sóc en Rubèn, he sigut i sóc estudiant universitari i sóc coneixedor de la realitat juvenil d'aquesta ciutat des de fa molt. Porto militant en una organització politica, ERC i les seves joventuts, les JERC des de que tinc divuit anys. Però interiorment la meva militància amb Sant Adrià la duc a terme des dels catorze anys. Al principi d'una manera més tímida, però mica en mica involucrant-me cada cop més en projectes per millorar aquesta ciutat. Fa poc, vaig escriure un article a l'Àrea, on em reafirmo en aquest contracte virtual i oral amb cada ciutadana i ciutadà de Sant Adrià. Perquè més enllà que estigui adscrit a aquest projecte, el meu objectiu és garantir la millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans.

Renovació és per mi, la revolució silenciosa i democràtica que calia a Sant Adrià, és l'antídot contra la desafecció. Renovació és un projecte ple de persones: capacitades, amb il·lusió i capaces de donar la cara i trencar-se-la si cal perquè la ciutat visqui una mica millor. Aquest és un projecte nou i innovador a la vegada, que ha de ser un revulsiu i sou vosaltres qui heu d'engrescar a la resta de persones del municipi perquè ens facin confiança, perquè som Sant Adrià.

Els 4 eixos programàtics que veieu: Transparència, Participació, Proximitat i Identitat els hem de traduir en fets. Fa ja 2 o 3 anys que porto lluitant per aconseguir un Consell de Joventut. Renovar, vol dir, que el Consell sigui per fi, una realitat. Perquè volem impulsar els joves de la nostra ciutat, apropar-los a l'Administració i fer-los corresponsables i decisius en les polítiques de joventut.

Volem impulsar aquest jovent per fer de Joventut, un àrea transversal, que arribi des de Promoció Econòmica, passant pels Pressupostos, per Cultura i Urbanisme fins la Festa Major. Volem un Espai Jove potent a la Festa Major, perquè doni ales a les entitats juvenils perquè puguin aspirar a l'autofinançament. No pot ser que l'activitat on participen més joves sigui la única que no està organitzada per l'Ajuntament, això és propi d'un consistori cec i sord, i si em permeteu que no sent cap empatia pels joves.

Renovar vol dir connectar els joves a l'accés de les noves tecnologies, també vol dir aprofundir en el control de l'absentisme escolar i la coeducació familiar perquè entenguin i puguin transmetre la importància de la formació al segle XXI.

Renovar vol dir dotar d'eines el jovent per facilitar la seva emancipació: lluitar a nivell municipal per la precarietat laboral, i per l'accés a l'habitatge en règim de lloguer i/o compra en condicions especials.

Renovar com veieu, és participar, estar al costat dels joves, garantir que tinguin un bon accés a la feina, garantir que es puguin emancipar quan abans millor i assegurar-nos que puguin gaudir de l'oci i la cultura sense prejudici del seu estat econòmic.

Renovació no és només l'opció d'un determinat grup social, sinó que és l'opció de tots i per a tots. En aquestes eleccions municipals cal renovar!!

Renovem-nos junts!

No acato!

Des de petits ens han ensenyat, que la democràcia bascula entre tres poders: el legislatiu, al qual li correspon fer lleis que seran els codis de conducta i convivència de la ciutadania d'obligat compliment; l'executiu que ha de vetllar per la correcta aplicació de les lleis aprovades pel primer poder i el judicial que és l'encarregat d'administrar justícia a la societat, mitjançant l'aplicació de les normes jurídiques, a la resolució de conflictes. Hi podríem afegir dos poders emergents més: el poder mediàtic i els lobbys o grups de pressió econòmica. Sobretot en el context en el que ens trobem i el món globalitzat que tenim, està emergint amb força. Una mostra clara és Wikileaks, informació secreta divulgada que posa en escac la seguretat i les relacions d'un estat amb la resta del món, és tan poderós aquest efecte mediàtic que ha fet moure el poder judicial de mig món i el resort dels lobbys econòmics per intentar contrarrestar la força i la contundència clarivident de Wikileaks. Haurem d'estar amatents a aquests poders. Però mentrestant, i centrant el tema, de la definició de la separació de poders que ja va inspirar a Montesquieu es detecta ràpidament que la justícia no és o no hauria de ser un aparell polític, precisament esdevé un mecanisme de control.

En el cas de l'Estat espanyol, és excepció. Són diversos els exemples que ho clarifiquen. El judici sumaríssim a Baltasar Garzón per la seva intervenció en la recerca de responsabilitats en els crims que es van cometre durant el franquisme, i la decisió d'apartar-lo de la seva responsabilitat a l'Audiència Nacional n'és un. Que l'Estatut votat per la majoria del poble de Catalunya, hagi sigut escapçat i amb ell la voluntat de tot un poble, per un Tribunal Constitucional (o de l'Inquisició, de fet n'és l'hereu) únic a Europa i podrit d'il·legitimitats successives, com la no renovació dels càrrecs caducats o d'un membre mort del mateix, n'és un altre exemple que parla per si mateix. I la prova del cotó, la definitiva, que el Tribunal Suprem es dediqui a posar exigències a la Generalitat de Catalunya sobre com aplicar el seu model educatiu, aprovat per una majoria amplia al Parlament de Catalunya, cambra on resideix la sobirania nacional d'aquest poble per una denúncia interposada per tres famílies. Definitivament, s'han carregat allò que se'n diu, la separació de poders o la independència dels mateixos. Tot és un artefacte polític, que comença amb la sentència del TC i que tindrà el seu recorregut els propers mesos, un artefacte creat per aprofitar allò que separa alguns catalans, fer cunya i dividir-la totalment. Zapatero ho va dir, s'ha acabat l'estat autonòmic i ara comença la regressió. I aquest és el dilema en el que ens trobem: regressió, centralisme i uniformitat o progrés i independència. Només és aquesta la dicotomia plantejable, morts els intents federalistes i els somnis d'un autonomisme radical. Cal una transició, però no la transició poruga que propugna Mas, que mira amb els ulls mig aclucats la resposta en forma de correctiu que farà Madrid, cal una transició a un país independent. Aquesta és la sortida per construir una realitat alternativa al que proposa la política caduca, antiquada i que no respecta les institucions polítiques representada per l'estat espanyol i en concret, el seu tercer poder.

El cop al sistema d'immersió lingüística perpetrat pel Tribunal Suprem és barroer i es troba fora de lloc. Un sistema que ha fet que molts nouvinguts a Catalunya, s'hagin pogut integrar amb facilitat i que ha donat un model de convivència digne d'admirar. Un model a més de protecció d'una llengua que pretén ser violentada de forma constant per un altre que intenta imposar-se des de fa anys a cops de bastó. La immersió que ha sigut reconeguda per la Unió Europea com un sistema excel·lent de model educatiu. Fins i tot, amb la complicitat i simpatia del nou president de la Real Academia Española de la Lengua que la va qualificar com l'únic mecanisme per fer perdurar la nostra cultura i la nostra llengua en el temps. Però alguns s'entesten i es senten feliços, de voler tenir un minut de glòria, de voler tastar el català emprenyat, de voler posar-nos al límit, tensionar-nos i posar la corda de la cohesió social tibada, a punt per trencar-se. Perquè poden guanyar petites batalles, però tenen assumit que la guerra contra la diversitat i la pluralitat la tenen perduda. I només volen dividir-nos, pensant allò de “Divide y vencerás”. Però s'equivoquen, i hem de fer que s'equivoquin que Catalunya romangui unida defensant el seu ADN, sense renúncies ni desertors, units perquè Catalunya i la seva llengua es mantinguin vives en el temps.


En una ciutat amb la sociologia de Sant Adrià, es fa encara més palès la necessitat de mantenir aquest sistema educatiu per garantir que tothom conegui la llengua pròpia del país i pugui exercir el seu dret d'utilitzar-ho. Tenim l'obligació ciutadana i moral de defensar allò que és nostre i més quan una injusticia ens intenta imposar un model polític que no és correspon amb la realitat. Jo, no acato!

Objectiu: Aturar el PP!

Ja fa uns dies que ha començat la campanya electoral. Una campanya electoral que ens deixa dos missatges ja d'inici: Que la ciutadania previsiblement optarà per no permetre José Montilla formar govern, i que la pugna per ser l'àrbitre de la política catalana està a la teulada del PP o d'ERC.

Ja sé que el més típic i tòpic és recórrer al vot útil. Però votar a ERC en aquests moments no és només una qüestió de vot útil, perquè és lògic que si guanya aquesta batalla ERC, Catalunya continuarà progressant. Mentre que si la guanya el PP se'ns retallaran drets i tendirem a la involució social i nacional.
És una qüestió de fonaments, per exemple: la política en immigració que fa el PP és insultant, a més de sorprenent. No som tots una mica immigrants? O és que tractem amb doble mesura? Segons ells, els que venen de fora de l'estat han de ser repatriats per qualsevol motiu, però són els mateixos que ens titllen de xenòfobs per dir que els diners que els catalans invertim en concepte de solidaritat en el sud d'Espanya generen desigualtats entre els ciutadans d'allà i els d'aquí. El seu discurs és absurd, farcit de xenofòbia i racisme i totalment buit de solucions. Volem que siguin aquests els que marquin els tempos del futur a Catalunya? No són totes les persones iguals vinguin de dins o de fora de l'estat espanyol?

Mentre que ERC durant tota la campanya està parlant de valors com la democràcia (referèndum), la justícia social, la igualtat de drets (llei del cinema i decret del català a les universitats), l'ecologisme, la sostenibilitat econòmica, l'ajut a la petita i mitjana empresa que són els vertebradors de l'economia catalana. El PP ens ven la por a la democràcia, la manca de respecte a les institucions democràtiques recorrent al TC de manera sistemàtica tot el que s'aprova al Parlament de Catalunya, la involució fiscal, la desembocadura a un sistema privat lluny del de benestar social, l'austeritat entesa com a neoconservadurisme: donar als propietaris de les multinacionals allò que és dels treballadors i retallar drets als catalans en temes com la llengua, la educació o la immigració alineant-se amb la dreta més reaccionaria i centralista.

Si parlem en matèria de joventut, els papers són exactament els mateixos. JERC recolza la democràcia, per exemple, amb l'aprovació de la Llei de Polítiques de Joventut o amb l'aprovació del Pla Nacional de Joventut, un pla fet amb la participació de més de 10.000 joves d'arreu del Principat. Reforçant els drets dels joves a l'emancipació juvenil: amb ajuts als lloguers, augment de les oficines joves, augment significatiu de les borses d'habitatge i treball. Ajut i impuls al reconeixement de l'associacionisme juvenil, reconeixement a la tasca important del Consell Nacional de Joventut de Catalunya, impuls als Consells Locals de Joventut. Mentre que Nuevas Generaciones, s'ha oblidat de participar en aquests òrgans associatius i a més amenaça amb treure'ls , acabarà amb els ajuts als joves i durà Catalunya a una situació juvenil de més fracàs escolar. Afegint la retallada de drets que suposarà marginar el català i la cultura catalana en tots els seus àmbits, en el seu propòsit de centralitzar l'Estat i que desapareguin les autonomies, tal com va dir Mariano Rajoy no fa gaire.

Ens critiquen per ser independentistes, i qui no ho és d'independentista? Tots som independentistes i nacionalistes respecte un país, el problema és que tot sovint no parlem del mateix. Espanya està disposada a renunciar a ser un Estat? Llavors aquells que parlen d'Espanya com a Estat són tan independentistes com els catalans que legítimament creiem que aquesta és la millor solució per la nostra nació sense estat, només que parlem de països diferents. Si tan bo és això de ser una autonomia, perquè Espanya no demana ser una autonomia de França, Portugal o Marroc?


L'eina que ens permet ser propietaris del nostre futur, és la democràcia que s'exerceix en referèndum. Així que ja ho sabeu, el 28-N, voteu un futur d'il·lusió on els ciutadans tinguin la paraula! Vota ERC!

El fenomen SAB TV

Quan vaig sentir per primer cop a parlar d’aquesta nova televisió per internet, vaig pensar en què les constants pressions del meu partit perquè l’Ajuntament i el Consell Comarcal deixin de gastar-se uns diners en mantenir una carta d’ajust a la TDT havien donat fruit. Res més lluny de la realitat, SAB TV, és una televisió per Internet que han engegat tres alumnes del Sant Gabriel com a part del seu treball de recerca, he de dir arriscat i valent. Espero que algú sàpiga valorar el que aquests 3 joves han aconseguit per Sant Adrià. Una televisió per a tots i nascuda del propi municipi, suposo que sense un gran pressupost però amb un voluntarisme i una entrega a temps complet.

N’he sentit a dir de tots colors sobre els joves des de l’Ajuntament de Sant Adrià, i el meu partit porta anys ja, buscant complicitats arreu del consistori per crear un òrgan que ens permeti expressar allò que alguns no volen escoltar. Jo ja no em puc tenir més de dir el que tothom pensa, el tema joventut està castigat i condemnat a l’oblit pel nostre govern municipal. Ja sigui per incompetència del regidor titular o per incomprensió de la resta, l’expressió d’aquest grup de joves representa precisament allò que demanem, atenció. És realment increïble com un fenomen d’aquesta mena, és capaç de connectar els joves de la ciutat i que expressin els seus interessos. Llegint la darrera enquesta de SAB TV, encara oberta, observo que un 56 % dels votants pensa que s’han d’implementar iniciatives per a joves. No sé qui vota, però si sé que poden pensar quan voten. Perquè deu ser el mateix que sento jo, ningú em deixa decidir com vull desenvolupar la meva joventut al municipi. Ningú em deixa expressar-me en el meu llenguatge de joves, no tinc un lloc per fer graffitis sense que em titllin d’incívic, ni una festa on pugui decidir amb altres iguals que fem, qui toca i on els ingressos es reparteixin entre les entitats que hi participem i fins ara no tenia una TV municipal que pensés en nosaltres, que s’apropés al nostre enteniment i ara que la tinc la valoro molt. Espero que duri. I espero també que l’Ajuntament prengui nota, que no calen grans pressupostos, ni que estiguem en crisi que el cal és voluntat, és il·lusió, imaginació, ganes i empenta. Valors que les persones que composen aquest Govern van perdre fa temps.

Vet aquí la Núria, vet aquí Catalunya!

Vet aquí la Núria, una jove preparada durant anys per exercir una professió. La Núria és filla d'un matrimoni gestat fa molts anys, fruit de l'interès de dues parts. Ara formen una família nombrosa, són 17 germans. La Núria porta inherent al seu caràcter ser emprenedora, s'ha preparat i arrisca.

Finalment, després de lluitar per destacar entre els seus germans, en condicions a vegades de desigualtat, ha trobat el camí per sufragar-se els seus estudis. Ho ha aconseguit mitjançant subvencions, beques-salari i d'altres ajuts que ara que treballa li passen factura, doncs aquelles entitats que llavors la van finançar volen amortitzar el capital invertit.

A més, els pares de la Núria li reclamen la totalitat del seu sou, òbviament descomptant aquelles despeses d'inversió que les assumeix directament l'empresa traient-li de la seva nòmina mensual. En definitiva, la Núria veu com cada mes s'esforça més, fa més hores extres i els seus diners s'esvaeixen quan arriba a casa i els entrega. Els seus pares, segurament amb una intenció de repartiment de la riquesa i recerca de la igualtat d'oportunitats entre els germans, reparteix els diners que rep dels germans que treballen i guanyen un sou important, entre els que comptem el de la Núria, a aquells que o no treballen o que el seu sou no arriba ni per cobrir les despeses mínimes que generen. La Núria veu com ella que esmerça moltes hores per aportar quantitats importants a la família, no rep la part proporcional que li toca, és de les que més entrega i la que menys rep. Mentre que els seus germans, potser atenent als criteris de repartició, s'han aposentat i sabedors de la situació ni proven de millorar-la. I la Núria a casa seva veu desigualtats que comencen a afectar-li personalment, els seus pares paguen el dentista, els ordinadors, habitacions noves, la benzina i cotxe dels seus germans, mentre que ella si vol tenir els mateixos drets ho ha de treure de les petites, millor dit, minúscules aportacions paternals que treuen del seu propi sou. Als sopars, els seus germans quan ella opina la critiquen i la titllen d'insolidària.

Cansada de la difícil situació invoca al sentit de la responsabilitat i llença un últim intent, i proposa un marc de convivència entre els seus pares, germans i ella mateixa. En principi, tot són crits, l'amenacen amb boicots familiars però després de llargues discussions aconsegueixen arribar a un acord, no tots els germans estan d'acord però per si de cas demanen el mateix marc de convivència per ells mateixos, no sigui que quedin enrere en les demandes. Però el seu pare, en un acte impropi dels temps que corren, decideix anul·lar parts d'aquest marc en el qual conviuen a cop de taula, sense més explicació que aquell refrany espanyol que diu: “Cuando seas padre, comerás huevos.”

I la Núria, se'n cansa, consulta a les seves amistats i al seu entorn i decidida un dia arriba a casa i ho deixa anar sense més: “Papà, me'n vaig de casa.” La Núria ara podrà viure millor, sense l'asfixia econòmica a la que li sotmeten els seus pares, sense haver de sostenir la inviable situació econòmica dels seus germans, a més els hi donarà l'empenta perquè ells mateixos siguin capaços de generar la riquesa que necessiten per viure.

Oi que ho entenem si parlem de la Núria? Perquè no provem a canviar-li el nom i dir Catalunya?
Segur que entendreu què estem patint i quina és la solució.

Festa Major vs. Mundial 2010

Entenc a la perfecció la situació econòmica actual i partiré de la tesi que tothom fa el que pot per millorar-la i per brindar els millors serveis a la ciutadania. Però trobo que algú s'equivoca. Algú s'equivoca quan ens intenta vendre esforç embolicat amb grans analogies esportives a la revista municipal i en realitat darrere no hi ha més que pedaços, per no deixar la ciutadania orfes del punt de trobada, de les adrianenques i dels adrianencs, després de les vacances d'estiu, la Festa Major.

En primer lloc, celebro que la llibertat individual li doni ales al Regidor d'Esports i Festes per proclamar que la “nostra” selecció ha guanyat un Mundial. Perdoni per la intrusió però el Mundial l'haurà guanyat la “seva” selecció, no faci del seu sentiment, el majoritari. A la meva, la selecció catalana, l'Estat al qual pertanyo no li dóna la llibertat per participar-hi. A diferència de països de llarga tradició democràtica com Regne Unit que permet competir a Anglaterra, Escòcia, Gales i Irlanda del Nord. Potser enlloc d'emfatitzar el gran esforç de 22 jugadors que han cobrat unes primes suculentes per fer la seva feina en plena crisi econòmica (per cert, la mateixa que deixa a Sant Adrià sense unes festes com mereix una ciutat com la nostra) potser hauria de rumiar des del cantó polític i democràtic. Val la pena utilitzar l'exemple d'un Estat que per guanyar un mundial nega la possibilitat de participar a les comunitats nacionals que hi han representades dins? Potser com a exemple, l'Ajuntament es podia haver estalviat els diners de posar una pantalla gegant perquè els aficionats seguissin la final i fer la Festa Major una mica més completa. No sé si són els responsables de posar-la o no, perquè els ciutadans ni tan sols podem saber això. El seu tarannà és opac. El que si sé, és que seguidors de la selecció catalana o de la selecció espanyola mereixen unes festes dignes, i aquesta ha de ser la prioritat.

I ho dic perquè entenguin que sóc conscient que la crisi no és una excusa, sinó una realitat que pateixen moltes famílies de la nostra ciutat. Però la meva responsabilitat ciutadana també em fa denunciar públicament, que no poden vantar-se de fer un esforç molt gran quan els resultats són tan pobres. Si més no, l'analogia amb la selecció espanyola és ben desencertada, no podria anar més en contra de la realitat. Ni de lluny aquestes seran les millors Festes Majors a Sant Adrià de Besòs, incomparable doncs, amb la consecució d'un títol mundial. La solució és clara, s'han d'esforçar més encara perquè l'any que ve siguin molt millors i no precipitar-se en l'anàlisi d'allò que encara no ha passat. I el primer pas és reconèixer que no s'hi esforcen prou.
Utilitzar les entitats hauria de ser el denominador comú de cada Festa Major, són el teixit dinàmic de la ciutat, i elles han de ser, juntament amb els veïns, els protagonistes. Però ho han de ser sempre, no només quan venen mal dades pel context econòmic. No s'hi val apostar per les entitats, perquè ara ens convé (que potser s'apropa un cicle electoral?). Les nostres entitats no mereixen ser tractades com a moneda de canvi. Dit en argot esportiu que tant agrada al nostre ajuntament: No poden dir que fitxen gent del filial perquè no troben fitxatges mediàtics. Si voleu construir un bon equip, un equip sòlid, heu de comptar amb el filial des del principi, amb els espectadors que vindran a veure l'equip i finalment completar amb alguna estrella mediàtica, si cal. Només si cal i la situació ho permet. No a la inversa. Si no, mireu al Barça. Si observem detingudament la seva idiosincràsia és la d'imprimir la marca de la Masia als jugadors, un estil. Aquest és l'exemple a seguir, de fet, el propi alcalde va lloar aquest sistema fa uns mesos al mateix Viure a Sant Adrià. Esperonant-nos amb que potser algun dia, en Josep Guardiola ens farà una visita. Potser pensant que així l'inspirarà pel futur.



En la programació d'enguany de la Festa Major falten: recursos, patrocinis, organització, objectius, imaginació, il·lusió i sobretot participació. Que encara no s'han adonat que no entren en sintonia amb la ciutadania? Que no veuen que cada cop més gent refusa participar dels actes programats? Que encara no saben que l'acte més multitudinari de les Festes no està organitzat per l'Ajuntament? Ni aquest programa ni el d'anys anteriors sedueix els ciutadans. Precisament per la nostra situació, hauríem de ser més imaginatius que mai, s'haurien de crear espais per donar la veu a la ciutadania. Si no pregunten, com pensen esbrinar què volem? Els joves, que mitjançant els Espais de Diàleg estem intentant organitzar-nos, i que som uns dels principals protagonistes de les festes volíem preguntar al Regidor de Festes i trobar les mesures de col·laboració per tal d'enriquir i donar el nostre parer sobre un espai del qual en som els principals beneficiaris. I potser per por a escoltar-nos, per manca d'educació democràtica o simplement per una actitud intransigent i tancada no ho han volgut fer. De nou no sé qui té la culpa si el Regidor de Festes que defuig escoltar el jovent o el Regidor de Joventut que no organitza amb prou temps i no convoca tal i com estava previst l'Espai de Diàleg. Ni això podem saber els ciutadans.

Amb tot, desitjo a totes les adrianenques i els adrianencs una Bona Festa Major! Si més no, espero que els ciutadans omplin allò que l'Administració s'ha deixat buit.

Rubèn Arenas i Garcia
Candidat d'ERC-Barcelonès Nord al Parlament de Catalunya