Primer, els de casa!

Estic segur que nomes pel títol, ja és un article polèmic. Neix amb la intenció de ser-ho, i espero que ajudi a fer entendre el missatge d'aquells partits que no utilitzem la immigració per buscar vots, sinó que ho analitzem com un repte de la societat que volem superar.

Ja fa dies que he pogut observar l'aparició de pintades d'un partit polític on hi surten les seves sigles i a continuació, un lema: “Primer els de casa”. Al principi, vaig sentir indignació. Estic tip de la gent que malversa i utilitza els baixos instints per guanyar quotes de poder, ni tan sols s'interessen per millorar les coses. L'únic objectiu és fer malbé la cohesió social i guanyar vots per assolir més poder. Podeu veure vídeos d'algunes caps de llista d'aquest partit pel YouTube (en concret, la de l'Espluga de Francolí) i entendreu la magnitud de l'assumpte. Un altre cas similar i proper és el del PP a Badalona, l'única manera que tenen per intentar aconseguir l'alcaldia és furgant en els barris on hi ha més immigració per agitar els problemes de convivència, pocs i sense soroll, si no fos per l'atiament desproporcionat que en fan per treure rèdit electoral. Confio en els ciutadans i espero que entenguin que és un discurs perillós. També entenc que els ciutadans puguin patir problemes de convivència i a vegades es cansin de no trobar respostes, els hi demano paciència perquè l'enfrontament d'uns amb altres només ens pot portar a més confrontació i potser després haurem de lamentar problemes més seriosos. Però no és del PP que parlo, parlo d'un altre partit. Al meu entendre, un partit que frega els límits de la legalitat i que a mi, personalment, m'esgarrifa. No pels seus possibles resultats electorals, sinó pel seu ideari que cavalca a poques passes del feixisme.

He intentat abstraure'm de tot això, i analitzar en profunditat aquest lema. És un lema de llibre, curt, entenedor i que arriba al seu receptor de manera diàfana, sense interferències. Però al meu parer, contradictori, perquè que vol dir “primer els de casa”? Si entenem com a casa Catalunya, per mi tothom que vingui a viure a “casa” és un de nosaltres. Per tant, com que tots som persones amb els mateixos drets i deures, els barems que hem d'aplicar per donar ajuts i beques no són ni l'origen ni el color de la pell, sinó la renta. I si resulta que els que porten més d'una generació vivint a “casa” tenen rentes més altes, alegrem-nos, no siguem avars i vulguem tenir més. La societat republicana que defenso també es basa en això, en ser corresponsable, i la lluita per eradicar la pobresa, també és responsabilitat dels rics. Si Catalunya és casa nostra, hem de cuidar a cada habitant i hem de repartir la riquesa entre els que tenen menys, portin cinc generacions vivint-hi o tot just hi acabin d'arribar. Catalunya, la fan els catalans, entesos com a habitants que viuen i treballen en aquesta magnífica terra, dit sigui de pas, corredor i nexe d'unió entre l'Europa del Sud i l'Europa central.

I voldria acabar l'article fent dues referències, una anecdòtica i l'altra històrica. L'anècdota és que estic segur que aquests que fan les pintades són els que davant d'un mural amb un lema com “Independència” amb permisos, dirien “Quina colla d'incívics”, mentre ells intoxiquen els nostres carrers amb lemes molt provocadors.
En quant a la històrica, no sóc historiador i espero em perdonin aquells que si ho siguin, si la meva anàlisi no és del tot correcta, però crec que no vaig massa errat i assumeixo el risc. L'auge del feixisme dels anys 30 a Europa té diversos motius i a cada país va tenir unes característiques diferents. Però jo ho resumiria en dos grans trets: una crisi econòmica profunda després del crac del 29 i un nacionalisme mal entès. El feixisme va combinar aquests elements per defensar que els “d'aquí” no podien ser “d'allà” i els “d'allà” no podien ser “d'aquí”. La crisi econòmica que estem patint es probablement un alteració important de l'statu quo en el que estàvem instal·lats, com ho va ser el crac del 29. I aquest lema de PxC és un nacionalisme mal entès, perquè els de casa som tots els que vivim a Catalunya o a l'Estat espanyol o a Europa o al món. Catalunya no té parets hermètiques, ni volem que les tingui, volem continuar nodrint la nostra història de convivència amb altres cultures i amb altres formes de veure i viure la vida. Tots sabem com van acabar els feixismes europeus dels anys 30, i molt particularment ho sabem a Catalunya que varem patir la repressió d'un regim feixista durant 40 anys.

No fem cert aquell tòpic que diu que la història és cíclica i es repeteix.