"I vaig vendre Catalunya a canvi d'un pastís que mai no va arribar..."

Aquesta reflexió deu pesar a la consciència d'Artur Mas i en el si de CiU al adonar-se que ara fa 3 anys, van vendre Catalunya i el seu futur polític en un pacte bilateral i amb una tendència clarament partidista. Només els importava retornar al poder, reprendre les regnes del Govern de la Generalitat, sense pensar ni un sol segon en el futur de Catalunya com a país.

I ara, 3 anys després, la consciència mossega i no els deixa dormir, portem 3 anys de teòric desenvolupament estatutari i els avenços són mínims.

Ara ens trobem en una situació de negociació amb l'Estat, un finançament ja retallat en el pacte que avui fa efemèride, i que encara volen minvar molt més. Presenten xifres que resulten irrisories només d'escoltar-les, i els mateixos que ens han portat a aquesta caòtica situació s'atreveixen a escampar que és culpa d'ERC que no tinguem concert econòmic. Si us plau, siguem realistes el concert econòmic porta anys i panys a l'agenda d'ERC. Sempre sols defensant la sobirania econòmica doncs tots sabem que és el primer pas cap a la sobirania política ( només cal veure Euskadi), si ara s'hi volen sumar i volen compartir vagó de tren hi seran benvinguts però que no intentin dinamitar ni malversar tota la bona feina que es porta duent a terme a ERC desde fa molts anys.

Sovint em pregunto que si aquest gir cap al "sobiranisme" que fa la dreta nacionalista no és més que una posada en escena només per tornar a tocar poder, per tornar a decebre als catalans que confien en les seves paraules. Perquè sota el meu punt de vista CiU sempre ha desenvolupat el que anomenaria un "nacionalisme covard", una posada en escena vistosa i plena de símbols pro-catalans però fets decebedors i buits de coherència nacional. Ells saben que l'independència és el millor per al desenvolupament com a pais de Catalunya, per l'economia, per l'estat del benestar però els hi fa por, els hi fa por dir-ho públicament, els hi fa por comulgar amb les tesis independentistes perquè prefereixen inventar-se un estat de latència de centre-dreta alimentant els somnis de catalans amb grans projectes per després que tot és quedi en el no res, en el pacte fàcil a la Moncloa, en el desistiment de la lluita dels drets de Catalunya i els seus ciutadans, tot per tornar al poder, manar per manar, sense projecte de futur, jugant entre dues aigües, sense definir-se. Per ser-ho tot, sense ser res.

Ara toca NO, els Països Catalans mereixen més!

Aquest any passat el vàrem deixar amb el debat del finançament a la boca i aquest nou any d'enguany ha entrat sense canvi de debat, per dues qüestions bàsicament: una per les reiterades i abusives faltes al compromís del president del Govern espanyol i segona per l'incompliment en fer una proposta de finançament equitativa de veritat i amb l'objectiu de mitigar el dèficit fiscal al que aboca al conjunt dels Països Catalans (Illes Balears i Pitiuses 14 %, Catalunya 9 % i Pais Valencià 7 %).

Partint d'aquesta referència, la proposta que ha presentat Pedro Solbes és del tot insuficient. I és aqui on el moviment independentista ens hem d'agafar fort a la ventada, ser compromesos i forts pels temps que s'esdevenen. A partir d'ara seràn constants els intents del govern espanyol de minvar l'ànim i l'aparent unitat del catalanisme, les pressions que exerciran sobre el PSC i en definitiva sobre el govern català i la unitat signada al Parlament. I aquesta vegada ens hem de plantar, hem de ser capaços de ser ferms i rebutjar qualsevol proposta que vingui del govern espanyol que no compleixi l'Estatut i no mostri la voluntat pactada i signada de reduir el dèficit fiscal que patim al Principat. Perquè no és una qüestió d'identitat, és una qüestió de dignitat. La falta de recursos econòmics fa que el Principat cada vegada sigui menys fort, pugui invertir menys i en conseqüència debiliti el sistema financer i productiu d'aquest país. No demanem almoïna, demanem el que és nostre, de cadascun de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya i que l'Estat Espanyol espolia sistemàticament sense cap vergonya a costa d'un sant mot que ens crucifixa: solidaritat.

Sempre he pensat i ho continuo fent que la solidaritat és un gest voluntari, un acte solidari comença des de la generositat i quan tu a casa teva ja tens cobertes les despeses. L'Estat ens obliga a fer aquest gest sense tenir en compte que això hipoteca el nostre futur econòmic i que debilita la nostra posició davant el món. Tots tenim clarisim que l'ideal, el concert econòmic, model que des de sempre ha defensat ERC i que ara sembla que CiU s'apunti que és tracta de la recaptació del total dels impostos i després acordar amb l'Estat la part proporcional al que considerem que podem fer esforç solidari no és el model que es debat però hem de continuar posant les bases i lluitar perquè aquest model sigui el futur de Catalunya i sinó garantim que puguem arribar a aquest model, hem de dir NO. Més val un no acord que un mal acord, Catalunya serà la principal afectada de totes maneres. Sens dubte sense una Catalunya sobirana fiscalment mai no podrem tenir una Catalunya sobirana politicament.