La nova posició de l'esquerra nacional

Observant comentaris que he pogut llegir al TimeLine del meu Twitter (@rarenaga), m'he plantejat una reflexió: ¿Quin paper ha d'assumir l'esquerra nacional catalana en aquesta nova tesitura on la ciutadania assumeix la independència com a solució al conflicte econòmic i polític que enfronta Catalunya i Espanya?

Crec que és una reflexió que hauríem de fer tots els militants de partits d'esquerres, perquè porta associada una responsabilitat inherent a aquesta tradició democràtica que impregna els gens de la gent que vetlla pels interessos de la classe mitjana i treballadora d’aquest país.

Deia Jordi Carbonell, dirigent històric d’ERC: “Que la prudència no ens faci covards.” I jo afegeixo, que la velocitat no s’endugui els ideals. No és feina fàcil, temperar-se en uns dies com els que estem vivint, on hem posat velocitat de rumb i sembla que aquest torrent de noticies i esdeveniments que s’han donat després de la històrica manifestació independentista, no acabaran mai. Hom pot creure que abocaran inequívocament a la independència del nostre país. Com a bon català, no dic blat fins que és al sac i ben lligat. No es guanya una batalla que portem lliurant 300 anys en una setmana. Certament, estem més a prop que mai d’aconseguir la llibertat nacional plena. Crec que la premsa internacional és un viu reflex de l’interès general per resoldre aquesta situació, i el respecte ple al dret inalienable del subjecte polític que representa el poble de Catalunya per prendre decisions.

ERC i ICV-EUiA ara que hem assumit el nou rol d’esquerra nacional catalana responsabilitzant-nos del centre del debat polític i ancorant a l’extrem al PSC, hauriem de marcar el nostre full de ruta netament independentista però sense oblidar que som d’esquerres. Pren una importància cabdal unir forces amb totes les organitzacions polítiques que defensin el dret a decidir i convocar un referèndum immediatament. Però hem de tenir l’alçada de mires del moment que afrontem i establir un full de ruta no per aclarir el futur més immediat sinó el de l’endemà d’un si en un eventual referèndum d’independència. 

Volem ser a Europa, i hi serem sens dubte, que ningú s’enganyi. Però no hem de caure en el simplisme de voler ser europeus a costa de fer el procés de merkelització que ens ataca. Catalunya, no ha de ser paradigma de les retallades inacabables que ofeguen, sinó el nou paradigma del creixement. Aprofitar la independència per aprofundir en la justícia social i en l’estat del benestar. Ser capaços d’enganxar-nos a la inèrcia del creixement per fer un canvi real del model productiu, potenciar les nostres capacitats. També ens tocarà defensar una República, davant els intents de Commonwealth a l’espanyola, que ja sabem que acabaria en més frustració. I fer-nos garants de la cohesió social, assegurar-nos que els sentiments de tots els ciutadans de Catalunya són respectats. Fer polítiques d’immigració responsables. 

La gran responsabilitat de l’esquerra nacional catalana és no deixar sol al ciutadà en aquest camí i no permetre que el partidisme d’alguns permeti capitalitzar el moment extraordinari que vivim i se n’aprofiti per crear un Estat esperpent (a l’estil Eduard Manstisores) allunyat de l’estat modern i amb vocació de lideratge que tots esperem ser. 

Catalunya, nou estat d'Europa

Començo l’article amb el lema de la manifestació, perquè és la voluntat de la majoria de catalans que volen la independència d’aquest país. Els catalans sempre hem mirat endavant i sabem que el futur es juga a Europa. I nosaltres volem jugar-lo. Volem continuar sent el que som, ciutadans europeus.

Sóc de Sant Adrià, he viscut tota la meva vida en aquesta ciutat, de pare andalús i mare catalana, amb tres avis nascuts fora de Catalunya i només una àvia nascuda aqui. Sóc independentista i m’estimo Catalunya, no he viscut a cap altre lloc que no sigui aqui. I quan escolto al meu pare parlant sobre la terra on va nèixer i on van nèixer els meus avis, no poso cara agre, l’entenc, sent el pes de les arrels. Vull que el meu pare vagi de vacances al lloc on va nèixer, amb tranquilitat. Fins i tot, voldré acompanyar-lo.
Pero jo votaré si, al referèndum d’independència. Potser també ho faran el meu pare i la meva mare. Ningú posarà en dubte que ens estimem Catalunya, tant, com qualsevol altre. I el meu pare seguirà parlant amb els seus familiars i seguirà tenint la mateixa estima que sent per la terra on va nèixer ell i els seus pares.

Dic això, per aclarir que la independència no és una ruptura sentimental, és una ruptura política. Tampoc agito a l’indepentisme de butxaca, perquè el gran èxit de l’independentisme català i del catalanisme en general, és que és integrador i transversal. Dins la Unió Europea i en ple segle XXI, no hi cap, l’odi entre pobles que durant la història han estat intimament lligats. Mai he odiat la terra que va veure nèixer al meu pare. Simplement m'estimo Catalunya. I encara que soni dur, estimar Catalunya passa per sentir el clam general que va inundar els carrers de Barcelona, la passada Diada. La independència política d’un país no va contra cap altre sinó a favor dels ciutadans i ciutadanes que mereixen viure millor. I no ho defenso per avarícia, sinó per justicia.

Europa ens escolta i ens espera, amb els braços oberts. Tinc l’absolut convenciment que la Unió Europea haurà de dirimir la situació que es planteja, i ho farà pensant en el benestar dels ciutadans europeus, perquè tan catalans com espanyols som ciutadans europeus, i això no ho esborra la formació de dos nous estats.Per cert, dic bé: dos estats! Perquè es formaran dos nous estats: el català i l’espanyol sense Catalunya.

A mi personalment, el que m’engresca a continuar la lluita no són les xifres, ni l’imaginari de catalans montats al dòlar per doquier, el que realment m’ilusiona és saber que la independència pot dur una mica més de felicitat a les nostres vides i tornar-nos un dret humà laminat als catalans de fa segles: la llibertat.