Observant comentaris que he pogut llegir al TimeLine del meu Twitter (@rarenaga), m'he plantejat una reflexió: ¿Quin paper ha d'assumir l'esquerra nacional catalana en aquesta nova tesitura on la ciutadania assumeix la independència com a solució al conflicte econòmic i polític que enfronta Catalunya i Espanya?
Crec que és una reflexió que hauríem de fer tots els militants de partits d'esquerres, perquè porta associada una responsabilitat inherent a aquesta tradició democràtica que impregna els gens de la gent que vetlla pels interessos de la classe mitjana i treballadora d’aquest país.
Deia Jordi Carbonell, dirigent històric d’ERC: “Que la prudència no ens faci covards.” I jo afegeixo, que la velocitat no s’endugui els ideals. No és feina fàcil, temperar-se en uns dies com els que estem vivint, on hem posat velocitat de rumb i sembla que aquest torrent de noticies i esdeveniments que s’han donat després de la històrica manifestació independentista, no acabaran mai. Hom pot creure que abocaran inequívocament a la independència del nostre país. Com a bon català, no dic blat fins que és al sac i ben lligat. No es guanya una batalla que portem lliurant 300 anys en una setmana. Certament, estem més a prop que mai d’aconseguir la llibertat nacional plena. Crec que la premsa internacional és un viu reflex de l’interès general per resoldre aquesta situació, i el respecte ple al dret inalienable del subjecte polític que representa el poble de Catalunya per prendre decisions.
ERC i ICV-EUiA ara que hem assumit el nou rol d’esquerra nacional catalana responsabilitzant-nos del centre del debat polític i ancorant a l’extrem al PSC, hauriem de marcar el nostre full de ruta netament independentista però sense oblidar que som d’esquerres. Pren una importància cabdal unir forces amb totes les organitzacions polítiques que defensin el dret a decidir i convocar un referèndum immediatament. Però hem de tenir l’alçada de mires del moment que afrontem i establir un full de ruta no per aclarir el futur més immediat sinó el de l’endemà d’un si en un eventual referèndum d’independència.
Volem ser a Europa, i hi serem sens dubte, que ningú s’enganyi. Però no hem de caure en el simplisme de voler ser europeus a costa de fer el procés de merkelització que ens ataca. Catalunya, no ha de ser paradigma de les retallades inacabables que ofeguen, sinó el nou paradigma del creixement. Aprofitar la independència per aprofundir en la justícia social i en l’estat del benestar. Ser capaços d’enganxar-nos a la inèrcia del creixement per fer un canvi real del model productiu, potenciar les nostres capacitats. També ens tocarà defensar una República, davant els intents de Commonwealth a l’espanyola, que ja sabem que acabaria en més frustració. I fer-nos garants de la cohesió social, assegurar-nos que els sentiments de tots els ciutadans de Catalunya són respectats. Fer polítiques d’immigració responsables.