Vet aquí la Núria, vet aquí Catalunya!

Vet aquí la Núria, una jove preparada durant anys per exercir una professió. La Núria és filla d'un matrimoni gestat fa molts anys, fruit de l'interès de dues parts. Ara formen una família nombrosa, són 17 germans. La Núria porta inherent al seu caràcter ser emprenedora, s'ha preparat i arrisca.

Finalment, després de lluitar per destacar entre els seus germans, en condicions a vegades de desigualtat, ha trobat el camí per sufragar-se els seus estudis. Ho ha aconseguit mitjançant subvencions, beques-salari i d'altres ajuts que ara que treballa li passen factura, doncs aquelles entitats que llavors la van finançar volen amortitzar el capital invertit.

A més, els pares de la Núria li reclamen la totalitat del seu sou, òbviament descomptant aquelles despeses d'inversió que les assumeix directament l'empresa traient-li de la seva nòmina mensual. En definitiva, la Núria veu com cada mes s'esforça més, fa més hores extres i els seus diners s'esvaeixen quan arriba a casa i els entrega. Els seus pares, segurament amb una intenció de repartiment de la riquesa i recerca de la igualtat d'oportunitats entre els germans, reparteix els diners que rep dels germans que treballen i guanyen un sou important, entre els que comptem el de la Núria, a aquells que o no treballen o que el seu sou no arriba ni per cobrir les despeses mínimes que generen. La Núria veu com ella que esmerça moltes hores per aportar quantitats importants a la família, no rep la part proporcional que li toca, és de les que més entrega i la que menys rep. Mentre que els seus germans, potser atenent als criteris de repartició, s'han aposentat i sabedors de la situació ni proven de millorar-la. I la Núria a casa seva veu desigualtats que comencen a afectar-li personalment, els seus pares paguen el dentista, els ordinadors, habitacions noves, la benzina i cotxe dels seus germans, mentre que ella si vol tenir els mateixos drets ho ha de treure de les petites, millor dit, minúscules aportacions paternals que treuen del seu propi sou. Als sopars, els seus germans quan ella opina la critiquen i la titllen d'insolidària.

Cansada de la difícil situació invoca al sentit de la responsabilitat i llença un últim intent, i proposa un marc de convivència entre els seus pares, germans i ella mateixa. En principi, tot són crits, l'amenacen amb boicots familiars però després de llargues discussions aconsegueixen arribar a un acord, no tots els germans estan d'acord però per si de cas demanen el mateix marc de convivència per ells mateixos, no sigui que quedin enrere en les demandes. Però el seu pare, en un acte impropi dels temps que corren, decideix anul·lar parts d'aquest marc en el qual conviuen a cop de taula, sense més explicació que aquell refrany espanyol que diu: “Cuando seas padre, comerás huevos.”

I la Núria, se'n cansa, consulta a les seves amistats i al seu entorn i decidida un dia arriba a casa i ho deixa anar sense més: “Papà, me'n vaig de casa.” La Núria ara podrà viure millor, sense l'asfixia econòmica a la que li sotmeten els seus pares, sense haver de sostenir la inviable situació econòmica dels seus germans, a més els hi donarà l'empenta perquè ells mateixos siguin capaços de generar la riquesa que necessiten per viure.

Oi que ho entenem si parlem de la Núria? Perquè no provem a canviar-li el nom i dir Catalunya?
Segur que entendreu què estem patint i quina és la solució.