No acato!

Des de petits ens han ensenyat, que la democràcia bascula entre tres poders: el legislatiu, al qual li correspon fer lleis que seran els codis de conducta i convivència de la ciutadania d'obligat compliment; l'executiu que ha de vetllar per la correcta aplicació de les lleis aprovades pel primer poder i el judicial que és l'encarregat d'administrar justícia a la societat, mitjançant l'aplicació de les normes jurídiques, a la resolució de conflictes. Hi podríem afegir dos poders emergents més: el poder mediàtic i els lobbys o grups de pressió econòmica. Sobretot en el context en el que ens trobem i el món globalitzat que tenim, està emergint amb força. Una mostra clara és Wikileaks, informació secreta divulgada que posa en escac la seguretat i les relacions d'un estat amb la resta del món, és tan poderós aquest efecte mediàtic que ha fet moure el poder judicial de mig món i el resort dels lobbys econòmics per intentar contrarrestar la força i la contundència clarivident de Wikileaks. Haurem d'estar amatents a aquests poders. Però mentrestant, i centrant el tema, de la definició de la separació de poders que ja va inspirar a Montesquieu es detecta ràpidament que la justícia no és o no hauria de ser un aparell polític, precisament esdevé un mecanisme de control.

En el cas de l'Estat espanyol, és excepció. Són diversos els exemples que ho clarifiquen. El judici sumaríssim a Baltasar Garzón per la seva intervenció en la recerca de responsabilitats en els crims que es van cometre durant el franquisme, i la decisió d'apartar-lo de la seva responsabilitat a l'Audiència Nacional n'és un. Que l'Estatut votat per la majoria del poble de Catalunya, hagi sigut escapçat i amb ell la voluntat de tot un poble, per un Tribunal Constitucional (o de l'Inquisició, de fet n'és l'hereu) únic a Europa i podrit d'il·legitimitats successives, com la no renovació dels càrrecs caducats o d'un membre mort del mateix, n'és un altre exemple que parla per si mateix. I la prova del cotó, la definitiva, que el Tribunal Suprem es dediqui a posar exigències a la Generalitat de Catalunya sobre com aplicar el seu model educatiu, aprovat per una majoria amplia al Parlament de Catalunya, cambra on resideix la sobirania nacional d'aquest poble per una denúncia interposada per tres famílies. Definitivament, s'han carregat allò que se'n diu, la separació de poders o la independència dels mateixos. Tot és un artefacte polític, que comença amb la sentència del TC i que tindrà el seu recorregut els propers mesos, un artefacte creat per aprofitar allò que separa alguns catalans, fer cunya i dividir-la totalment. Zapatero ho va dir, s'ha acabat l'estat autonòmic i ara comença la regressió. I aquest és el dilema en el que ens trobem: regressió, centralisme i uniformitat o progrés i independència. Només és aquesta la dicotomia plantejable, morts els intents federalistes i els somnis d'un autonomisme radical. Cal una transició, però no la transició poruga que propugna Mas, que mira amb els ulls mig aclucats la resposta en forma de correctiu que farà Madrid, cal una transició a un país independent. Aquesta és la sortida per construir una realitat alternativa al que proposa la política caduca, antiquada i que no respecta les institucions polítiques representada per l'estat espanyol i en concret, el seu tercer poder.

El cop al sistema d'immersió lingüística perpetrat pel Tribunal Suprem és barroer i es troba fora de lloc. Un sistema que ha fet que molts nouvinguts a Catalunya, s'hagin pogut integrar amb facilitat i que ha donat un model de convivència digne d'admirar. Un model a més de protecció d'una llengua que pretén ser violentada de forma constant per un altre que intenta imposar-se des de fa anys a cops de bastó. La immersió que ha sigut reconeguda per la Unió Europea com un sistema excel·lent de model educatiu. Fins i tot, amb la complicitat i simpatia del nou president de la Real Academia Española de la Lengua que la va qualificar com l'únic mecanisme per fer perdurar la nostra cultura i la nostra llengua en el temps. Però alguns s'entesten i es senten feliços, de voler tenir un minut de glòria, de voler tastar el català emprenyat, de voler posar-nos al límit, tensionar-nos i posar la corda de la cohesió social tibada, a punt per trencar-se. Perquè poden guanyar petites batalles, però tenen assumit que la guerra contra la diversitat i la pluralitat la tenen perduda. I només volen dividir-nos, pensant allò de “Divide y vencerás”. Però s'equivoquen, i hem de fer que s'equivoquin que Catalunya romangui unida defensant el seu ADN, sense renúncies ni desertors, units perquè Catalunya i la seva llengua es mantinguin vives en el temps.


En una ciutat amb la sociologia de Sant Adrià, es fa encara més palès la necessitat de mantenir aquest sistema educatiu per garantir que tothom conegui la llengua pròpia del país i pugui exercir el seu dret d'utilitzar-ho. Tenim l'obligació ciutadana i moral de defensar allò que és nostre i més quan una injusticia ens intenta imposar un model polític que no és correspon amb la realitat. Jo, no acato!