Manifestació o independència?

Aquest mes d'agost, principal mes vacacional, s'ha vist agitat en la vida política en les últimes setmanes. Un diumenge al matí despertava amb un article d'opinió a l'AVUI de l'ex-president Maragall que només llegir-lo, el vaig interpretar com a principi d'alguna cosa encara indefinida però que sens dubte tindria resposta política.

No m'imaginava però, la dimensió de les paraules de l'ex-president i tot el debat públic a totes les esferes, com a conseqüència d'aquest pronunciament. Valoro la valentia de l'ex-president,amb certa rencança, perquè penso que la valentia s'exerceix quan un es troba al poder i no a posteriori com a resposta a un maltractament del teu partit. Igualment, s'hi va afegir l'ex-president Pujol, el mateix que va signar el Pacte del Majestic i el que pertany al partit polític responsable immediat del fracàs estatutari. Me n'alegro que encara que sigui tard s'hagin adonat de la realitat d'aquest país, la trista realitat catalana. Els gestos en política, són d'extrema importància però els fets són incontestables. A Pasqual Maragall li recomano que es faci militant d'ERC, encara que sigui de manera simbòlica,com a penyora. Sembla que s'ha adonat que allò que anomena federalisme és una via morta i que la independència és la solució. Estic segur que ell ho sap dins el seu fur intern. I a Jordi Pujol, que insti al seu partit a treure's la màscara i a jugar net, o Espanya o Catalunya, això vol dir: unionisme o independentisme?. No val que alguns dirigents diguin públicament que votarien si a un referèndum d'independència i que després "contribueixin a la governavilitat d'Espanya". Sóc del pensament que els partits polítics han de ser reflexes de la societat, i a una societat constatem l'existència de gent de dreta i esquerra. Així doncs, no podem aconseguir la independència de Catalunya sense un partit situat del centre cap a la dreta independentista. És l'hora de fer un pas endavant, és l'hora de la veritat.

Des de que el PP presentès el seu recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut davant el Tribunal Constitucional, tinc clar que la sentència pot ser més o menys agressiva però que en tot cas d'aquell tribunal no pot sortir res de bo per Catalunya. Una manifestació és un acte de pressió necessari però és una eina coadjuvant i no és una solució consumada. Voldria fixar la meva atenció en la legitimitat. Dotze persones alienes a Catalunya tenen més poder que el poble de Catalunya al complet expressat en referèndum? Sóc dels que va votar que NO a l'Estatut, no només vaig votar sinó que vaig fer campanya pel NO. Ara la demostració de que el "NO" era l'opció correcta resta davant dels nostres ulls. Però sóc un demòcrata i accepto la legitimitat de les urnes i per tant crec que aquest Estatut, malgrat no ser el que jo desitjo per Catalunya, és el que ha decidit tenir la majoria dels catalans i això és el que m'empeny a dubtar de la legitimat del TC. Si finalment aquestes dotze persones, polititzades per altra banda, decideixen titllar aquest Estatut d'inconstitucional, tots els ciutadans de Catalunya que varen exercir el seu dret a vot estarien equivocats (almenys a parer d'aquests 12 magistrats). Certament, hem de respectar els tres poders, però no havíem quedat que la democràcia és el poder del poble amb l'acceptació del que digui la majoria i el respecte a les minories? Així doncs, aquí hi ha un problema de legitimats, d'ordre jeràrquic i d'importància. No es pot solucionar amb una manifestació, perquè aquesta no mourà ni una coma de la sentència del TC, ni aconseguirà canviar el posicionament del Govern d'Espanya ni l'Estatut ni l'organització de Catalunya.

Per tant, manifestació si però amb matisos. La manifestació ha de ser símbol del cansament ciutadà i de la societat civil, senyera del famós català emprenyat. Però necessitem compromisos, necessitem un projecte de futur, un camí pel qual caminar. L'única opció plausible i que encara no s'ha provat és la independència. Ja n'hi ha prou de donar oportunitats. Com a ciutadà exigeixo que els polítics responguin a aquesta necessitat de la societat, que plantegin d'una vegada per totes quins camins queden i quines són les opcions. Que es mullin, i donin sortida a les ambicions de Catalunya. Ara tenim una oportunitat d'or per posar de relleu que per Espanya, el poble de Catalunya no és més que un súbdit de l'Estat, garants d'una font d'ingressos estable. Fent un simil, és com una empresa que dóna beneficis dins d'un holding de setze empreses més, moltes d'elles deficitàries. En definitiva, que la nostra empresa té la força de mantenir vives les altres amb algunes excepcions.

Ja n’hi ha prou de verd esperança. Ja n’hi ha prou de creure que un dia els espanyols rebran, sortit d’un programa de sobretaula de Telecinco, a l’apòstol Jaume i aquest els farà veure la bondat i solidaritat dels catalans. Val a dir que la Karmele Marchante ho intenta declarant-se independentista i simpatitzant (almenys simbòlicament) d'ERC. Ja és hora que ens deixin ser lliures o com a mínim que permetin que la gent d’aquest país ho decideixi.

La independència ni es pidola, ni vindrà mica en mica, la independència es guanya a cop de falç, en el sentit més metafòric del terme, és a dir TREBALLANT per ella. Hem de lluitar amb les eines que ens dota la democràcia per assolir la nostra llibertat, no calen excuses però si una primera empenta que faci l'efecte dominó en tota la societat catalana. Per tant, malgrat que em faci mal, m'apunto al carro que va començar a fer rodar en Mas i que avui ha subscrit en Joan Ridao, cimera de líders polítics i resposta unànime del Parlament de Catalunya. Aquest país, per dignitat, necessita una resposta del conjunt del país representat a la Cambra d'autogovern català.

Si volem, podem i de ben segur que ho aconseguirem! Som-hi tots!

Si us plau, Consell de Joventut!

Article publicat al diari Independent de Sant Adrià de Besòs nº 96, pàg 4.

S'apropen les vacances, i amb elles marxarà la ressaca profunda que ens deixaran uns comicis europeus que amargaran aquest principi estiuenc degut al poc interès per la política que la gent professa.
Fa temps que barrino que la política és un món d'entèl·lequies intangibles, de promeses incomplides, de lluites utòpiques i que aquest joc entre el món virtual i el real fa que la gent se'n desprengui del pseudosurrealisme polític. La gent toca de peus a terra i la política hauria de ser l'art de convertir ideals llunyans en realitats properes, i ens estem perdent entre tanta retòrica buida de contingut.

Com a jove, estic decebut d'una classe política mediocre, sense llums, mancada de qualsevol tipus d'iniciativa ni cap espurna d'il·lusió. S'hi pasen les hores malbaratant el temps, impotents i atònits davant una crisi que els fagocita, perquè senten que l'abstenció – aquest gran enemic del sistema – els hi pot fer trontollar el lloc. Malgrat tot, continuen allà aturats sense moure un dit, sense grans solucions pel que sens dubte és un gran problema.
El dia que vaig decidir fer-me militant d'un partit polític, va ser per l'il·lusió que em generava l'altruisme nu de la dedicació d'hores voluntàries al servei dels ciutadans que necessiten que algú s'hi preocupi pel benestar i els ajudi a viure millor.

Continuo tenint aquesta il·lusió però constato que no tothom té les mateixes ganes i que fins i tot a nivell local, els polítics es perden entre tanta paperassa, tanta burocràcia formal i s'obliden de sortir al carrer, d'olorar l'ambient i copsar les necessitats dels ciutadans que els hi han donat la responsabilitat de governar. És públic i notori, que la Festa Major de Sant Adrià de Besòs no està pensada pels joves, el fet constatable és que cada cop menys joves hi participen en les activitats organitzades directament pel consistori. Així mateix, en temps de crisi, no estem veient un lideratge prou fort atenent a les necessitats d'aquells sectors poblacionals que més ho necessitem com som els joves, o els més grans que requerim d'una atenció i empenta especial donades les nostres circumstàncies dins el rol social que desenvolupem avui dia. Ara hauriem de veure mesures proteccionistes i garantidores d'igualtat d'oportunitats per als joves de cara al lloguer d'un habitatge , de la recerca de feina, la lluita per igualtat de sous entre homes i dones. És el moment que algú des de l'Ajuntament defensi al sector eternament futur però sistemàticament oblidat al passat proper. En definitiva, sovint quan algú es dirigeix al jovent s'hi refereix com la generació vinent, com el futur productiu, la base de la piràmide i queda ben bonic inflar-nos l'autoestima amb paraules però a l'hora de passar als fets ens menystenen i no ens escolten.

Una democràcia participativa és aquella on tots els components de la societat tenen el dret a opinar i a interferir en la millora de la vida dels seus conciutadans, més enllà de colors polítics i sigles que encasillen les ganes de que les coses surtin bé. No per l'ús partidista dels fets sinó pel benefici visible en el conjunt de ciutadanes i ciutadans que representes. Crec que ha arribat l'hora de que els joves diguem la nostra, de que reivindiquem el nostre dret a expressar-nos i a decidir allò del que poguem gaudir, de que la nostra veu no només sigui escoltada sinó tinguda en compte i fins i tot en allò que ens afecta directament que la nostra veu sigui la que prevalgui. Per això reclamem que l'Ajuntament posi les bases adients per a la creació d'un Consell de Joventut a Sant Adrià de Besòs, jo com a jove i actiu polític hi donaré suport, i hi ha tot un clam silenciós de joves que esperen poguer decidir allò que els hi és propi. Potser el dia que ens oblidem de discursos estèrils i ens posem a treballar per l'apropament real de les decisions als ciutadans, aquests es veuran atrets pel món de la política i la democràcia en el seu sentit més pur del terme.

Joves prenem la paraula, és el nostre torn!

Fem el triplet: sobirania fiscal, política i cultural

En el darrers dies, els nostres diaris no deixen de repetir encertadament el gran mèrit dels jugadors del FC Barcelona aconseguint el "triplet". Es posa de relleu els valors d'aquest equip que ha fet somiar als catalans, que ens ha posat la pell de gallina, i ens ha ensenyat que desde la constància i la humilitat es pot aconseguir tot allò que hom es proposa, només cal intentar-ho i no defallir.

Sempre el moment esportiu molt més joiós ve abans del polític, ple de burocràcia i ja es sap que les coses a palau van lentament. Però hem d'aprendre del que passa al nostre voltant i crec que hem d'emular al Barça, hem de ser capaços. Assumir que l'eina per a poder crear un estat de benestar dels nostres ciutadans és la independència i lluitar per ella. Ja ha arribat l'hora que ordenem l'equip, posem al capdavant a una persona amb prou habilitat i experiència com per poder dirigir aquesta nova generació amb ganes de títols polítics, amb ganes d'esdevenir majoritaris per allò que som: d'esquerres i independentistes, sense oblidar cap de les dues.

Catalunya requereix guanyar un triplet, el triplet de l'independència. El triplet que ens portarà a viure millor econòmicament, el triplet que ens permetrà desenvolupar-nos com a Estat al món, el triplet que protegirà i promocionarà la nostra cultura, perquè som catalans i tenim dret a ser-ho. En un moment on la política està més degrada que mai, per la mediocritat de molts dels que s'hi dediquen; en un moment on la crisi ens apreta sobretot per l'asfixia fiscal que ens tortura per culpa d'un mal finançament; en un moment on s'intenta minimitzar allò que ens caracteritza, la nostra cultura, la nostra llengua, allò que està escrit als nostres gens. En aquest moment, hem de fer esforços, votar amb dignitat l'única força política parlamentària capaç de dir sense por que la seva fita a mig termini és l'independència, hem de tenir fe, creure en nosaltres, creuere en aquest moviment nacional a punt d'eclosionar, cada vegada és més evident que hi hem d'arribar.

Un bon moment per començar a caminar junts és ara, en el marc de les eleccions europees on sense la nostra veu, Catalunya no seria mirada amb els mateixos ulls, el nostre programa i la nostra ambició és molt gran no ho podem fer sense tu, suma-t'hi a agafar el tren que ens ha de portar a la propera estació, un Estat més a Europa.

Jo votaré a en Junqueras el 7 de juny, tu vols perdre el tren?

L'única lluita que és perd, és la que s'abandona

L'independentisme està de dol, o almenys ho hauria d'estar. Les divisions mai són bones, reconec que tampoc ho són les reiterades tancades de porta a la cara que alguns s'hi empenyen a fer. Però que l'independentisme es divideixi és una pèssima noticia per al catalanisme i una alegria (de les grosses) pel nacionalisme espanyol, pels sucursalistes i per tots aquells que veuen en Espanya un model d'estat “que ja ens està bé”.

La ciència ens ha ensenyat que quan dues forces van en la mateixa direcció sumen, i si van en direcció contraria resten. No entenc pas perquè tantes petites i mitjanes forces intenten fer gestos de redempció, de salvació, d'individualisme absurd, de protagonisme buit. Pot més la voluntat d'algú d'esdevenir un personatge històric i apuntar-se la medalla de ser el “Mesies” de Catalunya, que l'anhel d'un poble d'esdevenir lliure?

És cert que un partit com ERC ha d'estar situat a la esquerra de l'arc parlamentari, i que la socialdemocràcia ha de ser la seva filosofia política. No obstant, no estem en un país normalitzat, no som un país lliure que haguem de dirimir les diferències entre esquerra o dreta, la diferència a Catalunya ha de ser República Catalana o Monarquia Parlamentària centralista espanyola. Per tant mentre que hi siguem al Govern evidentment que hem de fer polítiques d'esquerres és la nostra obligació moral i política. Però mai hem d'oblidar que l'objectiu d'Esquerra Republicana de Catalunya és esdevenir un partit de govern republicà i català i si no hi caminem amb pas ferm cap aquesta fita no val la pena estar-hi al Govern.

Sóc un militant d'ERC el qual està entristit perquè hi hagi militants, actius polítics, que creiem de veritat en què la política a Catalunya ha de passar per obrir el meló del dret a decidir, explorar el camí de l'independència, marxin del partit. Si s'abandona la lluita des del partit, s'afebleix l'ideal, s'afebleix la força amb la qual hi podem actuar, hores d'ara l'únic partit independentista al Parlament de Catalunya és ERC. I podem tenir moltes crítiques, però podem dir que el 100 % dels seus militants són independentistes i d'una manera o una altra tots creiem que estem posant el nostre gra de sorra per construir aquesta República Catalana que anhelem, hi ha diferències d'estratègia però no de fita. Perquè continuar fent ferida en un sector sensible com el nostre? Un sector que necessita de coherència i unitat per demostrar a la societat que som un moviment nacional de veritat, que no passem l'estona fent política, que no volem viure d'ella sinó que volem constituir un nou status quo, que evidentment afavorirà al conjunt de ciutadans dels Països Catalans.

Prou de fugues de militants, prou de trabes per diferir, tots som independentistes, sumem! La unió fa la força, i el nacionalisme espanyol s'afebliria. La divisió els hi dóna ales per vèncer una batalla que no podem permetre, pel futur de la nostra llengua, de la nostra cultura i sobretot pel futur dels nostres ciutadans que són els nostres pares, germans, fills, nets...

Descobrim Bolonya

La gran pregunta i reflexió del estudiant i el ciutadà a hores d'ara és que és en realitat Bolonya, què significa aquest canvi, perquè es queixen alguns estudiants i en que funden aquestes queixes?
Sense la voluntat d'imposar el meu criteri personal, sinó amb l'interès de crear debat i exposar la meva visió intentaré respondre a totes aquestes preguntes.

El Procés de Bolonya és com es coneix popularment l'Espai Europeu d'Educació Superior, que es gestà a Bolonya l'any 1999 i ha d'estar aplicat a totes les universitats europees l'any 2010, tot i que ja comença a aplicar-se a molts llocs.

L'EEES suposa bàsicament 3 coses:

- Les llicenciatures i les diplomatures s'unifiquen en un sol terme educatiu que és el grau, amb el que s'obté el títol de graduat. A posteriori es pot fer un postgrau o màster per a especialitzar-se. I finalment si l'alumne ho desijta pot accedir al doctorat.

- S'aplica un nou model de crèdits anomenat ECTS (European Credit Transfer System). Actualment un crèdit universitari equival a 60 hores de classe lectiva, independement de l'assistència.

Amb l'ECTS, un crèdit equival al nombre d'hores que l'estudiant dedica a aquella assignatura comptant tant la feina feta a classe com tota aquella feina que es fa fora (treballs, pràctiques, etc..).Per norma general, 60 crèdits equivalen a la feina feta en un curs acadèmic, 30 la feta en un semestre i 20 la feta en un trimestre. I s'aposta per una evaluació continuada enlloc d'una evaluació única que es fa ara majoritàriament.

- Estableix que l'oferta de les universitats en carreres i els seus continguts han d'anara enfocades cap a les demandes del mercat de treball i suprimir aquelles que no siguin rentables.

Tenint en compte aquests preceptes, jo crec que l'EEES no és pas una mala idea però podria ser modificable en els punts, que exposaré a continuació, la qual cosa faria donar qualitat al sistema i enmarcar-lo en un clar avenç pel progrés educatiu i una aposta clara perquè l'universitat sigui un punt de trobada per a l'aprenentatge i no una empresa de contractació segons demandes del mercat.

Així doncs,

- Cal que es faci una reordenació dels graus, això si fent un inventari a nivell europeu d'aquests graus perquè siguin realment i en la seva totalitat homologables i per tant aquesta llibertat d'educació arreu Europa no sigui imaginària sinó real.

- Mentre que a la resta d'Europa, s'ha apostat per un model de 3+2 (3 anys de grau + 2 de màster) a l'estat espanyol s'aposta per un de 4 + 1. Amb el model europeu s'accedeix més ràpidament al mercat de treball deixant dos anys de marge per aquells que hi volen aprofundir en la matèria.

- Una altra errada que hi veig és l'aplicació de la directiva europea per part del govern espanyol, perquè si és veritat que la directiva és europea; l'ens encarregat de projectar i executar-la n'és l'estat espanyol i no només ho fa de manera sectaria sinó que a més deixa de banda (interessadament) a aquells llocs estratègics puntals de l'innovació i el progrés com som els Països Catalans. A més de que marcar com a límit per destriar carreres, l'eficiència mercantilista no trobo que sigui molt afí a la realitat universitaria entesa com a centre de recerca i avenç del coneixement en el sentit ampli.

- I la deficiència més greu, és la financiació del model. No en el sentit gubernamental sinó en el dels implicats, els estudiants. Amb aquest model o cal una inversió molt important en beques per a la dedicació exclusiva tal i com reclama aquest sistema d'avaluació continuada i els crédits ETCS que marquen el treball tant intern com extern com a computabilitzable. O s'etilitza l'ensenyament no permetent l'entrada als nivells superiors a aquells estudiants de classe treballadora que necessiten fer feina per tal de poder sufragar les despeses generades per la seva formació.

Vull aprofitar l'exposició del que al meu entendre són les deficiències d'aquest model i l'explicació merament objectiva del que és en si. Per exposar, la meva absoluta repulsa per l'intervenció desmesurada i contra el sentit comú del Cos Nacional de Mossos d'Esquadra, i demano que s'obri una investigació i es depurin les responsabilitats polítiques tot i que això pugui arribar a les màximes instàncies. Entenent que en un estat de dret, la repressió no pot ser mai l'eina per aturar el dret legitim dels ciutadans a expressar la seva opinió de manera pacifica.

La democràcia segons el poder judicial

Atònit observo els resultats de les Eleccions a Euskadi. Mai he entés la democràcia com una cosa tancada, com un bunker d'idees bones i d'altres de dolentes. Sempre l'he entés com la màxima expressió de la diferència, com la legitima defensa dels ideals siguin quins siguin.

Sembla ser que no tothom pensa igual, sembla que el concepte democràcia també està subjecte a interpretacions, i quan aquestes venen d'un poder judicial totalment orientat i polititzat sembla que ser demòcrates és empassar-se qualsevol sentència per acatament sense reflexió crítica, sense atendre als legitims drets de les persones a defensar els seus ideals.
Tots estem d'acord en que la violència no porta enlloc, en que la via democràtica no enten d'armes però tampoc d'atropellaments reiterats als drets individuals i col·lectius d'un poble.

A Euskadi, els resultats electorals no són més que l'expressió de la pseudodemocràcia en la que vivim, si analitzem els vots nuls tindrien 7 escons al Parlament basc. Té dret un jutge a no permetre presentar-se a un grup de persones si no hi ha proves contundents que vulnerin el sentit comú?

Tota anàlisi es fallida si parteix de la base que la societat basca ha fet un gir cap al constitucionalisme o cap a les forces d'obediència espanyola. Aquests resultats són un frau, són un atemptat contra el poble d'Euskal Herria, són unes eleccions guanyades a cop de sentència d'un tribunal i no per la lliure voluntat d'un poble expressat en les urnes. Aquesta reflexió no és pas gratuita, ho dic perquè hem de ser conscients que aquests atemptats contra la demòcracia seran denominador comú, es senten recolzats i legitimats, jo a tall personal demano la derogació de la llei de partits.

El barrament a la democràcia és inadmissible en el context d'una Europa globalitzada i moderna on tots els seus membres entenen la legitimitat de la diferència d'idees. Només ens queda esperar que es constitueixi el millor govern possible i que les forces nacionalistes tinguin molt a dir.

Zorte on, Euskal Herria!

"I vaig vendre Catalunya a canvi d'un pastís que mai no va arribar..."

Aquesta reflexió deu pesar a la consciència d'Artur Mas i en el si de CiU al adonar-se que ara fa 3 anys, van vendre Catalunya i el seu futur polític en un pacte bilateral i amb una tendència clarament partidista. Només els importava retornar al poder, reprendre les regnes del Govern de la Generalitat, sense pensar ni un sol segon en el futur de Catalunya com a país.

I ara, 3 anys després, la consciència mossega i no els deixa dormir, portem 3 anys de teòric desenvolupament estatutari i els avenços són mínims.

Ara ens trobem en una situació de negociació amb l'Estat, un finançament ja retallat en el pacte que avui fa efemèride, i que encara volen minvar molt més. Presenten xifres que resulten irrisories només d'escoltar-les, i els mateixos que ens han portat a aquesta caòtica situació s'atreveixen a escampar que és culpa d'ERC que no tinguem concert econòmic. Si us plau, siguem realistes el concert econòmic porta anys i panys a l'agenda d'ERC. Sempre sols defensant la sobirania econòmica doncs tots sabem que és el primer pas cap a la sobirania política ( només cal veure Euskadi), si ara s'hi volen sumar i volen compartir vagó de tren hi seran benvinguts però que no intentin dinamitar ni malversar tota la bona feina que es porta duent a terme a ERC desde fa molts anys.

Sovint em pregunto que si aquest gir cap al "sobiranisme" que fa la dreta nacionalista no és més que una posada en escena només per tornar a tocar poder, per tornar a decebre als catalans que confien en les seves paraules. Perquè sota el meu punt de vista CiU sempre ha desenvolupat el que anomenaria un "nacionalisme covard", una posada en escena vistosa i plena de símbols pro-catalans però fets decebedors i buits de coherència nacional. Ells saben que l'independència és el millor per al desenvolupament com a pais de Catalunya, per l'economia, per l'estat del benestar però els hi fa por, els hi fa por dir-ho públicament, els hi fa por comulgar amb les tesis independentistes perquè prefereixen inventar-se un estat de latència de centre-dreta alimentant els somnis de catalans amb grans projectes per després que tot és quedi en el no res, en el pacte fàcil a la Moncloa, en el desistiment de la lluita dels drets de Catalunya i els seus ciutadans, tot per tornar al poder, manar per manar, sense projecte de futur, jugant entre dues aigües, sense definir-se. Per ser-ho tot, sense ser res.