divendres, 21 d’agost del 2009

Manifestació o independència?


Aquest mes d'agost, principal mes vacacional, s'ha vist agitat en la vida política en les últimes setmanes. Un diumenge al matí despertava amb un article d'opinió a l'AVUI de l'ex-president Maragall que només llegir-lo, el vaig interpretar com a principi d'alguna cosa encara indefinida però que sens dubte tindria resposta política.

No m'imaginava però, la dimensió de les paraules de l'ex-president i tot el debat públic a totes les esferes, com a conseqüència d'aquest pronunciament. Valoro la valentia de l'ex-president,amb certa rencança, perquè penso que la valentia s'exerceix quan un es troba al poder i no a posteriori com a resposta a un maltractament del teu partit. Igualment, s'hi va afegir l'ex-president Pujol, el mateix que va signar el Pacte del Majestic i el que pertany al partit polític responsable immediat del fracàs estatutari. Me n'alegro que encara que sigui tard s'hagin adonat de la realitat d'aquest país, la trista realitat catalana. Els gestos en política, són d'extrema importància però els fets són incontestables. A Pasqual Maragall li recomano que es faci militant d'ERC, encara que sigui de manera simbòlica,com a penyora. Sembla que s'ha adonat que allò que anomena federalisme és una via morta i que la independència és la solució. Estic segur que ell ho sap dins el seu fur intern. I a Jordi Pujol, que insti al seu partit a treure's la màscara i a jugar net, o Espanya o Catalunya, això vol dir: unionisme o independentisme?. No val que alguns dirigents diguin públicament que votarien si a un referèndum d'independència i que després "contribueixin a la governavilitat d'Espanya". Sóc del pensament que els partits polítics han de ser reflexes de la societat, i a una societat constatem l'existència de gent de dreta i esquerra. Així doncs, no podem aconseguir la independència de Catalunya sense un partit situat del centre cap a la dreta independentista. És l'hora de fer un pas endavant, és l'hora de la veritat.

Des de que el PP presentès el seu recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut davant el Tribunal Constitucional, tinc clar que la sentència pot ser més o menys agressiva però que en tot cas d'aquell tribunal no pot sortir res de bo per Catalunya. Una manifestació és un acte de pressió necessari però és una eina coadjuvant i no és una solució consumada. Voldria fixar la meva atenció en la legitimitat. Dotze persones alienes a Catalunya tenen més poder que el poble de Catalunya al complet expressat en referèndum? Sóc dels que va votar que NO a l'Estatut, no només vaig votar sinó que vaig fer campanya pel NO. Ara la demostració de que el "NO" era l'opció correcta resta davant dels nostres ulls. Però sóc un demòcrata i accepto la legitimitat de les urnes i per tant crec que aquest Estatut, malgrat no ser el que jo desitjo per Catalunya, és el que ha decidit tenir la majoria dels catalans i això és el que m'empeny a dubtar de la legitimat del TC. Si finalment aquestes dotze persones, polititzades per altra banda, decideixen titllar aquest Estatut d'inconstitucional, tots els ciutadans de Catalunya que varen exercir el seu dret a vot estarien equivocats (almenys a parer d'aquests 12 magistrats). Certament, hem de respectar els tres poders, però no havíem quedat que la democràcia és el poder del poble amb l'acceptació del que digui la majoria i el respecte a les minories? Així doncs, aquí hi ha un problema de legitimats, d'ordre jeràrquic i d'importància. No es pot solucionar amb una manifestació, perquè aquesta no mourà ni una coma de la sentència del TC, ni aconseguirà canviar el posicionament del Govern d'Espanya ni l'Estatut ni l'organització de Catalunya.

Per tant, manifestació si però amb matisos. La manifestació ha de ser símbol del cansament ciutadà i de la societat civil, senyera del famós català emprenyat. Però necessitem compromisos, necessitem un projecte de futur, un camí pel qual caminar. L'única opció plausible i que encara no s'ha provat és la independència. Ja n'hi ha prou de donar oportunitats. Com a ciutadà exigeixo que els polítics responguin a aquesta necessitat de la societat, que plantegin d'una vegada per totes quins camins queden i quines són les opcions. Que es mullin, i donin sortida a les ambicions de Catalunya. Ara tenim una oportunitat d'or per posar de relleu que per Espanya, el poble de Catalunya no és més que un súbdit de l'Estat, garants d'una font d'ingressos estable. Fent un simil, és com una empresa que dóna beneficis dins d'un holding de setze empreses més, moltes d'elles deficitàries. En definitiva, que la nostra empresa té la força de mantenir vives les altres amb algunes excepcions.

Ja n’hi ha prou de verd esperança. Ja n’hi ha prou de creure que un dia els espanyols rebran, sortit d’un programa de sobretaula de Telecinco, a l’apòstol Jaume i aquest els farà veure la bondat i solidaritat dels catalans. Val a dir que la Karmele Marchante ho intenta declarant-se independentista i simpatitzant (almenys simbòlicament) d'ERC. Ja és hora que ens deixin ser lliures o com a mínim que permetin que la gent d’aquest país ho decideixi.

La independència ni es pidola, ni vindrà mica en mica, la independència es guanya a cop de falç, en el sentit més metafòric del terme, és a dir TREBALLANT per ella. Hem de lluitar amb les eines que ens dota la democràcia per assolir la nostra llibertat, no calen excuses però si una primera empenta que faci l'efecte dominó en tota la societat catalana. Per tant, malgrat que em faci mal, m'apunto al carro que va començar a fer rodar en Mas i que avui ha subscrit en Joan Ridao, cimera de líders polítics i resposta unànime del Parlament de Catalunya. Aquest país, per dignitat, necessita una resposta del conjunt del país representat a la Cambra d'autogovern català.

Si volem, podem i de ben segur que ho aconseguirem! Som-hi tots!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Potser sí que hi ha un problema de legitimitats, però el problema principal rau en què el sostre del nostre sistema jurídic el configura la Constitució, de tal manera que totes les normes es subordinen a la mateixa, adeqüant-se en contingut i forma.

Afirmar que té la mateixa legitimitat la Constitució en tal que precepte on comprovar la constitucionalitat d'una norma i l'Estatut, és equivocar-se. No podem oblidar que la Constitució emana del poder constituent, de la seva plenitud, en el sentit que l'aprovaren TOTS els espanyols i espanyoles, no pas d'un sector del mateix com es féu amb l'Estatut. Conseqüentment, no es pot afirmar la igualtat en quant a la seva legitimitat ja que aquesta no és real.

Una altra cosa a discutir és que si realment tenen legitimitat totes aquelles normes que es sotmetin a referèndum. El control de constitucionalitat és posterior a la norma, de tal manera que podem refrendar preceptes que poden esdevenir inconstitucionals. Seria lògic doncs afirmar que aquesta norma refrendada és vàlida, adeqüada a l'ordenament jurídic quan esdevé, en forma o fons, manifestament inconstitucional? No. Doncs això és el que passa, o el que aparentment passa en aquest cas.

I és innegable que el TC és un òrgan fortament polititzat, i que segurament aquesta serà una de les crítiques principals quan la sentència es conegui, però el nostre Estat s'organitza en un sistema autònomic i els anhels de Catalunya van cap una altra banda, per tant, no ens hauria d'estranyar tant el resultat de la mateixa, en tant que clar ja a hores d'ara.

Solució? Independitzar-se? Potser sí, però fer-ho a través dels mitjans legals, no de manera unilateral o emprant drets inaplicables al nostre cas, com el dret a l'autodeterminació o el succedanï inventat del dret a decidir i anàlegs creats per fer sorgir un dret del no res.