#acampadasab

Estic molt engrescat amb tota la campanya electoral de Renovació per Sant
Adrià, som un grup realment cohesionat i amb unes ganes enormes d'entrar a l'Ajuntament per canviar les coses. Som el canvi real. Malauradament els nostres ciutadans, senten aquesta canturel·la de tots els polítics. I aquestes paraules han quedat pervertides i buides d'un contingut real.

Però els fets no desmenteixen les persones per molt que alguns intentin fer gravar el lema de "Tots són iguals". A Renovació, des de la nostra constitució no hem sigut iguals i a l'Ajuntament tampoc ho serem. Deia en algun dels meus discursos d'aquests dies, que som l'alternativa real, l'antídot contra la desafecció. Com tot a la vida, hi haurà qui ens cregui i haurà qui no. Però ho hem demostrat sobradament, amb el nostre programa i amb els nostres actes i fets. Nosaltres, alguns militants de partits, també estem cansats de que alguns s'hagin aprofitat de la política per fer-la una plataforma per esdevenir allò que no són, som professionals dels nostres rams, que volem canviar les coses mitjançant la política, no serem mai professionals de la mateixa.

La necessitat del naixement de Renovació rau precisament en el cansament i allunyament de la ciutadania envers l'única eina que tenim la classe obrera i treballadora per transformar la societat que és la política. A Sant Adrià, el PSC té un model esgotat que ha estat durant molts anys sustentat per la bonança econòmica i l'aprofitament de la bombolla immobiliària que un cop desinflada ha fet que es desinfli el model dels socialistes, se'ls hi ha acabat el crèdit. El PP, apart d'imposar un candidat des de la direcció nacional del partit, no presenta projecte alternatiu. ICV-EUiA ha fet de crossa del PSC, a un municipi on no feien falta degut a la majoria amplia del PSC i han perdut una oportunitat, sota el meu punt de vista, històrica, per reivindicar el seu propi programa. CiU ha fet una oposició digna, però insuficient. I des que són al Govern de la Generalitat, les amenaces de retallades i les ja consumades fan que la ciutadania perdi la confiança en el seu projecte, doncs retalla en drets als veïns de Sant Adrià. PxC i SI són partits monotemàtics que no representen cap projecte transversal per Sant Adrià i per tant manquen de tot interès.

En tot això, amb tota la prudència del desconeixement, ha sorgit un moviment que demana la democràcia real. Els que em seguiu sabeu que en aquest mateix diari vaig encunyar el terme pseudodemocràcia per referir-me a l'statu quo en el que estem instal·lats. I sempre n'he parlat. El moviment arran de les manifestacions del 15M, no sabem ben bé que volen ni que pretenen, però són gent que perfectament encaixa amb Renovació: gent interessada per millorar i cansats de viure en una democràcia que només te de democràtic el nom, allunyats de la política clàssica, de les disciplines de partit i apostant per l'assemblearisme com a eina de decisió. Ja ho diu el nostre lema: Renova't...Som Sant Adrià. Representem un tarannà nou, una nova forma d'entendre la societat i una nova forma de governar a Sant Adrià, formem part d'aquesta ciutat i som part d'ella estiguem o no al govern de la mateixa.

Ahir, vaig rebre, pel Facebook una invitació per fer una concentració avui a la Pl. de la Vila a les 20 h, seguint el model de Sol o Plaça Catalunya, que esperem tingui molt d'èxit però esperem també que tingui traducció la nit electoral, està molt bé estar indignats, però encara és millor canviar les coses amb el nostre vot.

Vaig crear el hashtag #acampadasab perquè un cop comenci la concentració la gent pugui dir la seva i ho poguem seguir. Jo hi seré, perquè també estic indignat,però no faré ni campanya, ni populisme ni partidisme. Perquè Renovació per Sant Adrià és una pota organitzada que neix del mateix sentiment que brolla dels indignats que acampen arreu de l'Estat espanyol.

També he repetit fins la sacietat durant aquesta campanya: que som la revolució silenciosa i democràtica. Esperem que el 23M, tinguem prou confiança dels ciutadans per convertir aquesta esperança en una realitat.

Primer, els de casa!

Estic segur que nomes pel títol, ja és un article polèmic. Neix amb la intenció de ser-ho, i espero que ajudi a fer entendre el missatge d'aquells partits que no utilitzem la immigració per buscar vots, sinó que ho analitzem com un repte de la societat que volem superar.

Ja fa dies que he pogut observar l'aparició de pintades d'un partit polític on hi surten les seves sigles i a continuació, un lema: “Primer els de casa”. Al principi, vaig sentir indignació. Estic tip de la gent que malversa i utilitza els baixos instints per guanyar quotes de poder, ni tan sols s'interessen per millorar les coses. L'únic objectiu és fer malbé la cohesió social i guanyar vots per assolir més poder. Podeu veure vídeos d'algunes caps de llista d'aquest partit pel YouTube (en concret, la de l'Espluga de Francolí) i entendreu la magnitud de l'assumpte. Un altre cas similar i proper és el del PP a Badalona, l'única manera que tenen per intentar aconseguir l'alcaldia és furgant en els barris on hi ha més immigració per agitar els problemes de convivència, pocs i sense soroll, si no fos per l'atiament desproporcionat que en fan per treure rèdit electoral. Confio en els ciutadans i espero que entenguin que és un discurs perillós. També entenc que els ciutadans puguin patir problemes de convivència i a vegades es cansin de no trobar respostes, els hi demano paciència perquè l'enfrontament d'uns amb altres només ens pot portar a més confrontació i potser després haurem de lamentar problemes més seriosos. Però no és del PP que parlo, parlo d'un altre partit. Al meu entendre, un partit que frega els límits de la legalitat i que a mi, personalment, m'esgarrifa. No pels seus possibles resultats electorals, sinó pel seu ideari que cavalca a poques passes del feixisme.

He intentat abstraure'm de tot això, i analitzar en profunditat aquest lema. És un lema de llibre, curt, entenedor i que arriba al seu receptor de manera diàfana, sense interferències. Però al meu parer, contradictori, perquè que vol dir “primer els de casa”? Si entenem com a casa Catalunya, per mi tothom que vingui a viure a “casa” és un de nosaltres. Per tant, com que tots som persones amb els mateixos drets i deures, els barems que hem d'aplicar per donar ajuts i beques no són ni l'origen ni el color de la pell, sinó la renta. I si resulta que els que porten més d'una generació vivint a “casa” tenen rentes més altes, alegrem-nos, no siguem avars i vulguem tenir més. La societat republicana que defenso també es basa en això, en ser corresponsable, i la lluita per eradicar la pobresa, també és responsabilitat dels rics. Si Catalunya és casa nostra, hem de cuidar a cada habitant i hem de repartir la riquesa entre els que tenen menys, portin cinc generacions vivint-hi o tot just hi acabin d'arribar. Catalunya, la fan els catalans, entesos com a habitants que viuen i treballen en aquesta magnífica terra, dit sigui de pas, corredor i nexe d'unió entre l'Europa del Sud i l'Europa central.

I voldria acabar l'article fent dues referències, una anecdòtica i l'altra històrica. L'anècdota és que estic segur que aquests que fan les pintades són els que davant d'un mural amb un lema com “Independència” amb permisos, dirien “Quina colla d'incívics”, mentre ells intoxiquen els nostres carrers amb lemes molt provocadors.
En quant a la històrica, no sóc historiador i espero em perdonin aquells que si ho siguin, si la meva anàlisi no és del tot correcta, però crec que no vaig massa errat i assumeixo el risc. L'auge del feixisme dels anys 30 a Europa té diversos motius i a cada país va tenir unes característiques diferents. Però jo ho resumiria en dos grans trets: una crisi econòmica profunda després del crac del 29 i un nacionalisme mal entès. El feixisme va combinar aquests elements per defensar que els “d'aquí” no podien ser “d'allà” i els “d'allà” no podien ser “d'aquí”. La crisi econòmica que estem patint es probablement un alteració important de l'statu quo en el que estàvem instal·lats, com ho va ser el crac del 29. I aquest lema de PxC és un nacionalisme mal entès, perquè els de casa som tots els que vivim a Catalunya o a l'Estat espanyol o a Europa o al món. Catalunya no té parets hermètiques, ni volem que les tingui, volem continuar nodrint la nostra història de convivència amb altres cultures i amb altres formes de veure i viure la vida. Tots sabem com van acabar els feixismes europeus dels anys 30, i molt particularment ho sabem a Catalunya que varem patir la repressió d'un regim feixista durant 40 anys.

No fem cert aquell tòpic que diu que la història és cíclica i es repeteix.

Som un bon equip!

A la vista, les properes eleccions municipals, no és cap secret. Ho denotem per la creixent activitat dels nostres polítics: a la xarxa, al carrer i als mitjans de comunicació, hi ha una invasió de la política a tots els terrenys i els ciutadans es posen alerta. Em fa ràbia veure com aquells que durant quatre anys han estat amagats sota les pedres, o vivint tranquil·lament, ara viuen agitats i amb l'agenda atapeïda només per aparentar i esgarrapar quatre vots. Em sento en llibertat per denunciar-ho, senzillament perquè això cal canviar-ho. La meva agenda porta atapeïda, des de que vaig començar a navegar en les aigües de la política. Des de llavors, ni un dia de descans, més enllà de les merescudes vacances d'estiu, que a vegades fins i tot des d'allà he intervingut en els debats de Ràdio La Mina. La militància activa per una ciutat i un projecte, no entén de pauses ni de calendaris.

És un tret que caracteritza la gent que m'envolta i els projectes en els quals m'involucro, la lluita constant i perseverant per apropar-nos cada cop més a l'objectiu, millorar la vida de la gent. Ja us he parlat de l'ADN de Renovació i també he renovat el meu contracte amb la ciutadania adrianenca dins ara d'aquest nou projecte i ara vull parlar-vos de l'equip, en definitiva, de les persones que conformem aquesta iniciativa política. Amb la Núria Arnau, al capdavant, us parlo des de la franquesa i amb la sinceritat i seguretat que em dóna conèixer-la des de fa ja temps i haver viscut molts moments d'alegria, lluita i també decepció plegats. Una líder natural, amb el cap fred i el cor calent, sagaç i astuta, conscienciada i formada i sobretot molt humana. Del costat dels més dèbils i defensora de totes les causes socials. Una dona del seu temps, amb la mentalitat oberta i acció directa i espontània. És la persona que voldria que governés a Sant Adrià, perquè pot aportar l'experiència de la seva formació acadèmica, política, social i personal. Perquè hi confio en la seva capacitat personal per connectar amb els problemes de la gent i tendir els ponts necessaris per resoldre's. Perquè és honesta i generosa en la gestió, amb una visió clara de la ciutat que volen les adrianenques i els adrianencs. Amb el ferm objectiu, d'ampliar serveis o si més no, millorar qualitativament els ja existents.

De la mateixa manera, puc parlar de tot l'equip, compartim l'il·lusió per renovar el consistori. Ens ho creiem, estem disposats a lluitar fins l'extenuació, per dur a terme el canvi que necessita aquest Ajuntament. El Martín Arcos, és un exemple clar, d'aquesta necessitat. Un home involucrat des de ben jovenet al seu barri, la Mina, íntimament lligat a la creació i desenvolupament d'una de les grans eines de cohesió del barri, Ràdio La Mina. Molt directe, amb una llengua sincera i àgil per descriure la realitat, un home que connecta amb tots els sectors socials i que ha posat Sant Adrià per davant de tot en l'escala de prioritats, perquè Renovació sigui un èxit. Lluitador i treballador, com pocs, assembleari convençut i una persona plena d'energia i vitalitat amb una capacitat de convicció molt gran. La seva senzillesa és la que fa que arribin les seves paraules.

Alguns diran que sóc un pilota i d'altres que un cregut, el primer adjectiu ja us prometo ara que no ho sóc, no hi guanyo res i no és el meu estil. I cregut, tampoc ho sóc, però si que tinc la sort de ventar-me de tenir un equip, de dones i homes, que donen la talla i poden dur la Renovació que tant necessitem a la nostra ciutat. I si no pogués, ventar-me d'això, no formaria part d'aquesta candidatura. N'estic ben orgullós de les persones amb les que comparteixo llista, de totes i tots per igual, perquè hem creat un equip competent capaç de plantar cara, us ho dic sense modèsties, som un bon equip. I esperem que des de molt aviat, poguem ser el vostre equip.

Som Sant Adrià!

Discurs a la Presentació de Candidatura de Renovació per Sant Adrià - 21/03/2011

Bona tarda!

Sóc en Rubèn, he sigut i sóc estudiant universitari i sóc coneixedor de la realitat juvenil d'aquesta ciutat des de fa molt. Porto militant en una organització politica, ERC i les seves joventuts, les JERC des de que tinc divuit anys. Però interiorment la meva militància amb Sant Adrià la duc a terme des dels catorze anys. Al principi d'una manera més tímida, però mica en mica involucrant-me cada cop més en projectes per millorar aquesta ciutat. Fa poc, vaig escriure un article a l'Àrea, on em reafirmo en aquest contracte virtual i oral amb cada ciutadana i ciutadà de Sant Adrià. Perquè més enllà que estigui adscrit a aquest projecte, el meu objectiu és garantir la millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans.

Renovació és per mi, la revolució silenciosa i democràtica que calia a Sant Adrià, és l'antídot contra la desafecció. Renovació és un projecte ple de persones: capacitades, amb il·lusió i capaces de donar la cara i trencar-se-la si cal perquè la ciutat visqui una mica millor. Aquest és un projecte nou i innovador a la vegada, que ha de ser un revulsiu i sou vosaltres qui heu d'engrescar a la resta de persones del municipi perquè ens facin confiança, perquè som Sant Adrià.

Els 4 eixos programàtics que veieu: Transparència, Participació, Proximitat i Identitat els hem de traduir en fets. Fa ja 2 o 3 anys que porto lluitant per aconseguir un Consell de Joventut. Renovar, vol dir, que el Consell sigui per fi, una realitat. Perquè volem impulsar els joves de la nostra ciutat, apropar-los a l'Administració i fer-los corresponsables i decisius en les polítiques de joventut.

Volem impulsar aquest jovent per fer de Joventut, un àrea transversal, que arribi des de Promoció Econòmica, passant pels Pressupostos, per Cultura i Urbanisme fins la Festa Major. Volem un Espai Jove potent a la Festa Major, perquè doni ales a les entitats juvenils perquè puguin aspirar a l'autofinançament. No pot ser que l'activitat on participen més joves sigui la única que no està organitzada per l'Ajuntament, això és propi d'un consistori cec i sord, i si em permeteu que no sent cap empatia pels joves.

Renovar vol dir connectar els joves a l'accés de les noves tecnologies, també vol dir aprofundir en el control de l'absentisme escolar i la coeducació familiar perquè entenguin i puguin transmetre la importància de la formació al segle XXI.

Renovar vol dir dotar d'eines el jovent per facilitar la seva emancipació: lluitar a nivell municipal per la precarietat laboral, i per l'accés a l'habitatge en règim de lloguer i/o compra en condicions especials.

Renovar com veieu, és participar, estar al costat dels joves, garantir que tinguin un bon accés a la feina, garantir que es puguin emancipar quan abans millor i assegurar-nos que puguin gaudir de l'oci i la cultura sense prejudici del seu estat econòmic.

Renovació no és només l'opció d'un determinat grup social, sinó que és l'opció de tots i per a tots. En aquestes eleccions municipals cal renovar!!

Renovem-nos junts!

No acato!

Des de petits ens han ensenyat, que la democràcia bascula entre tres poders: el legislatiu, al qual li correspon fer lleis que seran els codis de conducta i convivència de la ciutadania d'obligat compliment; l'executiu que ha de vetllar per la correcta aplicació de les lleis aprovades pel primer poder i el judicial que és l'encarregat d'administrar justícia a la societat, mitjançant l'aplicació de les normes jurídiques, a la resolució de conflictes. Hi podríem afegir dos poders emergents més: el poder mediàtic i els lobbys o grups de pressió econòmica. Sobretot en el context en el que ens trobem i el món globalitzat que tenim, està emergint amb força. Una mostra clara és Wikileaks, informació secreta divulgada que posa en escac la seguretat i les relacions d'un estat amb la resta del món, és tan poderós aquest efecte mediàtic que ha fet moure el poder judicial de mig món i el resort dels lobbys econòmics per intentar contrarrestar la força i la contundència clarivident de Wikileaks. Haurem d'estar amatents a aquests poders. Però mentrestant, i centrant el tema, de la definició de la separació de poders que ja va inspirar a Montesquieu es detecta ràpidament que la justícia no és o no hauria de ser un aparell polític, precisament esdevé un mecanisme de control.

En el cas de l'Estat espanyol, és excepció. Són diversos els exemples que ho clarifiquen. El judici sumaríssim a Baltasar Garzón per la seva intervenció en la recerca de responsabilitats en els crims que es van cometre durant el franquisme, i la decisió d'apartar-lo de la seva responsabilitat a l'Audiència Nacional n'és un. Que l'Estatut votat per la majoria del poble de Catalunya, hagi sigut escapçat i amb ell la voluntat de tot un poble, per un Tribunal Constitucional (o de l'Inquisició, de fet n'és l'hereu) únic a Europa i podrit d'il·legitimitats successives, com la no renovació dels càrrecs caducats o d'un membre mort del mateix, n'és un altre exemple que parla per si mateix. I la prova del cotó, la definitiva, que el Tribunal Suprem es dediqui a posar exigències a la Generalitat de Catalunya sobre com aplicar el seu model educatiu, aprovat per una majoria amplia al Parlament de Catalunya, cambra on resideix la sobirania nacional d'aquest poble per una denúncia interposada per tres famílies. Definitivament, s'han carregat allò que se'n diu, la separació de poders o la independència dels mateixos. Tot és un artefacte polític, que comença amb la sentència del TC i que tindrà el seu recorregut els propers mesos, un artefacte creat per aprofitar allò que separa alguns catalans, fer cunya i dividir-la totalment. Zapatero ho va dir, s'ha acabat l'estat autonòmic i ara comença la regressió. I aquest és el dilema en el que ens trobem: regressió, centralisme i uniformitat o progrés i independència. Només és aquesta la dicotomia plantejable, morts els intents federalistes i els somnis d'un autonomisme radical. Cal una transició, però no la transició poruga que propugna Mas, que mira amb els ulls mig aclucats la resposta en forma de correctiu que farà Madrid, cal una transició a un país independent. Aquesta és la sortida per construir una realitat alternativa al que proposa la política caduca, antiquada i que no respecta les institucions polítiques representada per l'estat espanyol i en concret, el seu tercer poder.

El cop al sistema d'immersió lingüística perpetrat pel Tribunal Suprem és barroer i es troba fora de lloc. Un sistema que ha fet que molts nouvinguts a Catalunya, s'hagin pogut integrar amb facilitat i que ha donat un model de convivència digne d'admirar. Un model a més de protecció d'una llengua que pretén ser violentada de forma constant per un altre que intenta imposar-se des de fa anys a cops de bastó. La immersió que ha sigut reconeguda per la Unió Europea com un sistema excel·lent de model educatiu. Fins i tot, amb la complicitat i simpatia del nou president de la Real Academia Española de la Lengua que la va qualificar com l'únic mecanisme per fer perdurar la nostra cultura i la nostra llengua en el temps. Però alguns s'entesten i es senten feliços, de voler tenir un minut de glòria, de voler tastar el català emprenyat, de voler posar-nos al límit, tensionar-nos i posar la corda de la cohesió social tibada, a punt per trencar-se. Perquè poden guanyar petites batalles, però tenen assumit que la guerra contra la diversitat i la pluralitat la tenen perduda. I només volen dividir-nos, pensant allò de “Divide y vencerás”. Però s'equivoquen, i hem de fer que s'equivoquin que Catalunya romangui unida defensant el seu ADN, sense renúncies ni desertors, units perquè Catalunya i la seva llengua es mantinguin vives en el temps.


En una ciutat amb la sociologia de Sant Adrià, es fa encara més palès la necessitat de mantenir aquest sistema educatiu per garantir que tothom conegui la llengua pròpia del país i pugui exercir el seu dret d'utilitzar-ho. Tenim l'obligació ciutadana i moral de defensar allò que és nostre i més quan una injusticia ens intenta imposar un model polític que no és correspon amb la realitat. Jo, no acato!

Objectiu: Aturar el PP!

Ja fa uns dies que ha començat la campanya electoral. Una campanya electoral que ens deixa dos missatges ja d'inici: Que la ciutadania previsiblement optarà per no permetre José Montilla formar govern, i que la pugna per ser l'àrbitre de la política catalana està a la teulada del PP o d'ERC.

Ja sé que el més típic i tòpic és recórrer al vot útil. Però votar a ERC en aquests moments no és només una qüestió de vot útil, perquè és lògic que si guanya aquesta batalla ERC, Catalunya continuarà progressant. Mentre que si la guanya el PP se'ns retallaran drets i tendirem a la involució social i nacional.
És una qüestió de fonaments, per exemple: la política en immigració que fa el PP és insultant, a més de sorprenent. No som tots una mica immigrants? O és que tractem amb doble mesura? Segons ells, els que venen de fora de l'estat han de ser repatriats per qualsevol motiu, però són els mateixos que ens titllen de xenòfobs per dir que els diners que els catalans invertim en concepte de solidaritat en el sud d'Espanya generen desigualtats entre els ciutadans d'allà i els d'aquí. El seu discurs és absurd, farcit de xenofòbia i racisme i totalment buit de solucions. Volem que siguin aquests els que marquin els tempos del futur a Catalunya? No són totes les persones iguals vinguin de dins o de fora de l'estat espanyol?

Mentre que ERC durant tota la campanya està parlant de valors com la democràcia (referèndum), la justícia social, la igualtat de drets (llei del cinema i decret del català a les universitats), l'ecologisme, la sostenibilitat econòmica, l'ajut a la petita i mitjana empresa que són els vertebradors de l'economia catalana. El PP ens ven la por a la democràcia, la manca de respecte a les institucions democràtiques recorrent al TC de manera sistemàtica tot el que s'aprova al Parlament de Catalunya, la involució fiscal, la desembocadura a un sistema privat lluny del de benestar social, l'austeritat entesa com a neoconservadurisme: donar als propietaris de les multinacionals allò que és dels treballadors i retallar drets als catalans en temes com la llengua, la educació o la immigració alineant-se amb la dreta més reaccionaria i centralista.

Si parlem en matèria de joventut, els papers són exactament els mateixos. JERC recolza la democràcia, per exemple, amb l'aprovació de la Llei de Polítiques de Joventut o amb l'aprovació del Pla Nacional de Joventut, un pla fet amb la participació de més de 10.000 joves d'arreu del Principat. Reforçant els drets dels joves a l'emancipació juvenil: amb ajuts als lloguers, augment de les oficines joves, augment significatiu de les borses d'habitatge i treball. Ajut i impuls al reconeixement de l'associacionisme juvenil, reconeixement a la tasca important del Consell Nacional de Joventut de Catalunya, impuls als Consells Locals de Joventut. Mentre que Nuevas Generaciones, s'ha oblidat de participar en aquests òrgans associatius i a més amenaça amb treure'ls , acabarà amb els ajuts als joves i durà Catalunya a una situació juvenil de més fracàs escolar. Afegint la retallada de drets que suposarà marginar el català i la cultura catalana en tots els seus àmbits, en el seu propòsit de centralitzar l'Estat i que desapareguin les autonomies, tal com va dir Mariano Rajoy no fa gaire.

Ens critiquen per ser independentistes, i qui no ho és d'independentista? Tots som independentistes i nacionalistes respecte un país, el problema és que tot sovint no parlem del mateix. Espanya està disposada a renunciar a ser un Estat? Llavors aquells que parlen d'Espanya com a Estat són tan independentistes com els catalans que legítimament creiem que aquesta és la millor solució per la nostra nació sense estat, només que parlem de països diferents. Si tan bo és això de ser una autonomia, perquè Espanya no demana ser una autonomia de França, Portugal o Marroc?


L'eina que ens permet ser propietaris del nostre futur, és la democràcia que s'exerceix en referèndum. Així que ja ho sabeu, el 28-N, voteu un futur d'il·lusió on els ciutadans tinguin la paraula! Vota ERC!

El fenomen SAB TV

Quan vaig sentir per primer cop a parlar d’aquesta nova televisió per internet, vaig pensar en què les constants pressions del meu partit perquè l’Ajuntament i el Consell Comarcal deixin de gastar-se uns diners en mantenir una carta d’ajust a la TDT havien donat fruit. Res més lluny de la realitat, SAB TV, és una televisió per Internet que han engegat tres alumnes del Sant Gabriel com a part del seu treball de recerca, he de dir arriscat i valent. Espero que algú sàpiga valorar el que aquests 3 joves han aconseguit per Sant Adrià. Una televisió per a tots i nascuda del propi municipi, suposo que sense un gran pressupost però amb un voluntarisme i una entrega a temps complet.

N’he sentit a dir de tots colors sobre els joves des de l’Ajuntament de Sant Adrià, i el meu partit porta anys ja, buscant complicitats arreu del consistori per crear un òrgan que ens permeti expressar allò que alguns no volen escoltar. Jo ja no em puc tenir més de dir el que tothom pensa, el tema joventut està castigat i condemnat a l’oblit pel nostre govern municipal. Ja sigui per incompetència del regidor titular o per incomprensió de la resta, l’expressió d’aquest grup de joves representa precisament allò que demanem, atenció. És realment increïble com un fenomen d’aquesta mena, és capaç de connectar els joves de la ciutat i que expressin els seus interessos. Llegint la darrera enquesta de SAB TV, encara oberta, observo que un 56 % dels votants pensa que s’han d’implementar iniciatives per a joves. No sé qui vota, però si sé que poden pensar quan voten. Perquè deu ser el mateix que sento jo, ningú em deixa decidir com vull desenvolupar la meva joventut al municipi. Ningú em deixa expressar-me en el meu llenguatge de joves, no tinc un lloc per fer graffitis sense que em titllin d’incívic, ni una festa on pugui decidir amb altres iguals que fem, qui toca i on els ingressos es reparteixin entre les entitats que hi participem i fins ara no tenia una TV municipal que pensés en nosaltres, que s’apropés al nostre enteniment i ara que la tinc la valoro molt. Espero que duri. I espero també que l’Ajuntament prengui nota, que no calen grans pressupostos, ni que estiguem en crisi que el cal és voluntat, és il·lusió, imaginació, ganes i empenta. Valors que les persones que composen aquest Govern van perdre fa temps.