L’afectació del Pacte de la Llibertat a Sant Adrià

Escric aquesta nota d’opinió en l’escalfor d’un moment pel qual moltes catalanes i catalans, hi hem treballat de valent. És molta l’emoció que m’envaeix al saber que al 2014 podrem decidir el nostre futur en llibertat, arran del pacte del mateix nom que avui han segellat a Palau, el president d’ERC i el President de la Generalitat, encara en funcions.

Vull agraïr des d’aquest moment els 1.205 vots que es van dipositar a les urnes adrianenques en favor d’ERC, que em van fer confiança a mi (en tant que era el 43è candidat), al meu partit i a l’Oriol Junqueras.

Crec que és especialment a Sant Adrià de Besòs, on aquests vots tenen una importància cabdal. I si, no sóc un somiador, vàrem ser sisena força per darrere de C’s però vàrem obtenir un dels més grans recolzaments mai rebuts al nostre municipi amb un 8,21% de l’electorat. Senzillament fa 2 anys, vàrem treure 497 vots i un 4,96 % del vot. L’evolució salta a la vista.

I dic això, perquè aquest pacte té afectacions a Sant Adrià. I no parlo només del camí de llibertat i l’escenari de decisió que se’ns planteja a totes i tots els catalans, inclosos les i els adrianencs. Parlo del valor d’un pacte amb accent social i amb garantia de llibertat. Parlo de l’esquerra madura, compromesa, decidida i valenta en que ha esdevingut ERC. Una esquerra amb la vocació de representar al màxim de persones possibles, totes elles, amb el comú denominador de la defensa dels drets de tots però amb especial atenció de la gent treballadora d’aquest país que és majoritària no només al país, sinó també a la nostra modesta ciutat.

Fa molt que aquesta majoria de ciutadans i de famílies que estan patint la crisi, són els que sense haver-ho gestat ells, estan pagant les conseqüències del desballestament de l’estat del benestar. L’esquerra del futur, passa per garantir la permanència de l’estat del benestar sense perjudici de la situació actual en la que tothom comprèn que cal apretar el cinturó. Però no s’hi val estrènyer només als de sempre, a la classe mitjana i treballadora d’aquest país, calia que algú tingués el coratge de gravar els rics i als veritables culpables d’aquesta crisi, malgrat que aquests ara bramin. I això és el que fica a les adrianenques i adrianencs al sac d’aquest pacte. Aquest pacte d’estabilitat, que no de Govern, és l’acord d’un full de ruta amb dos objectius clars: fer una transició fins a l’assoliment del dret a decidir en forma de referéndum al 2014 i que aquesta transició sigui el més justa possible dins de les capacitats de la Generalitat de Catalunya. Que ERC garanteixi l’estabilitat és la  certesa que els pressupostos tenen un caire social clarament remarcat i deixa al descobert que les retallades són per la manca de voluntat de l’Estat espanyol o per la deslleialtat d’aquest govern envers el nostre, amb els deutes pendents o amb l’espoli fiscal que carreguen a les nostres esquenes.

Com a militant d’ERC a Sant Adrià i per la responsabilitat que he assumit durant aquests anys, faig una crida a totes les persones que s’hi senten dins d’aquest vaixell a unir forces amb nosaltres, a fer-nos costat, entrant o des de fora. Perquè aquest camí que hem iniciat no acabi a la Generalitat, sinó que comenci a ciutats com la nostra. Ara per ara, la posició d’ERC a Sant Adrià, sense cap regidor/a a l’Ajuntament, no és la més adient pels canvis que s’esdevindran al país. Per això, aquesta nova Esquerra que ha sigut capaç de bastir-se com a primera força de l’esquerra al Parlament, ha de poder caminar i treballar pels mateixos objectius que ho fa nacionalment, a nivell municipal. 

La nova posició de l'esquerra nacional

Observant comentaris que he pogut llegir al TimeLine del meu Twitter (@rarenaga), m'he plantejat una reflexió: ¿Quin paper ha d'assumir l'esquerra nacional catalana en aquesta nova tesitura on la ciutadania assumeix la independència com a solució al conflicte econòmic i polític que enfronta Catalunya i Espanya?

Crec que és una reflexió que hauríem de fer tots els militants de partits d'esquerres, perquè porta associada una responsabilitat inherent a aquesta tradició democràtica que impregna els gens de la gent que vetlla pels interessos de la classe mitjana i treballadora d’aquest país.

Deia Jordi Carbonell, dirigent històric d’ERC: “Que la prudència no ens faci covards.” I jo afegeixo, que la velocitat no s’endugui els ideals. No és feina fàcil, temperar-se en uns dies com els que estem vivint, on hem posat velocitat de rumb i sembla que aquest torrent de noticies i esdeveniments que s’han donat després de la històrica manifestació independentista, no acabaran mai. Hom pot creure que abocaran inequívocament a la independència del nostre país. Com a bon català, no dic blat fins que és al sac i ben lligat. No es guanya una batalla que portem lliurant 300 anys en una setmana. Certament, estem més a prop que mai d’aconseguir la llibertat nacional plena. Crec que la premsa internacional és un viu reflex de l’interès general per resoldre aquesta situació, i el respecte ple al dret inalienable del subjecte polític que representa el poble de Catalunya per prendre decisions.

ERC i ICV-EUiA ara que hem assumit el nou rol d’esquerra nacional catalana responsabilitzant-nos del centre del debat polític i ancorant a l’extrem al PSC, hauriem de marcar el nostre full de ruta netament independentista però sense oblidar que som d’esquerres. Pren una importància cabdal unir forces amb totes les organitzacions polítiques que defensin el dret a decidir i convocar un referèndum immediatament. Però hem de tenir l’alçada de mires del moment que afrontem i establir un full de ruta no per aclarir el futur més immediat sinó el de l’endemà d’un si en un eventual referèndum d’independència. 

Volem ser a Europa, i hi serem sens dubte, que ningú s’enganyi. Però no hem de caure en el simplisme de voler ser europeus a costa de fer el procés de merkelització que ens ataca. Catalunya, no ha de ser paradigma de les retallades inacabables que ofeguen, sinó el nou paradigma del creixement. Aprofitar la independència per aprofundir en la justícia social i en l’estat del benestar. Ser capaços d’enganxar-nos a la inèrcia del creixement per fer un canvi real del model productiu, potenciar les nostres capacitats. També ens tocarà defensar una República, davant els intents de Commonwealth a l’espanyola, que ja sabem que acabaria en més frustració. I fer-nos garants de la cohesió social, assegurar-nos que els sentiments de tots els ciutadans de Catalunya són respectats. Fer polítiques d’immigració responsables. 

La gran responsabilitat de l’esquerra nacional catalana és no deixar sol al ciutadà en aquest camí i no permetre que el partidisme d’alguns permeti capitalitzar el moment extraordinari que vivim i se n’aprofiti per crear un Estat esperpent (a l’estil Eduard Manstisores) allunyat de l’estat modern i amb vocació de lideratge que tots esperem ser. 

Catalunya, nou estat d'Europa

Començo l’article amb el lema de la manifestació, perquè és la voluntat de la majoria de catalans que volen la independència d’aquest país. Els catalans sempre hem mirat endavant i sabem que el futur es juga a Europa. I nosaltres volem jugar-lo. Volem continuar sent el que som, ciutadans europeus.

Sóc de Sant Adrià, he viscut tota la meva vida en aquesta ciutat, de pare andalús i mare catalana, amb tres avis nascuts fora de Catalunya i només una àvia nascuda aqui. Sóc independentista i m’estimo Catalunya, no he viscut a cap altre lloc que no sigui aqui. I quan escolto al meu pare parlant sobre la terra on va nèixer i on van nèixer els meus avis, no poso cara agre, l’entenc, sent el pes de les arrels. Vull que el meu pare vagi de vacances al lloc on va nèixer, amb tranquilitat. Fins i tot, voldré acompanyar-lo.
Pero jo votaré si, al referèndum d’independència. Potser també ho faran el meu pare i la meva mare. Ningú posarà en dubte que ens estimem Catalunya, tant, com qualsevol altre. I el meu pare seguirà parlant amb els seus familiars i seguirà tenint la mateixa estima que sent per la terra on va nèixer ell i els seus pares.

Dic això, per aclarir que la independència no és una ruptura sentimental, és una ruptura política. Tampoc agito a l’indepentisme de butxaca, perquè el gran èxit de l’independentisme català i del catalanisme en general, és que és integrador i transversal. Dins la Unió Europea i en ple segle XXI, no hi cap, l’odi entre pobles que durant la història han estat intimament lligats. Mai he odiat la terra que va veure nèixer al meu pare. Simplement m'estimo Catalunya. I encara que soni dur, estimar Catalunya passa per sentir el clam general que va inundar els carrers de Barcelona, la passada Diada. La independència política d’un país no va contra cap altre sinó a favor dels ciutadans i ciutadanes que mereixen viure millor. I no ho defenso per avarícia, sinó per justicia.

Europa ens escolta i ens espera, amb els braços oberts. Tinc l’absolut convenciment que la Unió Europea haurà de dirimir la situació que es planteja, i ho farà pensant en el benestar dels ciutadans europeus, perquè tan catalans com espanyols som ciutadans europeus, i això no ho esborra la formació de dos nous estats.Per cert, dic bé: dos estats! Perquè es formaran dos nous estats: el català i l’espanyol sense Catalunya.

A mi personalment, el que m’engresca a continuar la lluita no són les xifres, ni l’imaginari de catalans montats al dòlar per doquier, el que realment m’ilusiona és saber que la independència pot dur una mica més de felicitat a les nostres vides i tornar-nos un dret humà laminat als catalans de fa segles: la llibertat.

Selecció espanyola, cortina de fum

En primer lloc, vull felicitar la selecció espanyola pel seu triomf a la Eurocopa 2012, vaja, per fer la seva feina. Per cert, una feina recompensada amb 300.000 €/jugador. Felicito també tots els ciutadans que es senten identificats amb aquests colors, i que van sentir ni que sigui per un moment alleugerits els seus problemes, me n’alegro fins i tot que molts dels que en el futur votaran SI a la independència de Catalunya, estiguessin celebrant ahir la victòria de la selecció espanyola. És la demostració que ser català i voler la independència d’aquest país no és excloent i no implica odiar Espanya. Els sentiments són els que són i no es poden amagar. Jo, no em sento identificat amb aquests colors, i és una qüestió de sentiments, no sóc gregari ni fonamentalista. Crec el que crec i sento el que sento, no puc amagar-ho. Pero de la mateixa manera no puc més que alegrar-me per aquells que són capaços de combinar el sentiment dual que moltes vegades reflexen les enquestes, aquells que es senten catalans i espanyols a la vegada, n’estic segur que aquest sentiment és el que més ajudarà a Catalunya a aconseguir la independència. Els habitants d’aquest país, són inteligents, i saben discernir els sentiments de la raó, i saben que el millor per Catalunya no té perquè anar acompanyat de formar part de l’estat espanyol, per molt que hi tinguin vincles afectius. Dit això, no puc més que entristir-me al adonar-me d’una realitat que no m´és agradable. Em dol veure com surten al carrer milers de persones, per celebrar que un equip de futbol ha guanyat una Eurocopa i mentre al seu país cau l’estat del benestar, hi ha un atur escandalós, una economia semirescatada,un deute avergonyidor i ningú mou un dit. No negaré, com a amant del futbol, que una victòria dóna instants d’autèntica felicitat per aquells que ho senten, però no pot ser l’excusa per justificar l’oblit dels deures que tenim com a ciutadans. Els mateixos que intenten apaivagar debats com el del pacte fiscal, són els que posen “La Roja” com a pretext per no parlar del que realment importa. Estic trist, també perque tal i com jo respecto la selecció de l’estat i l’alegria dels seus seguidors, a mi no em respecten poder veure la que considero la meva selecció, la catalana, en competicions internacionals. Una falta de respecte, entenc que greu, per als ciutadans que ens sentim així i també a la democràcia. Com a exemple, Regne Unit no té cap problema en respectar les diferents seleccions que conformen, a la vegada, les nacions del seu estat. D’altra banda, Rajoy ha faltat a la seva responsabilitat com a President del Govern espanyol, deixant abandonats a tots els damnificats per l’incendi que encara ara és manté viu a València, que ha deixat un mort, ferits, gent desplaçada dels seus habitatges i 13 carreteres tallades. Una final de futbol, no és més important que els teus ciutadans, o no hauria de ser-ho. Més quan la causa de la tardança en poder-lo controlar es deu a les retallades que ha fet el seu partit al País Valencià.Aquest gest de Rajoy demostra la manca de sensibilitat i l’intent de desviar l’atenció dels problemes que realment afecten als ciutadans del seu país. Els gestos són importants en política, i crec que assistir a una final quan cremen hectàrees al seu considerat territori és una manca de responsabilitat que hauria d’explicar.

Prou espoli! La necessitat del concert.

Prou espoli! La necessitat del concert. Molta de la gent que m’atura per parlar sobre política,em pregunta perquè ERC porta defensant des dels anys 90 el concert econòmic, en base a què. Em sembla una pregunta excel·lent, i crec ha arribat l’hora de donar la meva explicació. Ara, públicament, he cregut que és un bon moment per donar a conèixer als ciutadans el perquè de la necessitat d’un concert econòmic a Catalunya. No m’agrada gaire posar dades en un article, més enllà de les necessàries, crec que les dades són consultables, m’agrada desenvolupar idees i arguments. Però avui faré una excepció, per remarcar la importància en aquest cas, de la negativitat extrema a la que ens aboca aquesta suma de dades. No m’agrada gaire posar dades en un article més enllà de les necessàries ja que crec que són consultables. M’agrada desenvolupar idees i arguments. Però avui faré una excepció per remarcar la importància, en aquest cas, de la negativitat extrema a la que ens aboca aquesta suma d'informacions. L’Estat espanyol ha gastat 82.000 M€ en l’AVE, CAP línia produeix benefici, ni tan sols la Barcelona – Madrid. Som el segon estat per darrere de Xina (imagineu l’extensió) en inversió en alta velocitat. En mig any, s’ha hagut de tancar el servei d’AVE, Cuenca – Toledo perquè només portava 9 passatgers. Mentrestant, a Catalunya, esperem el corredor mediterrani per connectar les nostres empreses i ports amb Europa. Volen portar l’AVE a la frontera amb Portugal (on no pensen construir-lo) abans que unir Castelló i Tarragona. Des de l’any 2000 l’Estat ha destinat 60.000 M€ en construir 5000 km d’autovies gratuïtes. A Catalunya zero. Mentrestant, l’N-II a Girona té obres aturades i sense projecte, quan passen 30.000 vehicles diaris. L’Estat ha malbarat 9.000 M€ en aeroports regionals que mai seran rendibles. Mentre Catalunya no té “hub” internacional i el Prat continua segrestat per AENA. 837.000 catalans a l’atur, 1 de cada 2 joves sense feina, 1 de cada 5 catalans és pobre, 104.000 llars no tenen cap ingrés, 19000 families han estat desnonades des de 2009, l’universitat costa un 51% més als catalans que als madrilenys, cada català paga 95 € /any en peatges, el deute de l’estat espanyol comptant el rescat es del 80 % del seu PIB, mentre que el de Catalunya és del 20 %. El deute d’Espanya amb Catalunya anual és de 16.409 M€ (+d’un 10 % del seu PIB). Catalunya va generar un superàvit de caixa de 2,5 M€, un 1,2 % del PIB, a tota la zona euro només Suècia i Estònia van tenir superàvit. A la llum de les dades, crec que els partits que defensem el concert econòmic no ho fem per motius sentimentals. La sobirania fiscal de Catalunya serviria per millorar l’estat del benestar de les famílies catalanes, això no és sentimental, és real. Sí, la política ha de tenir un valor ferm, el del servei a la ciutadania. La nostra responsabilitat és garantir que les famílies puguin viure cada cop millor. El concert econòmic no és cap invent per debilitar l’Estat, és la reivindicació d’un poble que està sent espoliat per un altre. Va dir Valentí Almirall, referent del federalisme i del catalanisme modern, al 1880 : <> Doncs això, corregim un dèficit històric amb Catalunya que dura com a mínim des del 1880, amb la millor de les armes: la democràcia i un Parlament unit en la idea de defensar el que és nostre amb ungles i dents, si cal. Prou espoli!

Rajoy, president de Catalunya

Els ciutadans de l'Estat espanyol van entronitzar a la tardor a Mariano Rajoy com a nou President del Govern d'Espanya, atorgant-li una majoria democràtica sense precedents en la democràcia.

Ara, uns mesos més tard ja governa també a Catalunya. Directa o indirectament, el Govern de la Generalitat ha entregat les claus de casa a aquells que pretenen enfonsar-la, ara a les comunitats governades pel PP se li afegeix una Alícia Sánchez-Camacho que no té la comunitat i no governa, pero llueix amb orgull la clau penjant del cinturó, sabent que mana sense manar.

S'ha de reconèixer que el PP a Catalunya ha sabut seguir una estratègia que li està brindant l'oportunitat d'homogeneitzar-se i anar adquirint quotes de poder. Un poder sovint cedit per un partit que s'autodenomina nacionalista català. Només cal fixar-se en l'alcaldia de Badalona, la Diputació de Barcelona o com hem vist fa unes hores la Corporació de Mitjans Audiovisuals. Van criticar fins la sacietat el tripartit, amb proclames sobiranistes retreient a ERC un paper poc catalanista, i ara es venen Catalunya (de nou, com ja van fer amb l'Estatut) a canvi de ser molt de dretes i de defensar als seus (els rics) mentre la classe treballadora els hi paga la factura.

A tot això continuen anant-se al llit somiant amb Catalunya com a estat independent i s'aixequen amb la crua realitat havent pactat amb la dreta mes rancia, mes anticatalana i mes agressiva dels últims temps. El mateix PP que no esta a favor ni de l'Estatut, ni de l'immersió lingüística, ni del Corredor mediterrani ni del concert econòmic a Catalunya.

Els ciutadans son inteŀligents i saben que no s'esta vetllant pels seus interessos i drets: que li preguntin als veïns de la Mina amb el tema del CAP, per exemple. O sino a la classe treballadora d'aquesta ciutat que ha d'assumir una reforma laboral que ens retorna als temps on les persones, servien un propietari i els seus drets eren menystinguts. A tot això el partit del Govern, continua recolzant aquestes iniciatives empobrint els nostres serveis i els nostres drets fins que sense saber-ho hagin fet la feina bruta al PP.

Un dia Artur Mas s'aixecarà i s'adonarà que el President no és ell sino Rajoy.

ERC i JERC convoquen una assemblea oberta a la ciutadania

Les seccions locals d’ERC i JERC a Sant Adrià han decidit convocar una Assemblea Oberta a tota la ciutadania per tal de presentar el seu projecte de ciutat i engrescar als ciutadans que així ho vulguin a participar del projecte i a enriquir-lo. Així com també debatre postures i mesures que caldrien per millorar Sant Adrià.

Sota el títol: “Un projecte obert de ciutat. ERC i JERC a Sant Adrià”, les formacions republicanes busquen generar espais de diàleg amb els ciutadans a l’escenari autòcton de la política, el carrer. Així presenten un format novedós, ja que la trobada serà a l’aire lliure davant del nou mercat provisional (Parc Rosa Sensat i Vilà) a les 10 h del matí del proper dissabte dia 17 de març.

L’iniciativa pretèn trencar les barreres físiques i sovint també psicològiques que separen els ciutadans dels polítics, atenent al criteri de la formació que creu que es basen en etiquetes i apriorismes llunyans a la realitat. Per això, esperen que tothom sigui del color que sigui i tingui les idees que tingui, participi a l’assemblea per conèixer de primera mà quin és el projecte i quines coses poden aportar perquè aquest projecte sigui compartit.

Podeu seguir l'Assemblea vía twitter: #assembleaercsab, així com deixar les vostres aportacions abans i després!