Adéu Espanya!

Sempre he pensat que dues persones que viuen sota un mateix sostre, que es fan mal i que es manquen al respecte, estan condemnades a, més aviat o més tard, acabar la convivència. El mateix passa amb les nacions. Quan dues nacions mantenen un pacte per la convivència i una d'aquestes el trenca, anant en contra de la voluntat, expressada en referèndum, de la majoria de la nació perjudicada, tard o d'hora hauran d'esdevenir Estats independents.

Aquesta petita introducció, no és més que la realitat catalana. La recent sentència del TC sobre l'Estatut és l'evidència física de la no acceptació de la nacionalitat catalana a l'Estat espanyol, és l'enfrontament entre dues nacions. Un enfrontament pacífic, fins i tot, si voleu: jurídic. Però marca indefectiblement el final i el principi d'un nou cicle. Sens dubte, és temps de transició.Encara no sabem ben bé a on ens portarà, però sabem que el tren ha començat a moure's. Uns diuen que hem de refer el pacte Constitucional, uns altres que hem de fer un pas endavant però no ens diuen que vol dir això, potser pretenen que fem un pas al buit? D'altres n'opinen que s'ha de tornar la veu al poble en un referèndum sobre l'Estatut retallat. I jo, modestament, penso que això és aigua d'encenalls, que no servirà de res, que l'únic pas que ens queda per provar i el que mereixen els nostres ciutadans és un pas cap a la decisió sobirana del poble de Catalunya envers el seu estatus polític en un referèndum oficial. Ara tocaria això. Senzillament perquè la resta ja ho hem provat masses vegades i mai hem extret bons resultats pel país. I més enllà dels partits hi ha tot un seguit de dones i homes que conformen la nació catalana que mereixen atenció i mereixen que els hi exposem amb claredat, sense mentides ni subterfugis, que en associació amb l'Estat espanyol no anem enlloc. L'Estat espanyol és el responsable de portar-nos a aquesta crisi institucional i de legitimitats, posant la suposada legitimitat d'un tribunal nomenat a dit pel PSOE i el PP per davant de la del poble de Catalunya.

Avui, la globalització, la competitivitat internacional i la crisi econòmica, laboral, social, educativa, institucional i fins i tot ideològica són els reptes del futur d'àmbit general que ens preocupen a tots els ciutadans, i que requereixen solucions. És una veritat incontestable que el Principat de Catalunya, sense el llast que representa l'Estat, seria capaç de generar respostes més eficaces per sortir de les crisis que ens atien, i per ser capaços d'afrontar aquests reptes amb garanties d'èxit. Ja ha quedat morta l'antiga excusa d'aquells que deien que a Europa no ens voldrian, ho vàrem comprovar amb el cas de Montenegro i Kosovo on l'UE va posar les condicions necessàries perquè el referèndum d'independència fos vàlid en ambdós països. I ho estem veient recentment amb els anuncis d'una propera consulta per la independència, tant del govern escocès com del govern belga. Potser és que a Europa entenen el terme democràcia. Així doncs, mort l'argument jurídic i l'argument econòmic en contra del nostre dret a decidir i sent objectius, el millor per Catalunya és esdevenir un estat independent integrat a l'Unió Europea.

I penso que això és una realitat de la qual la ciutadania mereix ser coneixedora. Alguns encara diran que la Constitució Espanyola no ho permet i hem de respondre que l'article 1 de la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret a l'autodeterminació dels pobles i com que aquest precepte és superior a la Constitució Espanyola, en aquest cas prima el dret internacional en lloc de les particularitats legislatives de cada estat. No hi ha Constitució que valgui. A l'Estat espanyol han demostrat abastament que no ens volen, o com a mínim no ens accepten tal i com som d'origen, volen que canviem la nostra llengua, el nostre sistema jurídic, el nostre codi civil, volen subjugar-nos a esclavitud eterna per continuar engruixint la capital de l'Estat i anar espoliant als que més tenen, com en aquest cas, Catalunya.

Ja n'hi ha prou de retallades, ja n'hi ha prou de practicar pseudodemocràcia, cal una mentalitat de canvi. Cal que reaccionem de manera clara i contundent contra la injustícia i contra la pèrdua dels nostres drets reconeguts a la nostra petita Carta Magna (Estatut) d'on deriva tot l'ordenament jurídic català. Hem de fer un pas endavant, però no un pas al buit, un pas cap a la democràcia real, cap a l'expressió sobirana del nostre poble.

En definitiva, hem de tancar la via autonomista i obrir el debat del futur. De moment, anem tots a la manifestació convocada pel 10 de Juliol per defensar la dignitat del país i dels seus integrants i per rebutjar una sentència que liquida la voluntat d'un poble carregat de raons per exercir els seus drets.

Cop de destral a l'educació a Sant Adrià

(Publicat a l'Independent i a la versió digital de l'Àrea Besòs)

Em sento astorat i colpejat amb força després de llegir una noticia que m'entristeix i em resulta dura d'empassar, l'IES Fòrum no podrà tenir Batxillerat l'any vinent. Tot just ara, que la crisi econòmica enverina el debat públic i tapa d'altres crisis que no són menys importants i que semblen desapercebudes simplement perquè els diners ho taquen tot, fins i tot la consciència.

Normalment, intento cenyir-me al que veig i procuro ser concís en les crítiques, però ara no sé cap a on he de disparar ni tan sols si hi ha algú que es mereixi el tret, però en tot cas suposo que donat el cas, el millor és expressar la meva opinió intentant evitar acusacions impertinents. Però aquest fet, no em fa en absolut mossegar-me la llengua, i dir alt i clar, que s'està cometent un atropellament contundent al desenvolupament de l'educació en el nostre municipi, que representa una retallada social cabdal en un barri on a més l'educació no és una opció a valorar sinó la preferència a imposar. Òbviament buscar responsables implicaria etiquetar persones i adjudicar-lis una càrrega molt gran que sens dubte afectaria a l'esquena de qui l'hagués de suportar, perquè la gravetat del cas és extrema. No estem parlant de tancar un batxillerat en una zona educativa on la normalitat de presència a l'escola, de matriculació, de sortides professionals immediates al municipi sigui la tònica general. Més aviat és tot el contrari, és una zona on l'absentisme escolar impera, on cada cop es disminueixen més les matriculacions i on les sortides laborals cada cop són més minses. Però alguns deuen veure l'educació com un negoci més, i no ho és, l'educació és el pilar bàsic de qualsevol poble que pretengui desenvolupar-se i progressar.

Tots en som corresponsables de l'educació i en conseqüència tots hem d'estar especialment sensibilitzats amb el tema, no és menor, i en el nostre municipi menys encara. Els ciutadans del barri de la Mina porten anys intentant normalitzar una situació diferent a la realitat que es vivia en aquest barri fa un temps enrere, han fet molts esforços en treure estigmes i tòpics que els continuen perjudicant com a barri integrat al conjunt de Sant Adrià de Besòs. I no hem d'oblidar que les dades parlen per si mateixes, i l'obligació de les administracions és intentar si més no, millorar aquestes dades.

Només un 6% dels estudiants adrianencs, segons dades de la Diputació de Barcelona, aconsegueixen arribar als estudis universitaris i acabar-los. No voldria saber quin percentatge d'aquest és el que li correspon al barri en el qual trauran el Batxillerat. Fins ara, només he valorat quins són els motius perquè a priori ens neguem a acceptar que Sant Adrià perdrà un Batxillerat en una zona del municipi on sens dubte i hem d'abocar recursos de tota mena. Perquè la crisi econòmica, no pot entelar les ganes de progrés i les necessitats ni tan sols pel fet que aquestes generin inversions deficitàries. Hi ha necessitats bàsiques que no es poden suplir ni suprimir, malgrat la crisi.

Però si ens fixem en les conseqüències d'aquest fet és encara més desastrós, jo albiro un futur complicat. En primer lloc, tornem a la ja persistent centralitat i centralisme del municipi (sigui o no aquesta la voluntat del consistori) en la qual la majoria de serveis es troben al marge esquerre del riu i on històricament el marge dret queda en una mena de sistema heterogeni que ningú sap a qui pertany, ara per tant els alumnes per força hauran de creuar el riu per cursar Batxillerat o anar a la concertada en l'únic centre que ofereix Batxillerat al marge dret. O sortir del municipi i optar per Barcelona. Però si em permeteu, fins i tot això de la centralitat obsessiva del municipi envers els barris perifèrics és un tema menor. Però mirant l'horitzó, atenent que el Consorci del Barri de la Mina comença a tocar el seu fi, atenent que aquesta crisi econòmica afecta als sectors més dèbils, atenent que constatem la millora del barri però no la recuperació completa. Com pot colpejar en els interessos del barri i dels seus conciutadans el no tenir un centre de referència per al desenvolupament educatiu dels fills de les persones que hi viuen? Com podem intentar abocar recursos a prevenir futures problemàtiques si el problema de socarrel el mantenim viu? Deia abans que l'educació no és un negoci, i tampoc és negociable. Com a ciutadans tenim dret a exigir que puguem desenvolupar les nostres inquietuds educatives en igualtat a la resta de ciutadans de Catalunya, sense perjudici del lloc on tinguem residència, raça, sexe o edat.

No ens podem permetre el luxe de perdre les ambicions de cara al futur ni tampoc podem perdre les sinergies i esforços realitzats per tal d'aconseguir el que s'ha aconseguit fins ara. La crisi no pot aturar la lluita per la millora d'aquells espais degradats només per aquesta raó, és una injustica.

I faig una crida a l'Ajuntament a que compti amb tots els agents socials que intervenen, amb els ciutadans de Sant Adrià de Besòs, que sempre que ha calgut responen davant dels interessos del municipi, per tal d'evitar un desastre que potser no té resultats visibles a curt termini però si a mig i llarg termini. Plantem cara a la injustícia, perquè l'Ernest Maragall s'ha tornat a lluir!

Consulta sobiranista a Sant Adrià de Besòs, per què no?

Hem viscut ja la segona onada de consultes sobiranistes arreu del Principat i sembla també que les Illes Balears s'hi sumaran a fer consultes. I jo resto amatent a casa meva, a la ciutat que m'ha vist créixer, amb una certa enveja sana d'aquells pobles i ciutats que, a diferència de la meva, s'han organitzat per tal que la gent pugui tenir dret a decidir què vol per a Catalunya en el futur.

Ja sé que molts diuen que això ara no toca, a ells els hi he de dir, que res és ara mateix més important que saber què som i què volem ser, i traçar la ruta per arribar-hi. Fa uns anys, quan es va fer el primer tripartit, i quan José Luis Rodríguez Zapatero assumia la presidència del govern espanyol, una mena d'onada d'il•lusió es palpava al carrer. Molts el van comparar amb l'estat que es va crear just abans de la proclamació de la República. Molts vàrem creure que un futur, si més no diferent, semblava albirar. Malauradament, el nou Manuel Azaña ha acabat en un Pinotxo que cada cop està més minvat perquè el corc dretà li va guanyant terreny. I un Pasqual Maragall que crèiem capaç de proclamar la República Catalana ens l'han canviat per un gestor que no il•lusiona, i que tret d'alguns cops d'efecte (molt importants, tot sigui dit) està molt lluny de ser el catalanista que era el primer president socialista de Catalunya.

Ara els independentistes, que tan sovint som titllats de radicals, ja hem provat el vell somni on una Espanya plural era possible, ni els mateixos federalistes, PSC i ICV-EUiA, s'ho creuen ja, aquell somni. Així doncs, ens ha avingut una crisi econòmica i moral, que només té una solució possible: crear una nova fita que generi la il•lusió i doni solucions reals al poble per esdevenir socialment més lliures i amb un grau de benestar major. I tornem-hi, la independència de Catalunya esdevé una solució, la que nosaltres proposem des de fa molts anys, una solució que cada cop més gent comparteix, com demostra tot el moviment cívic al voltant d'aquestes consultes, i la que sens dubte més urgeix al poble de Catalunya. Perquè independència vol dir major quota de llibertat social, major benestar econòmic i social, vol dir avenç, il•lusió, treball i democràcia. Moltes de les quals l'estat on vivim no ens aporta, perquè ens margina, ens discrimina, ens intenta homogeneïtzar, ens centralitza i no ens respecta la diferència.

I faig tota aquesta reflexió, perquè jo crec que ja va sent hora que Sant Adrià de Besòs comenci a bellugar-se com un poble català, i no com un poble enmig de Catalunya. Vull que els meus conveïns també tinguin dret a decidir, i penso que massa sovint són els propis polítics els que tapen els ulls als ciutadans i els hi disfressen la veritat amb autoritat, una autoritat si em permeteu, molt poc democràtica. Si mirem la composició social de la nostra ciutat, ens adonem ràpidament que la gran majoria som d'origen immigrant, ja sigui de la immigració dels anys 60 o de la nova immigració. Estic segur que si un revisa el seu arbre genealògic, sinó un mateix, els seus pares o avis són de fora de Catalunya. I segurament, com de la mateixa manera que jo he escoltat al meu avi, explicar-me que va haver de marxar de casa seva per trobar feina i Catalunya el va acollir, li va donar feina, li va donar il•lusió i li va donar la vida que ha portat, ara és el nostre torn. És el torn d’agrair a Catalunya allò que va fer pels nostres pares, avis, besavis o rebesavis quan es van establir en aquesta terra. És el torn d'engrescar-nos amb un futur millor, on nosaltres som els actors protagonistes, els nostres descendents s'ho mereixen. Els nostres avis van deixar-ho tot per trobar un lloc on els seus fills poguessin viure millor. Ara, la nostra responsabilitat passa per construir un país als nostres fills d’on no n’hagin de sortir mai i això comença per acostumar-nos que Sant Adrià de Besòs també és necessari per a construir aquesta Catalunya millor, de tots i per a tots. Sense Sant Adrià de Besòs, no hi haurà independència però tampoc aquest projecte de país que il•lusiona. Sense nosaltres, no hi ha canvi. I aquesta és la clau, no hem de deixar per demà allò que puguem solucionar avui. Tenim sobre la taula una latent, però imminent, decisió. Tard o d'hora, tots ho sabem, aquest anhelat referèndum arribarà i ens hem d'entrenar, hem d'agafar l'hàbit que l'estat espanyol ens nega sistemàticament. És igual quin serà el sentit de la votació, la importància d'un sufragi no és el resultat sinó la realitat que significa decidir de manera autònoma i lliure. La teva opinió compta. Com a independentista que sóc, m'agradaria que tothom tingués tan clar com ho tinc jo, que l'única sortida que ens queda per provar, i per tant l'única amb alguna possibilitat d'èxit és la independència. Sóc realista i sé que no tothom pensa així, però també sé que s'ha lluitat molt per aconseguir la democràcia i depèn de nosaltres cuidar-la i enfortir-la. Roosevelt deia, que una gran democràcia ha d'avançar o aviat deixarà de ser gran o democràcia. I en això estem, no m'agradaria que ningú pensés que les consultes sobiranistes que varen començar a Arenys de Munt el passat 13 de setembre, amb una onada de 70 municipis més el 13 de desembre i una segona el 28 de febrer és una cortina de fum per no parlar de la crisi que atia el país. No, és la solució. És la revolta silenciosa, és el fruit de 30 anys de somnis trencats, de promeses incompletes, de realitats no assolides, d’empobriment de la nostra terra i de la força trempant dels nostres ciutadans, és la reacció a la desil•lusió. Adrianenques i adrianencs, nosaltres també tenim dret a decidir, siguem valents, fem front a la crisi com toca i fem que Sant Adrià decideixi decidir! Jo m'hi apunto i vosaltres?

Moltes gràcies, Sr. Alcalde i Sr. Callau!

No puc començar d'una altra manera aquest article d'opinió, li he de donar les gràcies molt sincerament al sr. Callau. Gràcies, per treure's l'antifaç i demostrar a la ciutadania de Sant Adrià de Besòs quina mena de regidor i 2on tinent d'alcalde tenim els veïns d'aquesta ciutat. En aquests dies, he rebut moltes adhesions al meu article i he pogut constatar que fins i tot altres forces polítiques em fan costat. Com és possible que un regidor, que a priori és regidor de totes i tots els adrianencs, surti en un diari il·legitimant una opinió d'un representant del jovent independentista d'aquesta ciutat? Jo crec en primer lloc, que hauria d'abstenir-se de fer segons quines coses, doncs té un paper institucional i potser vosté que llegeix tant no va entendre que les institucions han d'estar per sobre de les persones. Aprofito també per donar-li les gràcies a l'Alcalde per dedicar-me tot un paragraf al Viure Sant Adrià, és tot un honor.

Vosté deia en la seva rèplica, que o tinc mancances a l'hora de comprendre un text o faig demagògia. Miri, ni una cosa ni l'altra. És més, estic segur que el que té problemes de comprensió lectora és vosté mateix, qui eleva a categoria allò que és una anècdota. I és sr. Joan Callau, qui enlloc d'aprofitar l'avinentesa d'escriure en un mitjà de comunicació i posicionar-se al costat dels ciutadans, desaprofita l'ocasió. Se n'oblida que ha de respectar l'opinió dels ciutadans, i li puc assegurar i sinó passegi i comenti amb els veïns de la Mina que és intolerable que qualsevol representant del poble per tal de defensar a la seva formació política acabi etiquetant d'una manera anecdòtica però clara i contundent a un determinat grup de veïns, no és propi d'un dirigent polític. Perquè sr. Joan Callau, qualsevol ciutadà sigui alt o baix, prim o gras, amb cervesa a la mà o sense, si veu passejar l'alcalde i considera que no fa la feina té dret a dir-li. És una de les grans llibertats que vàrem recuperar després del franquisme. I deia, que té un problema amb la comprensió lectora perquè a cap ciutadà se li escapa que el fet d'escriure aquella editorial al Viure Sant Adrià no és casual, és producte de la pressió que pateix la seva formació política arran de tenir presumptes implicats en el cas Pretòria. I és molt lleig voler desviar l'atenció explicant anècdotes que etiqueten i marquen els ciutadans d'un determinat barri d'aquesta ciutat. Al meu entendre, un alcalde que té les seves comptes clares ha de sortir a defensar els ciutadans, amb la prudència de la presumpció d'innocència dels implicats òbviament, però sent molt ferm en la seva condemna a la corrupció urbanística. I no ho va ser. I aquesta va ser la meva crítica. No pas perquè pensi que les comptes no són clares, sinó perquè entenc que a vegades haver de defensar als companys de partit porta a errades com la que va cometre l'Alcalde.

Per finalitzar, dos temes. El primer, certament s'apropa un cicle electoral dur. Per la seva formació política doblement dura. Pressumptes implicats alguns militants del seu partit al cas Pretòria, i que les eleccions al Parlament de Catalunya, fins i tot el President de la Generalitat ho reconeix, partiu segons. A més, per culpa de la seva formació política i els pressumptes implicats en corrupció urbanistica, els ciutadans cada cop s'allunyen més dels polítics, és la més greu dificultat amb la que el meu partit encara el cicle electoral, i és culpa del PSC no pas d'ERC. L'única raó que em fa entendre que hagi sigut capaç de tenir la sortida de to, que ha suposat aquest article seu, és una estratègia personal de cara a postular-se com a futur candidat a l'Alcaldia de Sant Adrià de Besòs, si em permet el consell jo que he sigut alumne de l'alcalde actual, em penso que no és dels que es deixin ensabonar, utilitzi un altre mètode.

Si realment té algunes ambicions personals respecte el consistori adrianenc, deixi d'avergonyir els ciutadans amb les seves sortides de to, respecti el dret a la llibertat d'opinió, assumeixi les seves responsabilitats institucionals. Últimament, li plouen els problemes. Perquè no escriu un article d'opinió, sobre el cas EUSAB, perquè no retornen a la treballadora al seu lloc? Segons la pàgina web de l'Ajuntament està sota la seva competència i fins i tot els seus socis de govern estan a favor de la restitució, segons he llegit. Perquè no escriu sobre els seus projectes de futur a Sant Adrià? Perquè no utilitza els mitjans per donar la seva versió sobre els pressupost de la seva àrea? Perquè no explica que no estiguin penjats els pressupostos 2009 quan jo mateix ho he demanat via registre, ni he sigut informat per tal de poder consultar-los. En definitiva, sr. Callau faci la seva feina i utilitzi els mitjans perquè ens assabentem de la seva feina, no de les seves dèries personals. Moltes gràcies.

13-D: Santa Llúcia, els catalans obrim els ulls!

Tinc la sensació d'estar vivint un moment històric, impotent, des de casa meva l'únic que encerto a fer és escriure per intentar assumir que encara queda molta feina a fer i que donar suport és el màxim que puc fer avui 13-D. Tot i això, no he perdut ni força ni ganes. Però reconec que a Sant Adrià encara necessitem continuar aprofundint per fer una consulta tal i com avui s'estan fent arreu del Principat. Però arribarà,qui sap si el 25-A. Hi confio plenament que amb l'esforç i l'entrega dels ciutadans serem capaços de dotar de veu a la nostra ciutat, malgrat que el PSC governi amb majoria. La democracia respecta els colors polítics però posa per davant les persones.
És certament curiós que avui, dia de Santa Llúcia, dia en el que és dóna la pistonada de sortida al Nadal i dia de la patrona dels cecs i els deficients visuals, Catalunya embriagada de l'esperit d'Arenys de Munt comenci a obrir els ulls. Avui Catalunya està siguent una revolució, i un exemple mundial. Respecte a la legalitat, absoluta pulcritud democràtica, i una festa a cada poble per celebrar que des del seny i des de la lluita tot és possible. Estic molt feliç que per fi poguem expressar-nos amb llibertat, que podem dir al món que estem patint l'ofegament econòmic, la persecució cultural i multiples intents de menystenir la nostra competència i la nostra força empresarial, cada cop més mutilada per les agressions continues de l'Estat espanyol.
Sóc realista i sé que encara falten molts catalans per expressar-se i realment és una pena que la societat civil s'hagi hagut d'organitzar, perquè alguns partits tenen por i no volen donar la veu al poble. Sé també que encara hi ha alguns catalans que no veuen el perquè d'aquesta consulta, que no veuen ni el sentit i dit sigui de pas tampoc tenen interès en escoltar els resultats. Miren cap a altre costat, i sento pena perquè tinc el convenciment personal que Catalunya té un futur per endavant que ens estan negant i que faria augmentar el benestar dels ciutadans d'aquest pais.
Només em resta fer una crida a les Associacions i Entitats de Sant Adrià de Besòs, perquè facin un pas endavant, que ens organitzem i siguem capaços d'organitzar un referèndum que retorni la veu al poble i l'allunyi de partidismes i d'interessos diferents als que regeixen la quotidianitat ciutadana. Perquè Sant Adrià s'ho mereix, perquè el poble adrianenc ho necessita i perquè la nostra democràcia s'enforteix.

Als que teniu la sort de poder votar avui, endavant! Voteu! Amb il·lusió!
Als que com jo, no tenen aquest plaer que ens brinda el sistema, lluiteu per ser el següent poble que s'adhereixi.

Visca Catalunya lliure!

Viure a Sant Adrià

En l’apartat “Carta als veïns” de l’últim número de la revista municipal que porta per títol el mateix d’aquest article, l’alcalde fa una declaració, penso que ofensiva, per la ciutadania adrianenca i em veig obligat a denunciar-ho públicament.

L’alcalde, batlle de tots, dels que el van votar i dels que no, comença la seva missiva dient que aquells que pensen que farà un monogràfic sobre la corrupció s’equivoquen. Quan comences a llegir la carta, per sorpresa del lector, veus que contràriament al que havia anunciat hi ha una al•lusió contínua a la corrupció i un recolzament velat als seus companys de partit. Per tant, deixa entreveure la primera contradicció. No en vol parlar però el subconscient el traeix i ha de fer-ho.

Però si això fos poc, diu que no entén com la ciutadania colomenca va sortir a les portes de l’ajuntament a protestar. Diuen que:‘quan riu sona, aigua porta’. Com a demòcrata, sóc un defensor de la justícia i per tant, de la presumpció d’innocència. Però el poble té uns drets i la seva protesta no és només pel cas Pretòria, és per la deriva d’uns temps de corrupció que cansen als conveïns de Santa Coloma de Gramenet. Desconec si els ciutadans adrianencs van seguir els mitjans de comunicació per veure si el nostre consistori en sortia esquitxat o no. El que sé de ben cert és que hi ha un cert remor popular, una certa por que el nostre ajuntament també s’hi vegi implicat. No seria el primer cop que passa al nostre municipi. D’altra banda, jo personalment, m’alegro que el nostre ajuntament no hi estigui implicat. Amb l’atur i la precarietat que hi ha, només ens faltava això als veïns de Sant Adrià! Puc semblar agosarat, però crec que la posició del nostre alcalde hauria de ser la de fer costat als ciutadans que estan cansats de moviments foscos en el món de la política i que cada cop s’allunyen més de nosaltres. Penso que la política, com a disciplina, mereix que sigui reconeguda com l’art de fer bé allò que els ciutadans ens demanen i necessiten, més enllà de personalismes i partidismes, que només fa que deixar-nos en una posició molt dolenta.

Amb tot, el ball de disbarats no acaba aquí. En un fragment de la seva carta, per treure pit i una prepotència inaudita de la seva feina, descriu un prototipus de ciutadà del barri de la Mina. Es queixa de la generalització en quant a la corrupció i després fa una descripció d’un veí d’aquest indret del nostre municipi que ratlla l’insult. Aquesta és la manera que tenen d’integrar als ciutadans d’aquest barri? Aquest és l’ajut que presten, la crítica i el desprestigi dels seus habitants? Generalitzar, i emprar el to despectiu que utilitza no ajuda gaire a generar confiança. Quan una persona es presta al servei públic, accepta que les crítiques poden ploure de qualsevol sector de la societat, fins i tot d’aquells que són més desafavorits. Com a ciutadans amb dret a vot tothom té el dret d’opinar, més enllà de si encerta o no en el seu diagnòstic. O potser ha oblidat que part del seu sou també surt dels impostos dels veïns del Barri de la Mina?

Sense cap atisbe d’acritud, demano a l’alcalde que faci una rectificació pública i demani disculpes al conjunt del poble, crec que començar per aquí seria una bona manera de generar la confiança i el respecte que els ciutadans han de tenir envers els seus dirigents.

"La política no és corrupció"

Article publicat al diari Independent de Sant Adrià nº 105, pàg 4

Mentre el món sembla haver-se parat després de l’avergonyiment nacional aliè que patim a cada passa nova del cas Pretòria, els partits corren a salvar les seves vergonyes. Pocs es salven, i els que ens salvem no se’ns publicita. Si no fos perquè ho veig amb els meus propis ulls pensaria que visc en una paranoia que només podria sortir de ments tan retorçades com les de Steven Spielberg o Stanley Kubrick.
Vull creure en els mitjans de comunicació i de fet ho faig. Per això mateix m’expresso en ells. Però emparat en el dret a l’opinió, sóc del parer que sovint els mitjans viuen en una hipocresia difícil de portar, realment vivim en un món viciat
i enverinat en el sant pecat original. La credibilitat es basa en la ignorància, però aquesta ja no té cabuda en una societat avançada i del segle XXI com és la nostra, i ara les cares estan al descobert. A tots els mitjans se’ls relaciona directa o indirectament amb una tendència política, a vegades amb nom i cognoms. I la realitat ja no és objectiva com primen els cànons periodístics sinó la que objectivament beneficia o perjudica menys a la tendència del mitjà. I és denigrant. Em sento decebut al no veure cap diari amb una portada dient que ERC des del govern està impulsant l’exempció progressiva de l’impost de successions, o que ERC ha sigut capaç de portar la iniciativa en molts dels Pactes Nacionals de consens que s’han signat o que ERC lluita contra la corrupció amb mesures, per exemple l’Oficina Antifrau que tantes ampolles va aixecar en partits assentats com CiU o PSC.
Per què això no és portada? No hi ha el morbo d’enfonsar a un partit que malgrat que a vegades s’equivoca, com tots, lluita des de la pulcritud democràtica sense trampes ni dobles jocs; sembla ser que jugar net penalitza mediàticament. Afortunadament,com de les corrupteles, també n’hi han diaris que se’n salven, però com sempre són els
de base, els altruistes, els que no tenen interessos econòmics. Certament, els diners ho taquen tot. Hi ha gent que des de la més servil honradesa dedica esforços
i compromís per millorar la vida dels seus ciutadans i d’altres que s’aprofiten de la confiança d’aquests. I no cal anar massa lluny, de ben segur que al nostre municipi en trobaríem. Els que creiem en la política, aquells que ens hi dediquem de manera altruista, sense horaris, sense dietes ni sous no podem permetre que es degradi el concepte política perquè no correspon amb la realitat. Certament de vegades el poder corromp els que ocupen els llocs que el porten associat, però Aristòtil deia que l’home és un animal polític i el concepte en sí ho abraça tot: la política és tot allò que ens preocupa. Si parlem de les despeses de la llum, aigua, etc. del nostre habitatge parlem de política, si parlem de la nostra hipoteca parlem de política, si parlem que la nostra parella s’ha quedat sense feina parlem de política, de l’apujada d’impostos, del veí que s’ha divorciat, de la filla del nostre millor amic que ha avortat, d’un conegut immigrant, de l’empresa familiar que tanca, del no respecte a la cultura pròpia d’un país...La política és quotidianitat.
Entenc que després de llegir aquest text poguéssiu pensar que el vot és inútil, que és una pèrdua de temps confiar en algunes persones que acaben esdevenint traïdores d’aquesta confiança. Tot al contrari: la ciutadania es prou intel.ligent com per saber quins són els elements que es dediquen a tornar indigna una disciplina,la Política, inherent a la condició humana i a l’organització de la societat en sí mateixa. Per això, davant dels casos de corrupció que atien el país, hem de conscienciar-nos a nosaltres i a la gent en general que ara més que mai els vots són necessaris. Encara hi ha partits que mantenim intacte el lema “mans netes”, perquè mai ens l’hem embrutat de corrupció, i és l’hora de fer costat tots aquells que any rere any demostren la seva capacitat de mantenir-se en la ratlla de la legalitat.

Rubèn Arenas i Garcia
Portaveu JERC Sant Adrià de Besòs