Consulta sobiranista a Sant Adrià de Besòs, per què no?

Hem viscut ja la segona onada de consultes sobiranistes arreu del Principat i sembla també que les Illes Balears s'hi sumaran a fer consultes. I jo resto amatent a casa meva, a la ciutat que m'ha vist créixer, amb una certa enveja sana d'aquells pobles i ciutats que, a diferència de la meva, s'han organitzat per tal que la gent pugui tenir dret a decidir què vol per a Catalunya en el futur.

Ja sé que molts diuen que això ara no toca, a ells els hi he de dir, que res és ara mateix més important que saber què som i què volem ser, i traçar la ruta per arribar-hi. Fa uns anys, quan es va fer el primer tripartit, i quan José Luis Rodríguez Zapatero assumia la presidència del govern espanyol, una mena d'onada d'il•lusió es palpava al carrer. Molts el van comparar amb l'estat que es va crear just abans de la proclamació de la República. Molts vàrem creure que un futur, si més no diferent, semblava albirar. Malauradament, el nou Manuel Azaña ha acabat en un Pinotxo que cada cop està més minvat perquè el corc dretà li va guanyant terreny. I un Pasqual Maragall que crèiem capaç de proclamar la República Catalana ens l'han canviat per un gestor que no il•lusiona, i que tret d'alguns cops d'efecte (molt importants, tot sigui dit) està molt lluny de ser el catalanista que era el primer president socialista de Catalunya.

Ara els independentistes, que tan sovint som titllats de radicals, ja hem provat el vell somni on una Espanya plural era possible, ni els mateixos federalistes, PSC i ICV-EUiA, s'ho creuen ja, aquell somni. Així doncs, ens ha avingut una crisi econòmica i moral, que només té una solució possible: crear una nova fita que generi la il•lusió i doni solucions reals al poble per esdevenir socialment més lliures i amb un grau de benestar major. I tornem-hi, la independència de Catalunya esdevé una solució, la que nosaltres proposem des de fa molts anys, una solució que cada cop més gent comparteix, com demostra tot el moviment cívic al voltant d'aquestes consultes, i la que sens dubte més urgeix al poble de Catalunya. Perquè independència vol dir major quota de llibertat social, major benestar econòmic i social, vol dir avenç, il•lusió, treball i democràcia. Moltes de les quals l'estat on vivim no ens aporta, perquè ens margina, ens discrimina, ens intenta homogeneïtzar, ens centralitza i no ens respecta la diferència.

I faig tota aquesta reflexió, perquè jo crec que ja va sent hora que Sant Adrià de Besòs comenci a bellugar-se com un poble català, i no com un poble enmig de Catalunya. Vull que els meus conveïns també tinguin dret a decidir, i penso que massa sovint són els propis polítics els que tapen els ulls als ciutadans i els hi disfressen la veritat amb autoritat, una autoritat si em permeteu, molt poc democràtica. Si mirem la composició social de la nostra ciutat, ens adonem ràpidament que la gran majoria som d'origen immigrant, ja sigui de la immigració dels anys 60 o de la nova immigració. Estic segur que si un revisa el seu arbre genealògic, sinó un mateix, els seus pares o avis són de fora de Catalunya. I segurament, com de la mateixa manera que jo he escoltat al meu avi, explicar-me que va haver de marxar de casa seva per trobar feina i Catalunya el va acollir, li va donar feina, li va donar il•lusió i li va donar la vida que ha portat, ara és el nostre torn. És el torn d’agrair a Catalunya allò que va fer pels nostres pares, avis, besavis o rebesavis quan es van establir en aquesta terra. És el torn d'engrescar-nos amb un futur millor, on nosaltres som els actors protagonistes, els nostres descendents s'ho mereixen. Els nostres avis van deixar-ho tot per trobar un lloc on els seus fills poguessin viure millor. Ara, la nostra responsabilitat passa per construir un país als nostres fills d’on no n’hagin de sortir mai i això comença per acostumar-nos que Sant Adrià de Besòs també és necessari per a construir aquesta Catalunya millor, de tots i per a tots. Sense Sant Adrià de Besòs, no hi haurà independència però tampoc aquest projecte de país que il•lusiona. Sense nosaltres, no hi ha canvi. I aquesta és la clau, no hem de deixar per demà allò que puguem solucionar avui. Tenim sobre la taula una latent, però imminent, decisió. Tard o d'hora, tots ho sabem, aquest anhelat referèndum arribarà i ens hem d'entrenar, hem d'agafar l'hàbit que l'estat espanyol ens nega sistemàticament. És igual quin serà el sentit de la votació, la importància d'un sufragi no és el resultat sinó la realitat que significa decidir de manera autònoma i lliure. La teva opinió compta. Com a independentista que sóc, m'agradaria que tothom tingués tan clar com ho tinc jo, que l'única sortida que ens queda per provar, i per tant l'única amb alguna possibilitat d'èxit és la independència. Sóc realista i sé que no tothom pensa així, però també sé que s'ha lluitat molt per aconseguir la democràcia i depèn de nosaltres cuidar-la i enfortir-la. Roosevelt deia, que una gran democràcia ha d'avançar o aviat deixarà de ser gran o democràcia. I en això estem, no m'agradaria que ningú pensés que les consultes sobiranistes que varen començar a Arenys de Munt el passat 13 de setembre, amb una onada de 70 municipis més el 13 de desembre i una segona el 28 de febrer és una cortina de fum per no parlar de la crisi que atia el país. No, és la solució. És la revolta silenciosa, és el fruit de 30 anys de somnis trencats, de promeses incompletes, de realitats no assolides, d’empobriment de la nostra terra i de la força trempant dels nostres ciutadans, és la reacció a la desil•lusió. Adrianenques i adrianencs, nosaltres també tenim dret a decidir, siguem valents, fem front a la crisi com toca i fem que Sant Adrià decideixi decidir! Jo m'hi apunto i vosaltres?