dimecres, 19 de setembre del 2012

Catalunya, nou estat d'Europa


Començo l’article amb el lema de la manifestació, perquè és la voluntat de la majoria de catalans que volen la independència d’aquest país. Els catalans sempre hem mirat endavant i sabem que el futur es juga a Europa. I nosaltres volem jugar-lo. Volem continuar sent el que som, ciutadans europeus.

Sóc de Sant Adrià, he viscut tota la meva vida en aquesta ciutat, de pare andalús i mare catalana, amb tres avis nascuts fora de Catalunya i només una àvia nascuda aqui. Sóc independentista i m’estimo Catalunya, no he viscut a cap altre lloc que no sigui aqui. I quan escolto al meu pare parlant sobre la terra on va nèixer i on van nèixer els meus avis, no poso cara agre, l’entenc, sent el pes de les arrels. Vull que el meu pare vagi de vacances al lloc on va nèixer, amb tranquilitat. Fins i tot, voldré acompanyar-lo.
Pero jo votaré si, al referèndum d’independència. Potser també ho faran el meu pare i la meva mare. Ningú posarà en dubte que ens estimem Catalunya, tant, com qualsevol altre. I el meu pare seguirà parlant amb els seus familiars i seguirà tenint la mateixa estima que sent per la terra on va nèixer ell i els seus pares.

Dic això, per aclarir que la independència no és una ruptura sentimental, és una ruptura política. Tampoc agito a l’indepentisme de butxaca, perquè el gran èxit de l’independentisme català i del catalanisme en general, és que és integrador i transversal. Dins la Unió Europea i en ple segle XXI, no hi cap, l’odi entre pobles que durant la història han estat intimament lligats. Mai he odiat la terra que va veure nèixer al meu pare. Simplement m'estimo Catalunya. I encara que soni dur, estimar Catalunya passa per sentir el clam general que va inundar els carrers de Barcelona, la passada Diada. La independència política d’un país no va contra cap altre sinó a favor dels ciutadans i ciutadanes que mereixen viure millor. I no ho defenso per avarícia, sinó per justicia.

Europa ens escolta i ens espera, amb els braços oberts. Tinc l’absolut convenciment que la Unió Europea haurà de dirimir la situació que es planteja, i ho farà pensant en el benestar dels ciutadans europeus, perquè tan catalans com espanyols som ciutadans europeus, i això no ho esborra la formació de dos nous estats.Per cert, dic bé: dos estats! Perquè es formaran dos nous estats: el català i l’espanyol sense Catalunya.

A mi personalment, el que m’engresca a continuar la lluita no són les xifres, ni l’imaginari de catalans montats al dòlar per doquier, el que realment m’ilusiona és saber que la independència pot dur una mica més de felicitat a les nostres vides i tornar-nos un dret humà laminat als catalans de fa segles: la llibertat.