Primer, els de casa!

Estic segur que nomes pel títol, ja és un article polèmic. Neix amb la intenció de ser-ho, i espero que ajudi a fer entendre el missatge d'aquells partits que no utilitzem la immigració per buscar vots, sinó que ho analitzem com un repte de la societat que volem superar.

Ja fa dies que he pogut observar l'aparició de pintades d'un partit polític on hi surten les seves sigles i a continuació, un lema: “Primer els de casa”. Al principi, vaig sentir indignació. Estic tip de la gent que malversa i utilitza els baixos instints per guanyar quotes de poder, ni tan sols s'interessen per millorar les coses. L'únic objectiu és fer malbé la cohesió social i guanyar vots per assolir més poder. Podeu veure vídeos d'algunes caps de llista d'aquest partit pel YouTube (en concret, la de l'Espluga de Francolí) i entendreu la magnitud de l'assumpte. Un altre cas similar i proper és el del PP a Badalona, l'única manera que tenen per intentar aconseguir l'alcaldia és furgant en els barris on hi ha més immigració per agitar els problemes de convivència, pocs i sense soroll, si no fos per l'atiament desproporcionat que en fan per treure rèdit electoral. Confio en els ciutadans i espero que entenguin que és un discurs perillós. També entenc que els ciutadans puguin patir problemes de convivència i a vegades es cansin de no trobar respostes, els hi demano paciència perquè l'enfrontament d'uns amb altres només ens pot portar a més confrontació i potser després haurem de lamentar problemes més seriosos. Però no és del PP que parlo, parlo d'un altre partit. Al meu entendre, un partit que frega els límits de la legalitat i que a mi, personalment, m'esgarrifa. No pels seus possibles resultats electorals, sinó pel seu ideari que cavalca a poques passes del feixisme.

He intentat abstraure'm de tot això, i analitzar en profunditat aquest lema. És un lema de llibre, curt, entenedor i que arriba al seu receptor de manera diàfana, sense interferències. Però al meu parer, contradictori, perquè que vol dir “primer els de casa”? Si entenem com a casa Catalunya, per mi tothom que vingui a viure a “casa” és un de nosaltres. Per tant, com que tots som persones amb els mateixos drets i deures, els barems que hem d'aplicar per donar ajuts i beques no són ni l'origen ni el color de la pell, sinó la renta. I si resulta que els que porten més d'una generació vivint a “casa” tenen rentes més altes, alegrem-nos, no siguem avars i vulguem tenir més. La societat republicana que defenso també es basa en això, en ser corresponsable, i la lluita per eradicar la pobresa, també és responsabilitat dels rics. Si Catalunya és casa nostra, hem de cuidar a cada habitant i hem de repartir la riquesa entre els que tenen menys, portin cinc generacions vivint-hi o tot just hi acabin d'arribar. Catalunya, la fan els catalans, entesos com a habitants que viuen i treballen en aquesta magnífica terra, dit sigui de pas, corredor i nexe d'unió entre l'Europa del Sud i l'Europa central.

I voldria acabar l'article fent dues referències, una anecdòtica i l'altra històrica. L'anècdota és que estic segur que aquests que fan les pintades són els que davant d'un mural amb un lema com “Independència” amb permisos, dirien “Quina colla d'incívics”, mentre ells intoxiquen els nostres carrers amb lemes molt provocadors.
En quant a la històrica, no sóc historiador i espero em perdonin aquells que si ho siguin, si la meva anàlisi no és del tot correcta, però crec que no vaig massa errat i assumeixo el risc. L'auge del feixisme dels anys 30 a Europa té diversos motius i a cada país va tenir unes característiques diferents. Però jo ho resumiria en dos grans trets: una crisi econòmica profunda després del crac del 29 i un nacionalisme mal entès. El feixisme va combinar aquests elements per defensar que els “d'aquí” no podien ser “d'allà” i els “d'allà” no podien ser “d'aquí”. La crisi econòmica que estem patint es probablement un alteració important de l'statu quo en el que estàvem instal·lats, com ho va ser el crac del 29. I aquest lema de PxC és un nacionalisme mal entès, perquè els de casa som tots els que vivim a Catalunya o a l'Estat espanyol o a Europa o al món. Catalunya no té parets hermètiques, ni volem que les tingui, volem continuar nodrint la nostra història de convivència amb altres cultures i amb altres formes de veure i viure la vida. Tots sabem com van acabar els feixismes europeus dels anys 30, i molt particularment ho sabem a Catalunya que varem patir la repressió d'un regim feixista durant 40 anys.

No fem cert aquell tòpic que diu que la història és cíclica i es repeteix.

Som un bon equip!

A la vista, les properes eleccions municipals, no és cap secret. Ho denotem per la creixent activitat dels nostres polítics: a la xarxa, al carrer i als mitjans de comunicació, hi ha una invasió de la política a tots els terrenys i els ciutadans es posen alerta. Em fa ràbia veure com aquells que durant quatre anys han estat amagats sota les pedres, o vivint tranquil·lament, ara viuen agitats i amb l'agenda atapeïda només per aparentar i esgarrapar quatre vots. Em sento en llibertat per denunciar-ho, senzillament perquè això cal canviar-ho. La meva agenda porta atapeïda, des de que vaig començar a navegar en les aigües de la política. Des de llavors, ni un dia de descans, més enllà de les merescudes vacances d'estiu, que a vegades fins i tot des d'allà he intervingut en els debats de Ràdio La Mina. La militància activa per una ciutat i un projecte, no entén de pauses ni de calendaris.

És un tret que caracteritza la gent que m'envolta i els projectes en els quals m'involucro, la lluita constant i perseverant per apropar-nos cada cop més a l'objectiu, millorar la vida de la gent. Ja us he parlat de l'ADN de Renovació i també he renovat el meu contracte amb la ciutadania adrianenca dins ara d'aquest nou projecte i ara vull parlar-vos de l'equip, en definitiva, de les persones que conformem aquesta iniciativa política. Amb la Núria Arnau, al capdavant, us parlo des de la franquesa i amb la sinceritat i seguretat que em dóna conèixer-la des de fa ja temps i haver viscut molts moments d'alegria, lluita i també decepció plegats. Una líder natural, amb el cap fred i el cor calent, sagaç i astuta, conscienciada i formada i sobretot molt humana. Del costat dels més dèbils i defensora de totes les causes socials. Una dona del seu temps, amb la mentalitat oberta i acció directa i espontània. És la persona que voldria que governés a Sant Adrià, perquè pot aportar l'experiència de la seva formació acadèmica, política, social i personal. Perquè hi confio en la seva capacitat personal per connectar amb els problemes de la gent i tendir els ponts necessaris per resoldre's. Perquè és honesta i generosa en la gestió, amb una visió clara de la ciutat que volen les adrianenques i els adrianencs. Amb el ferm objectiu, d'ampliar serveis o si més no, millorar qualitativament els ja existents.

De la mateixa manera, puc parlar de tot l'equip, compartim l'il·lusió per renovar el consistori. Ens ho creiem, estem disposats a lluitar fins l'extenuació, per dur a terme el canvi que necessita aquest Ajuntament. El Martín Arcos, és un exemple clar, d'aquesta necessitat. Un home involucrat des de ben jovenet al seu barri, la Mina, íntimament lligat a la creació i desenvolupament d'una de les grans eines de cohesió del barri, Ràdio La Mina. Molt directe, amb una llengua sincera i àgil per descriure la realitat, un home que connecta amb tots els sectors socials i que ha posat Sant Adrià per davant de tot en l'escala de prioritats, perquè Renovació sigui un èxit. Lluitador i treballador, com pocs, assembleari convençut i una persona plena d'energia i vitalitat amb una capacitat de convicció molt gran. La seva senzillesa és la que fa que arribin les seves paraules.

Alguns diran que sóc un pilota i d'altres que un cregut, el primer adjectiu ja us prometo ara que no ho sóc, no hi guanyo res i no és el meu estil. I cregut, tampoc ho sóc, però si que tinc la sort de ventar-me de tenir un equip, de dones i homes, que donen la talla i poden dur la Renovació que tant necessitem a la nostra ciutat. I si no pogués, ventar-me d'això, no formaria part d'aquesta candidatura. N'estic ben orgullós de les persones amb les que comparteixo llista, de totes i tots per igual, perquè hem creat un equip competent capaç de plantar cara, us ho dic sense modèsties, som un bon equip. I esperem que des de molt aviat, poguem ser el vostre equip.