No acato!

Des de petits ens han ensenyat, que la democràcia bascula entre tres poders: el legislatiu, al qual li correspon fer lleis que seran els codis de conducta i convivència de la ciutadania d'obligat compliment; l'executiu que ha de vetllar per la correcta aplicació de les lleis aprovades pel primer poder i el judicial que és l'encarregat d'administrar justícia a la societat, mitjançant l'aplicació de les normes jurídiques, a la resolució de conflictes. Hi podríem afegir dos poders emergents més: el poder mediàtic i els lobbys o grups de pressió econòmica. Sobretot en el context en el que ens trobem i el món globalitzat que tenim, està emergint amb força. Una mostra clara és Wikileaks, informació secreta divulgada que posa en escac la seguretat i les relacions d'un estat amb la resta del món, és tan poderós aquest efecte mediàtic que ha fet moure el poder judicial de mig món i el resort dels lobbys econòmics per intentar contrarrestar la força i la contundència clarivident de Wikileaks. Haurem d'estar amatents a aquests poders. Però mentrestant, i centrant el tema, de la definició de la separació de poders que ja va inspirar a Montesquieu es detecta ràpidament que la justícia no és o no hauria de ser un aparell polític, precisament esdevé un mecanisme de control.

En el cas de l'Estat espanyol, és excepció. Són diversos els exemples que ho clarifiquen. El judici sumaríssim a Baltasar Garzón per la seva intervenció en la recerca de responsabilitats en els crims que es van cometre durant el franquisme, i la decisió d'apartar-lo de la seva responsabilitat a l'Audiència Nacional n'és un. Que l'Estatut votat per la majoria del poble de Catalunya, hagi sigut escapçat i amb ell la voluntat de tot un poble, per un Tribunal Constitucional (o de l'Inquisició, de fet n'és l'hereu) únic a Europa i podrit d'il·legitimitats successives, com la no renovació dels càrrecs caducats o d'un membre mort del mateix, n'és un altre exemple que parla per si mateix. I la prova del cotó, la definitiva, que el Tribunal Suprem es dediqui a posar exigències a la Generalitat de Catalunya sobre com aplicar el seu model educatiu, aprovat per una majoria amplia al Parlament de Catalunya, cambra on resideix la sobirania nacional d'aquest poble per una denúncia interposada per tres famílies. Definitivament, s'han carregat allò que se'n diu, la separació de poders o la independència dels mateixos. Tot és un artefacte polític, que comença amb la sentència del TC i que tindrà el seu recorregut els propers mesos, un artefacte creat per aprofitar allò que separa alguns catalans, fer cunya i dividir-la totalment. Zapatero ho va dir, s'ha acabat l'estat autonòmic i ara comença la regressió. I aquest és el dilema en el que ens trobem: regressió, centralisme i uniformitat o progrés i independència. Només és aquesta la dicotomia plantejable, morts els intents federalistes i els somnis d'un autonomisme radical. Cal una transició, però no la transició poruga que propugna Mas, que mira amb els ulls mig aclucats la resposta en forma de correctiu que farà Madrid, cal una transició a un país independent. Aquesta és la sortida per construir una realitat alternativa al que proposa la política caduca, antiquada i que no respecta les institucions polítiques representada per l'estat espanyol i en concret, el seu tercer poder.

El cop al sistema d'immersió lingüística perpetrat pel Tribunal Suprem és barroer i es troba fora de lloc. Un sistema que ha fet que molts nouvinguts a Catalunya, s'hagin pogut integrar amb facilitat i que ha donat un model de convivència digne d'admirar. Un model a més de protecció d'una llengua que pretén ser violentada de forma constant per un altre que intenta imposar-se des de fa anys a cops de bastó. La immersió que ha sigut reconeguda per la Unió Europea com un sistema excel·lent de model educatiu. Fins i tot, amb la complicitat i simpatia del nou president de la Real Academia Española de la Lengua que la va qualificar com l'únic mecanisme per fer perdurar la nostra cultura i la nostra llengua en el temps. Però alguns s'entesten i es senten feliços, de voler tenir un minut de glòria, de voler tastar el català emprenyat, de voler posar-nos al límit, tensionar-nos i posar la corda de la cohesió social tibada, a punt per trencar-se. Perquè poden guanyar petites batalles, però tenen assumit que la guerra contra la diversitat i la pluralitat la tenen perduda. I només volen dividir-nos, pensant allò de “Divide y vencerás”. Però s'equivoquen, i hem de fer que s'equivoquin que Catalunya romangui unida defensant el seu ADN, sense renúncies ni desertors, units perquè Catalunya i la seva llengua es mantinguin vives en el temps.


En una ciutat amb la sociologia de Sant Adrià, es fa encara més palès la necessitat de mantenir aquest sistema educatiu per garantir que tothom conegui la llengua pròpia del país i pugui exercir el seu dret d'utilitzar-ho. Tenim l'obligació ciutadana i moral de defensar allò que és nostre i més quan una injusticia ens intenta imposar un model polític que no és correspon amb la realitat. Jo, no acato!

Objectiu: Aturar el PP!

Ja fa uns dies que ha començat la campanya electoral. Una campanya electoral que ens deixa dos missatges ja d'inici: Que la ciutadania previsiblement optarà per no permetre José Montilla formar govern, i que la pugna per ser l'àrbitre de la política catalana està a la teulada del PP o d'ERC.

Ja sé que el més típic i tòpic és recórrer al vot útil. Però votar a ERC en aquests moments no és només una qüestió de vot útil, perquè és lògic que si guanya aquesta batalla ERC, Catalunya continuarà progressant. Mentre que si la guanya el PP se'ns retallaran drets i tendirem a la involució social i nacional.
És una qüestió de fonaments, per exemple: la política en immigració que fa el PP és insultant, a més de sorprenent. No som tots una mica immigrants? O és que tractem amb doble mesura? Segons ells, els que venen de fora de l'estat han de ser repatriats per qualsevol motiu, però són els mateixos que ens titllen de xenòfobs per dir que els diners que els catalans invertim en concepte de solidaritat en el sud d'Espanya generen desigualtats entre els ciutadans d'allà i els d'aquí. El seu discurs és absurd, farcit de xenofòbia i racisme i totalment buit de solucions. Volem que siguin aquests els que marquin els tempos del futur a Catalunya? No són totes les persones iguals vinguin de dins o de fora de l'estat espanyol?

Mentre que ERC durant tota la campanya està parlant de valors com la democràcia (referèndum), la justícia social, la igualtat de drets (llei del cinema i decret del català a les universitats), l'ecologisme, la sostenibilitat econòmica, l'ajut a la petita i mitjana empresa que són els vertebradors de l'economia catalana. El PP ens ven la por a la democràcia, la manca de respecte a les institucions democràtiques recorrent al TC de manera sistemàtica tot el que s'aprova al Parlament de Catalunya, la involució fiscal, la desembocadura a un sistema privat lluny del de benestar social, l'austeritat entesa com a neoconservadurisme: donar als propietaris de les multinacionals allò que és dels treballadors i retallar drets als catalans en temes com la llengua, la educació o la immigració alineant-se amb la dreta més reaccionaria i centralista.

Si parlem en matèria de joventut, els papers són exactament els mateixos. JERC recolza la democràcia, per exemple, amb l'aprovació de la Llei de Polítiques de Joventut o amb l'aprovació del Pla Nacional de Joventut, un pla fet amb la participació de més de 10.000 joves d'arreu del Principat. Reforçant els drets dels joves a l'emancipació juvenil: amb ajuts als lloguers, augment de les oficines joves, augment significatiu de les borses d'habitatge i treball. Ajut i impuls al reconeixement de l'associacionisme juvenil, reconeixement a la tasca important del Consell Nacional de Joventut de Catalunya, impuls als Consells Locals de Joventut. Mentre que Nuevas Generaciones, s'ha oblidat de participar en aquests òrgans associatius i a més amenaça amb treure'ls , acabarà amb els ajuts als joves i durà Catalunya a una situació juvenil de més fracàs escolar. Afegint la retallada de drets que suposarà marginar el català i la cultura catalana en tots els seus àmbits, en el seu propòsit de centralitzar l'Estat i que desapareguin les autonomies, tal com va dir Mariano Rajoy no fa gaire.

Ens critiquen per ser independentistes, i qui no ho és d'independentista? Tots som independentistes i nacionalistes respecte un país, el problema és que tot sovint no parlem del mateix. Espanya està disposada a renunciar a ser un Estat? Llavors aquells que parlen d'Espanya com a Estat són tan independentistes com els catalans que legítimament creiem que aquesta és la millor solució per la nostra nació sense estat, només que parlem de països diferents. Si tan bo és això de ser una autonomia, perquè Espanya no demana ser una autonomia de França, Portugal o Marroc?


L'eina que ens permet ser propietaris del nostre futur, és la democràcia que s'exerceix en referèndum. Així que ja ho sabeu, el 28-N, voteu un futur d'il·lusió on els ciutadans tinguin la paraula! Vota ERC!

El fenomen SAB TV

Quan vaig sentir per primer cop a parlar d’aquesta nova televisió per internet, vaig pensar en què les constants pressions del meu partit perquè l’Ajuntament i el Consell Comarcal deixin de gastar-se uns diners en mantenir una carta d’ajust a la TDT havien donat fruit. Res més lluny de la realitat, SAB TV, és una televisió per Internet que han engegat tres alumnes del Sant Gabriel com a part del seu treball de recerca, he de dir arriscat i valent. Espero que algú sàpiga valorar el que aquests 3 joves han aconseguit per Sant Adrià. Una televisió per a tots i nascuda del propi municipi, suposo que sense un gran pressupost però amb un voluntarisme i una entrega a temps complet.

N’he sentit a dir de tots colors sobre els joves des de l’Ajuntament de Sant Adrià, i el meu partit porta anys ja, buscant complicitats arreu del consistori per crear un òrgan que ens permeti expressar allò que alguns no volen escoltar. Jo ja no em puc tenir més de dir el que tothom pensa, el tema joventut està castigat i condemnat a l’oblit pel nostre govern municipal. Ja sigui per incompetència del regidor titular o per incomprensió de la resta, l’expressió d’aquest grup de joves representa precisament allò que demanem, atenció. És realment increïble com un fenomen d’aquesta mena, és capaç de connectar els joves de la ciutat i que expressin els seus interessos. Llegint la darrera enquesta de SAB TV, encara oberta, observo que un 56 % dels votants pensa que s’han d’implementar iniciatives per a joves. No sé qui vota, però si sé que poden pensar quan voten. Perquè deu ser el mateix que sento jo, ningú em deixa decidir com vull desenvolupar la meva joventut al municipi. Ningú em deixa expressar-me en el meu llenguatge de joves, no tinc un lloc per fer graffitis sense que em titllin d’incívic, ni una festa on pugui decidir amb altres iguals que fem, qui toca i on els ingressos es reparteixin entre les entitats que hi participem i fins ara no tenia una TV municipal que pensés en nosaltres, que s’apropés al nostre enteniment i ara que la tinc la valoro molt. Espero que duri. I espero també que l’Ajuntament prengui nota, que no calen grans pressupostos, ni que estiguem en crisi que el cal és voluntat, és il·lusió, imaginació, ganes i empenta. Valors que les persones que composen aquest Govern van perdre fa temps.

Vet aquí la Núria, vet aquí Catalunya!

Vet aquí la Núria, una jove preparada durant anys per exercir una professió. La Núria és filla d'un matrimoni gestat fa molts anys, fruit de l'interès de dues parts. Ara formen una família nombrosa, són 17 germans. La Núria porta inherent al seu caràcter ser emprenedora, s'ha preparat i arrisca.

Finalment, després de lluitar per destacar entre els seus germans, en condicions a vegades de desigualtat, ha trobat el camí per sufragar-se els seus estudis. Ho ha aconseguit mitjançant subvencions, beques-salari i d'altres ajuts que ara que treballa li passen factura, doncs aquelles entitats que llavors la van finançar volen amortitzar el capital invertit.

A més, els pares de la Núria li reclamen la totalitat del seu sou, òbviament descomptant aquelles despeses d'inversió que les assumeix directament l'empresa traient-li de la seva nòmina mensual. En definitiva, la Núria veu com cada mes s'esforça més, fa més hores extres i els seus diners s'esvaeixen quan arriba a casa i els entrega. Els seus pares, segurament amb una intenció de repartiment de la riquesa i recerca de la igualtat d'oportunitats entre els germans, reparteix els diners que rep dels germans que treballen i guanyen un sou important, entre els que comptem el de la Núria, a aquells que o no treballen o que el seu sou no arriba ni per cobrir les despeses mínimes que generen. La Núria veu com ella que esmerça moltes hores per aportar quantitats importants a la família, no rep la part proporcional que li toca, és de les que més entrega i la que menys rep. Mentre que els seus germans, potser atenent als criteris de repartició, s'han aposentat i sabedors de la situació ni proven de millorar-la. I la Núria a casa seva veu desigualtats que comencen a afectar-li personalment, els seus pares paguen el dentista, els ordinadors, habitacions noves, la benzina i cotxe dels seus germans, mentre que ella si vol tenir els mateixos drets ho ha de treure de les petites, millor dit, minúscules aportacions paternals que treuen del seu propi sou. Als sopars, els seus germans quan ella opina la critiquen i la titllen d'insolidària.

Cansada de la difícil situació invoca al sentit de la responsabilitat i llença un últim intent, i proposa un marc de convivència entre els seus pares, germans i ella mateixa. En principi, tot són crits, l'amenacen amb boicots familiars però després de llargues discussions aconsegueixen arribar a un acord, no tots els germans estan d'acord però per si de cas demanen el mateix marc de convivència per ells mateixos, no sigui que quedin enrere en les demandes. Però el seu pare, en un acte impropi dels temps que corren, decideix anul·lar parts d'aquest marc en el qual conviuen a cop de taula, sense més explicació que aquell refrany espanyol que diu: “Cuando seas padre, comerás huevos.”

I la Núria, se'n cansa, consulta a les seves amistats i al seu entorn i decidida un dia arriba a casa i ho deixa anar sense més: “Papà, me'n vaig de casa.” La Núria ara podrà viure millor, sense l'asfixia econòmica a la que li sotmeten els seus pares, sense haver de sostenir la inviable situació econòmica dels seus germans, a més els hi donarà l'empenta perquè ells mateixos siguin capaços de generar la riquesa que necessiten per viure.

Oi que ho entenem si parlem de la Núria? Perquè no provem a canviar-li el nom i dir Catalunya?
Segur que entendreu què estem patint i quina és la solució.

Festa Major vs. Mundial 2010

Entenc a la perfecció la situació econòmica actual i partiré de la tesi que tothom fa el que pot per millorar-la i per brindar els millors serveis a la ciutadania. Però trobo que algú s'equivoca. Algú s'equivoca quan ens intenta vendre esforç embolicat amb grans analogies esportives a la revista municipal i en realitat darrere no hi ha més que pedaços, per no deixar la ciutadania orfes del punt de trobada, de les adrianenques i dels adrianencs, després de les vacances d'estiu, la Festa Major.

En primer lloc, celebro que la llibertat individual li doni ales al Regidor d'Esports i Festes per proclamar que la “nostra” selecció ha guanyat un Mundial. Perdoni per la intrusió però el Mundial l'haurà guanyat la “seva” selecció, no faci del seu sentiment, el majoritari. A la meva, la selecció catalana, l'Estat al qual pertanyo no li dóna la llibertat per participar-hi. A diferència de països de llarga tradició democràtica com Regne Unit que permet competir a Anglaterra, Escòcia, Gales i Irlanda del Nord. Potser enlloc d'emfatitzar el gran esforç de 22 jugadors que han cobrat unes primes suculentes per fer la seva feina en plena crisi econòmica (per cert, la mateixa que deixa a Sant Adrià sense unes festes com mereix una ciutat com la nostra) potser hauria de rumiar des del cantó polític i democràtic. Val la pena utilitzar l'exemple d'un Estat que per guanyar un mundial nega la possibilitat de participar a les comunitats nacionals que hi han representades dins? Potser com a exemple, l'Ajuntament es podia haver estalviat els diners de posar una pantalla gegant perquè els aficionats seguissin la final i fer la Festa Major una mica més completa. No sé si són els responsables de posar-la o no, perquè els ciutadans ni tan sols podem saber això. El seu tarannà és opac. El que si sé, és que seguidors de la selecció catalana o de la selecció espanyola mereixen unes festes dignes, i aquesta ha de ser la prioritat.

I ho dic perquè entenguin que sóc conscient que la crisi no és una excusa, sinó una realitat que pateixen moltes famílies de la nostra ciutat. Però la meva responsabilitat ciutadana també em fa denunciar públicament, que no poden vantar-se de fer un esforç molt gran quan els resultats són tan pobres. Si més no, l'analogia amb la selecció espanyola és ben desencertada, no podria anar més en contra de la realitat. Ni de lluny aquestes seran les millors Festes Majors a Sant Adrià de Besòs, incomparable doncs, amb la consecució d'un títol mundial. La solució és clara, s'han d'esforçar més encara perquè l'any que ve siguin molt millors i no precipitar-se en l'anàlisi d'allò que encara no ha passat. I el primer pas és reconèixer que no s'hi esforcen prou.
Utilitzar les entitats hauria de ser el denominador comú de cada Festa Major, són el teixit dinàmic de la ciutat, i elles han de ser, juntament amb els veïns, els protagonistes. Però ho han de ser sempre, no només quan venen mal dades pel context econòmic. No s'hi val apostar per les entitats, perquè ara ens convé (que potser s'apropa un cicle electoral?). Les nostres entitats no mereixen ser tractades com a moneda de canvi. Dit en argot esportiu que tant agrada al nostre ajuntament: No poden dir que fitxen gent del filial perquè no troben fitxatges mediàtics. Si voleu construir un bon equip, un equip sòlid, heu de comptar amb el filial des del principi, amb els espectadors que vindran a veure l'equip i finalment completar amb alguna estrella mediàtica, si cal. Només si cal i la situació ho permet. No a la inversa. Si no, mireu al Barça. Si observem detingudament la seva idiosincràsia és la d'imprimir la marca de la Masia als jugadors, un estil. Aquest és l'exemple a seguir, de fet, el propi alcalde va lloar aquest sistema fa uns mesos al mateix Viure a Sant Adrià. Esperonant-nos amb que potser algun dia, en Josep Guardiola ens farà una visita. Potser pensant que així l'inspirarà pel futur.



En la programació d'enguany de la Festa Major falten: recursos, patrocinis, organització, objectius, imaginació, il·lusió i sobretot participació. Que encara no s'han adonat que no entren en sintonia amb la ciutadania? Que no veuen que cada cop més gent refusa participar dels actes programats? Que encara no saben que l'acte més multitudinari de les Festes no està organitzat per l'Ajuntament? Ni aquest programa ni el d'anys anteriors sedueix els ciutadans. Precisament per la nostra situació, hauríem de ser més imaginatius que mai, s'haurien de crear espais per donar la veu a la ciutadania. Si no pregunten, com pensen esbrinar què volem? Els joves, que mitjançant els Espais de Diàleg estem intentant organitzar-nos, i que som uns dels principals protagonistes de les festes volíem preguntar al Regidor de Festes i trobar les mesures de col·laboració per tal d'enriquir i donar el nostre parer sobre un espai del qual en som els principals beneficiaris. I potser per por a escoltar-nos, per manca d'educació democràtica o simplement per una actitud intransigent i tancada no ho han volgut fer. De nou no sé qui té la culpa si el Regidor de Festes que defuig escoltar el jovent o el Regidor de Joventut que no organitza amb prou temps i no convoca tal i com estava previst l'Espai de Diàleg. Ni això podem saber els ciutadans.

Amb tot, desitjo a totes les adrianenques i els adrianencs una Bona Festa Major! Si més no, espero que els ciutadans omplin allò que l'Administració s'ha deixat buit.

Rubèn Arenas i Garcia
Candidat d'ERC-Barcelonès Nord al Parlament de Catalunya

Adéu Espanya!

Sempre he pensat que dues persones que viuen sota un mateix sostre, que es fan mal i que es manquen al respecte, estan condemnades a, més aviat o més tard, acabar la convivència. El mateix passa amb les nacions. Quan dues nacions mantenen un pacte per la convivència i una d'aquestes el trenca, anant en contra de la voluntat, expressada en referèndum, de la majoria de la nació perjudicada, tard o d'hora hauran d'esdevenir Estats independents.

Aquesta petita introducció, no és més que la realitat catalana. La recent sentència del TC sobre l'Estatut és l'evidència física de la no acceptació de la nacionalitat catalana a l'Estat espanyol, és l'enfrontament entre dues nacions. Un enfrontament pacífic, fins i tot, si voleu: jurídic. Però marca indefectiblement el final i el principi d'un nou cicle. Sens dubte, és temps de transició.Encara no sabem ben bé a on ens portarà, però sabem que el tren ha començat a moure's. Uns diuen que hem de refer el pacte Constitucional, uns altres que hem de fer un pas endavant però no ens diuen que vol dir això, potser pretenen que fem un pas al buit? D'altres n'opinen que s'ha de tornar la veu al poble en un referèndum sobre l'Estatut retallat. I jo, modestament, penso que això és aigua d'encenalls, que no servirà de res, que l'únic pas que ens queda per provar i el que mereixen els nostres ciutadans és un pas cap a la decisió sobirana del poble de Catalunya envers el seu estatus polític en un referèndum oficial. Ara tocaria això. Senzillament perquè la resta ja ho hem provat masses vegades i mai hem extret bons resultats pel país. I més enllà dels partits hi ha tot un seguit de dones i homes que conformen la nació catalana que mereixen atenció i mereixen que els hi exposem amb claredat, sense mentides ni subterfugis, que en associació amb l'Estat espanyol no anem enlloc. L'Estat espanyol és el responsable de portar-nos a aquesta crisi institucional i de legitimitats, posant la suposada legitimitat d'un tribunal nomenat a dit pel PSOE i el PP per davant de la del poble de Catalunya.

Avui, la globalització, la competitivitat internacional i la crisi econòmica, laboral, social, educativa, institucional i fins i tot ideològica són els reptes del futur d'àmbit general que ens preocupen a tots els ciutadans, i que requereixen solucions. És una veritat incontestable que el Principat de Catalunya, sense el llast que representa l'Estat, seria capaç de generar respostes més eficaces per sortir de les crisis que ens atien, i per ser capaços d'afrontar aquests reptes amb garanties d'èxit. Ja ha quedat morta l'antiga excusa d'aquells que deien que a Europa no ens voldrian, ho vàrem comprovar amb el cas de Montenegro i Kosovo on l'UE va posar les condicions necessàries perquè el referèndum d'independència fos vàlid en ambdós països. I ho estem veient recentment amb els anuncis d'una propera consulta per la independència, tant del govern escocès com del govern belga. Potser és que a Europa entenen el terme democràcia. Així doncs, mort l'argument jurídic i l'argument econòmic en contra del nostre dret a decidir i sent objectius, el millor per Catalunya és esdevenir un estat independent integrat a l'Unió Europea.

I penso que això és una realitat de la qual la ciutadania mereix ser coneixedora. Alguns encara diran que la Constitució Espanyola no ho permet i hem de respondre que l'article 1 de la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret a l'autodeterminació dels pobles i com que aquest precepte és superior a la Constitució Espanyola, en aquest cas prima el dret internacional en lloc de les particularitats legislatives de cada estat. No hi ha Constitució que valgui. A l'Estat espanyol han demostrat abastament que no ens volen, o com a mínim no ens accepten tal i com som d'origen, volen que canviem la nostra llengua, el nostre sistema jurídic, el nostre codi civil, volen subjugar-nos a esclavitud eterna per continuar engruixint la capital de l'Estat i anar espoliant als que més tenen, com en aquest cas, Catalunya.

Ja n'hi ha prou de retallades, ja n'hi ha prou de practicar pseudodemocràcia, cal una mentalitat de canvi. Cal que reaccionem de manera clara i contundent contra la injustícia i contra la pèrdua dels nostres drets reconeguts a la nostra petita Carta Magna (Estatut) d'on deriva tot l'ordenament jurídic català. Hem de fer un pas endavant, però no un pas al buit, un pas cap a la democràcia real, cap a l'expressió sobirana del nostre poble.

En definitiva, hem de tancar la via autonomista i obrir el debat del futur. De moment, anem tots a la manifestació convocada pel 10 de Juliol per defensar la dignitat del país i dels seus integrants i per rebutjar una sentència que liquida la voluntat d'un poble carregat de raons per exercir els seus drets.

Cop de destral a l'educació a Sant Adrià

(Publicat a l'Independent i a la versió digital de l'Àrea Besòs)

Em sento astorat i colpejat amb força després de llegir una noticia que m'entristeix i em resulta dura d'empassar, l'IES Fòrum no podrà tenir Batxillerat l'any vinent. Tot just ara, que la crisi econòmica enverina el debat públic i tapa d'altres crisis que no són menys importants i que semblen desapercebudes simplement perquè els diners ho taquen tot, fins i tot la consciència.

Normalment, intento cenyir-me al que veig i procuro ser concís en les crítiques, però ara no sé cap a on he de disparar ni tan sols si hi ha algú que es mereixi el tret, però en tot cas suposo que donat el cas, el millor és expressar la meva opinió intentant evitar acusacions impertinents. Però aquest fet, no em fa en absolut mossegar-me la llengua, i dir alt i clar, que s'està cometent un atropellament contundent al desenvolupament de l'educació en el nostre municipi, que representa una retallada social cabdal en un barri on a més l'educació no és una opció a valorar sinó la preferència a imposar. Òbviament buscar responsables implicaria etiquetar persones i adjudicar-lis una càrrega molt gran que sens dubte afectaria a l'esquena de qui l'hagués de suportar, perquè la gravetat del cas és extrema. No estem parlant de tancar un batxillerat en una zona educativa on la normalitat de presència a l'escola, de matriculació, de sortides professionals immediates al municipi sigui la tònica general. Més aviat és tot el contrari, és una zona on l'absentisme escolar impera, on cada cop es disminueixen més les matriculacions i on les sortides laborals cada cop són més minses. Però alguns deuen veure l'educació com un negoci més, i no ho és, l'educació és el pilar bàsic de qualsevol poble que pretengui desenvolupar-se i progressar.

Tots en som corresponsables de l'educació i en conseqüència tots hem d'estar especialment sensibilitzats amb el tema, no és menor, i en el nostre municipi menys encara. Els ciutadans del barri de la Mina porten anys intentant normalitzar una situació diferent a la realitat que es vivia en aquest barri fa un temps enrere, han fet molts esforços en treure estigmes i tòpics que els continuen perjudicant com a barri integrat al conjunt de Sant Adrià de Besòs. I no hem d'oblidar que les dades parlen per si mateixes, i l'obligació de les administracions és intentar si més no, millorar aquestes dades.

Només un 6% dels estudiants adrianencs, segons dades de la Diputació de Barcelona, aconsegueixen arribar als estudis universitaris i acabar-los. No voldria saber quin percentatge d'aquest és el que li correspon al barri en el qual trauran el Batxillerat. Fins ara, només he valorat quins són els motius perquè a priori ens neguem a acceptar que Sant Adrià perdrà un Batxillerat en una zona del municipi on sens dubte i hem d'abocar recursos de tota mena. Perquè la crisi econòmica, no pot entelar les ganes de progrés i les necessitats ni tan sols pel fet que aquestes generin inversions deficitàries. Hi ha necessitats bàsiques que no es poden suplir ni suprimir, malgrat la crisi.

Però si ens fixem en les conseqüències d'aquest fet és encara més desastrós, jo albiro un futur complicat. En primer lloc, tornem a la ja persistent centralitat i centralisme del municipi (sigui o no aquesta la voluntat del consistori) en la qual la majoria de serveis es troben al marge esquerre del riu i on històricament el marge dret queda en una mena de sistema heterogeni que ningú sap a qui pertany, ara per tant els alumnes per força hauran de creuar el riu per cursar Batxillerat o anar a la concertada en l'únic centre que ofereix Batxillerat al marge dret. O sortir del municipi i optar per Barcelona. Però si em permeteu, fins i tot això de la centralitat obsessiva del municipi envers els barris perifèrics és un tema menor. Però mirant l'horitzó, atenent que el Consorci del Barri de la Mina comença a tocar el seu fi, atenent que aquesta crisi econòmica afecta als sectors més dèbils, atenent que constatem la millora del barri però no la recuperació completa. Com pot colpejar en els interessos del barri i dels seus conciutadans el no tenir un centre de referència per al desenvolupament educatiu dels fills de les persones que hi viuen? Com podem intentar abocar recursos a prevenir futures problemàtiques si el problema de socarrel el mantenim viu? Deia abans que l'educació no és un negoci, i tampoc és negociable. Com a ciutadans tenim dret a exigir que puguem desenvolupar les nostres inquietuds educatives en igualtat a la resta de ciutadans de Catalunya, sense perjudici del lloc on tinguem residència, raça, sexe o edat.

No ens podem permetre el luxe de perdre les ambicions de cara al futur ni tampoc podem perdre les sinergies i esforços realitzats per tal d'aconseguir el que s'ha aconseguit fins ara. La crisi no pot aturar la lluita per la millora d'aquells espais degradats només per aquesta raó, és una injustica.

I faig una crida a l'Ajuntament a que compti amb tots els agents socials que intervenen, amb els ciutadans de Sant Adrià de Besòs, que sempre que ha calgut responen davant dels interessos del municipi, per tal d'evitar un desastre que potser no té resultats visibles a curt termini però si a mig i llarg termini. Plantem cara a la injustícia, perquè l'Ernest Maragall s'ha tornat a lluir!

Consulta sobiranista a Sant Adrià de Besòs, per què no?

Hem viscut ja la segona onada de consultes sobiranistes arreu del Principat i sembla també que les Illes Balears s'hi sumaran a fer consultes. I jo resto amatent a casa meva, a la ciutat que m'ha vist créixer, amb una certa enveja sana d'aquells pobles i ciutats que, a diferència de la meva, s'han organitzat per tal que la gent pugui tenir dret a decidir què vol per a Catalunya en el futur.

Ja sé que molts diuen que això ara no toca, a ells els hi he de dir, que res és ara mateix més important que saber què som i què volem ser, i traçar la ruta per arribar-hi. Fa uns anys, quan es va fer el primer tripartit, i quan José Luis Rodríguez Zapatero assumia la presidència del govern espanyol, una mena d'onada d'il•lusió es palpava al carrer. Molts el van comparar amb l'estat que es va crear just abans de la proclamació de la República. Molts vàrem creure que un futur, si més no diferent, semblava albirar. Malauradament, el nou Manuel Azaña ha acabat en un Pinotxo que cada cop està més minvat perquè el corc dretà li va guanyant terreny. I un Pasqual Maragall que crèiem capaç de proclamar la República Catalana ens l'han canviat per un gestor que no il•lusiona, i que tret d'alguns cops d'efecte (molt importants, tot sigui dit) està molt lluny de ser el catalanista que era el primer president socialista de Catalunya.

Ara els independentistes, que tan sovint som titllats de radicals, ja hem provat el vell somni on una Espanya plural era possible, ni els mateixos federalistes, PSC i ICV-EUiA, s'ho creuen ja, aquell somni. Així doncs, ens ha avingut una crisi econòmica i moral, que només té una solució possible: crear una nova fita que generi la il•lusió i doni solucions reals al poble per esdevenir socialment més lliures i amb un grau de benestar major. I tornem-hi, la independència de Catalunya esdevé una solució, la que nosaltres proposem des de fa molts anys, una solució que cada cop més gent comparteix, com demostra tot el moviment cívic al voltant d'aquestes consultes, i la que sens dubte més urgeix al poble de Catalunya. Perquè independència vol dir major quota de llibertat social, major benestar econòmic i social, vol dir avenç, il•lusió, treball i democràcia. Moltes de les quals l'estat on vivim no ens aporta, perquè ens margina, ens discrimina, ens intenta homogeneïtzar, ens centralitza i no ens respecta la diferència.

I faig tota aquesta reflexió, perquè jo crec que ja va sent hora que Sant Adrià de Besòs comenci a bellugar-se com un poble català, i no com un poble enmig de Catalunya. Vull que els meus conveïns també tinguin dret a decidir, i penso que massa sovint són els propis polítics els que tapen els ulls als ciutadans i els hi disfressen la veritat amb autoritat, una autoritat si em permeteu, molt poc democràtica. Si mirem la composició social de la nostra ciutat, ens adonem ràpidament que la gran majoria som d'origen immigrant, ja sigui de la immigració dels anys 60 o de la nova immigració. Estic segur que si un revisa el seu arbre genealògic, sinó un mateix, els seus pares o avis són de fora de Catalunya. I segurament, com de la mateixa manera que jo he escoltat al meu avi, explicar-me que va haver de marxar de casa seva per trobar feina i Catalunya el va acollir, li va donar feina, li va donar il•lusió i li va donar la vida que ha portat, ara és el nostre torn. És el torn d’agrair a Catalunya allò que va fer pels nostres pares, avis, besavis o rebesavis quan es van establir en aquesta terra. És el torn d'engrescar-nos amb un futur millor, on nosaltres som els actors protagonistes, els nostres descendents s'ho mereixen. Els nostres avis van deixar-ho tot per trobar un lloc on els seus fills poguessin viure millor. Ara, la nostra responsabilitat passa per construir un país als nostres fills d’on no n’hagin de sortir mai i això comença per acostumar-nos que Sant Adrià de Besòs també és necessari per a construir aquesta Catalunya millor, de tots i per a tots. Sense Sant Adrià de Besòs, no hi haurà independència però tampoc aquest projecte de país que il•lusiona. Sense nosaltres, no hi ha canvi. I aquesta és la clau, no hem de deixar per demà allò que puguem solucionar avui. Tenim sobre la taula una latent, però imminent, decisió. Tard o d'hora, tots ho sabem, aquest anhelat referèndum arribarà i ens hem d'entrenar, hem d'agafar l'hàbit que l'estat espanyol ens nega sistemàticament. És igual quin serà el sentit de la votació, la importància d'un sufragi no és el resultat sinó la realitat que significa decidir de manera autònoma i lliure. La teva opinió compta. Com a independentista que sóc, m'agradaria que tothom tingués tan clar com ho tinc jo, que l'única sortida que ens queda per provar, i per tant l'única amb alguna possibilitat d'èxit és la independència. Sóc realista i sé que no tothom pensa així, però també sé que s'ha lluitat molt per aconseguir la democràcia i depèn de nosaltres cuidar-la i enfortir-la. Roosevelt deia, que una gran democràcia ha d'avançar o aviat deixarà de ser gran o democràcia. I en això estem, no m'agradaria que ningú pensés que les consultes sobiranistes que varen començar a Arenys de Munt el passat 13 de setembre, amb una onada de 70 municipis més el 13 de desembre i una segona el 28 de febrer és una cortina de fum per no parlar de la crisi que atia el país. No, és la solució. És la revolta silenciosa, és el fruit de 30 anys de somnis trencats, de promeses incompletes, de realitats no assolides, d’empobriment de la nostra terra i de la força trempant dels nostres ciutadans, és la reacció a la desil•lusió. Adrianenques i adrianencs, nosaltres també tenim dret a decidir, siguem valents, fem front a la crisi com toca i fem que Sant Adrià decideixi decidir! Jo m'hi apunto i vosaltres?

Moltes gràcies, Sr. Alcalde i Sr. Callau!

No puc començar d'una altra manera aquest article d'opinió, li he de donar les gràcies molt sincerament al sr. Callau. Gràcies, per treure's l'antifaç i demostrar a la ciutadania de Sant Adrià de Besòs quina mena de regidor i 2on tinent d'alcalde tenim els veïns d'aquesta ciutat. En aquests dies, he rebut moltes adhesions al meu article i he pogut constatar que fins i tot altres forces polítiques em fan costat. Com és possible que un regidor, que a priori és regidor de totes i tots els adrianencs, surti en un diari il·legitimant una opinió d'un representant del jovent independentista d'aquesta ciutat? Jo crec en primer lloc, que hauria d'abstenir-se de fer segons quines coses, doncs té un paper institucional i potser vosté que llegeix tant no va entendre que les institucions han d'estar per sobre de les persones. Aprofito també per donar-li les gràcies a l'Alcalde per dedicar-me tot un paragraf al Viure Sant Adrià, és tot un honor.

Vosté deia en la seva rèplica, que o tinc mancances a l'hora de comprendre un text o faig demagògia. Miri, ni una cosa ni l'altra. És més, estic segur que el que té problemes de comprensió lectora és vosté mateix, qui eleva a categoria allò que és una anècdota. I és sr. Joan Callau, qui enlloc d'aprofitar l'avinentesa d'escriure en un mitjà de comunicació i posicionar-se al costat dels ciutadans, desaprofita l'ocasió. Se n'oblida que ha de respectar l'opinió dels ciutadans, i li puc assegurar i sinó passegi i comenti amb els veïns de la Mina que és intolerable que qualsevol representant del poble per tal de defensar a la seva formació política acabi etiquetant d'una manera anecdòtica però clara i contundent a un determinat grup de veïns, no és propi d'un dirigent polític. Perquè sr. Joan Callau, qualsevol ciutadà sigui alt o baix, prim o gras, amb cervesa a la mà o sense, si veu passejar l'alcalde i considera que no fa la feina té dret a dir-li. És una de les grans llibertats que vàrem recuperar després del franquisme. I deia, que té un problema amb la comprensió lectora perquè a cap ciutadà se li escapa que el fet d'escriure aquella editorial al Viure Sant Adrià no és casual, és producte de la pressió que pateix la seva formació política arran de tenir presumptes implicats en el cas Pretòria. I és molt lleig voler desviar l'atenció explicant anècdotes que etiqueten i marquen els ciutadans d'un determinat barri d'aquesta ciutat. Al meu entendre, un alcalde que té les seves comptes clares ha de sortir a defensar els ciutadans, amb la prudència de la presumpció d'innocència dels implicats òbviament, però sent molt ferm en la seva condemna a la corrupció urbanística. I no ho va ser. I aquesta va ser la meva crítica. No pas perquè pensi que les comptes no són clares, sinó perquè entenc que a vegades haver de defensar als companys de partit porta a errades com la que va cometre l'Alcalde.

Per finalitzar, dos temes. El primer, certament s'apropa un cicle electoral dur. Per la seva formació política doblement dura. Pressumptes implicats alguns militants del seu partit al cas Pretòria, i que les eleccions al Parlament de Catalunya, fins i tot el President de la Generalitat ho reconeix, partiu segons. A més, per culpa de la seva formació política i els pressumptes implicats en corrupció urbanistica, els ciutadans cada cop s'allunyen més dels polítics, és la més greu dificultat amb la que el meu partit encara el cicle electoral, i és culpa del PSC no pas d'ERC. L'única raó que em fa entendre que hagi sigut capaç de tenir la sortida de to, que ha suposat aquest article seu, és una estratègia personal de cara a postular-se com a futur candidat a l'Alcaldia de Sant Adrià de Besòs, si em permet el consell jo que he sigut alumne de l'alcalde actual, em penso que no és dels que es deixin ensabonar, utilitzi un altre mètode.

Si realment té algunes ambicions personals respecte el consistori adrianenc, deixi d'avergonyir els ciutadans amb les seves sortides de to, respecti el dret a la llibertat d'opinió, assumeixi les seves responsabilitats institucionals. Últimament, li plouen els problemes. Perquè no escriu un article d'opinió, sobre el cas EUSAB, perquè no retornen a la treballadora al seu lloc? Segons la pàgina web de l'Ajuntament està sota la seva competència i fins i tot els seus socis de govern estan a favor de la restitució, segons he llegit. Perquè no escriu sobre els seus projectes de futur a Sant Adrià? Perquè no utilitza els mitjans per donar la seva versió sobre els pressupost de la seva àrea? Perquè no explica que no estiguin penjats els pressupostos 2009 quan jo mateix ho he demanat via registre, ni he sigut informat per tal de poder consultar-los. En definitiva, sr. Callau faci la seva feina i utilitzi els mitjans perquè ens assabentem de la seva feina, no de les seves dèries personals. Moltes gràcies.