viernes 13 de noviembre de 2009

"La política no és corrupció"


Article publicat al diari Independent de Sant Adrià nº 105, pàg 4

Mentre el món sembla haver-se parat després de l’avergonyiment nacional aliè que patim a cada passa nova del cas Pretòria, els partits corren a salvar les seves vergonyes. Pocs es salven, i els que ens salvem no se’ns publicita. Si no fos perquè ho veig amb els meus propis ulls pensaria que visc en una paranoia que només podria sortir de ments tan retorçades com les de Steven Spielberg o Stanley Kubrick.
Vull creure en els mitjans de comunicació i de fet ho faig. Per això mateix m’expresso en ells. Però emparat en el dret a l’opinió, sóc del parer que sovint els mitjans viuen en una hipocresia difícil de portar, realment vivim en un món viciat
i enverinat en el sant pecat original. La credibilitat es basa en la ignorància, però aquesta ja no té cabuda en una societat avançada i del segle XXI com és la nostra, i ara les cares estan al descobert. A tots els mitjans se’ls relaciona directa o indirectament amb una tendència política, a vegades amb nom i cognoms. I la realitat ja no és objectiva com primen els cànons periodístics sinó la que objectivament beneficia o perjudica menys a la tendència del mitjà. I és denigrant. Em sento decebut al no veure cap diari amb una portada dient que ERC des del govern està impulsant l’exempció progressiva de l’impost de successions, o que ERC ha sigut capaç de portar la iniciativa en molts dels Pactes Nacionals de consens que s’han signat o que ERC lluita contra la corrupció amb mesures, per exemple l’Oficina Antifrau que tantes ampolles va aixecar en partits assentats com CiU o PSC.
Per què això no és portada? No hi ha el morbo d’enfonsar a un partit que malgrat que a vegades s’equivoca, com tots, lluita des de la pulcritud democràtica sense trampes ni dobles jocs; sembla ser que jugar net penalitza mediàticament. Afortunadament,com de les corrupteles, també n’hi han diaris que se’n salven, però com sempre són els
de base, els altruistes, els que no tenen interessos econòmics. Certament, els diners ho taquen tot. Hi ha gent que des de la més servil honradesa dedica esforços
i compromís per millorar la vida dels seus ciutadans i d’altres que s’aprofiten de la confiança d’aquests. I no cal anar massa lluny, de ben segur que al nostre municipi en trobaríem. Els que creiem en la política, aquells que ens hi dediquem de manera altruista, sense horaris, sense dietes ni sous no podem permetre que es degradi el concepte política perquè no correspon amb la realitat. Certament de vegades el poder corromp els que ocupen els llocs que el porten associat, però Aristòtil deia que l’home és un animal polític i el concepte en sí ho abraça tot: la política és tot allò que ens preocupa. Si parlem de les despeses de la llum, aigua, etc. del nostre habitatge parlem de política, si parlem de la nostra hipoteca parlem de política, si parlem que la nostra parella s’ha quedat sense feina parlem de política, de l’apujada d’impostos, del veí que s’ha divorciat, de la filla del nostre millor amic que ha avortat, d’un conegut immigrant, de l’empresa familiar que tanca, del no respecte a la cultura pròpia d’un país...La política és quotidianitat.
Entenc que després de llegir aquest text poguéssiu pensar que el vot és inútil, que és una pèrdua de temps confiar en algunes persones que acaben esdevenint traïdores d’aquesta confiança. Tot al contrari: la ciutadania es prou intel.ligent com per saber quins són els elements que es dediquen a tornar indigna una disciplina,la Política, inherent a la condició humana i a l’organització de la societat en sí mateixa. Per això, davant dels casos de corrupció que atien el país, hem de conscienciar-nos a nosaltres i a la gent en general que ara més que mai els vots són necessaris. Encara hi ha partits que mantenim intacte el lema “mans netes”, perquè mai ens l’hem embrutat de corrupció, i és l’hora de fer costat tots aquells que any rere any demostren la seva capacitat de mantenir-se en la ratlla de la legalitat.

Rubèn Arenas i Garcia
Portaveu JERC Sant Adrià de Besòs

martes 3 de noviembre de 2009

Festa d'inauguració del local d'ERC


El proppassat dijous 29 d'Octubre d'enguany, el president d'ERC i candidat a la presidència de la Generalitat per aquesta formació, va apropar-se a Sant Adrià de Besòs per inaugurar el local d'ERC a la ciutat.

El president de la Secció Local d'ERC a Sant Adrià de Besòs, Antoni Cortès, va obrir l'acte agraint la feina als militants, i explicant als assistents que l'obertura de la nova seu representava la superació d'una mancança històrica. Ja que tot just ara feia 70 anys que la formació no tenia espai propi al municipi. Recordant ,tanmateix, la lluita de totes les adrianenques i adrianencs per la llibertat de Catalunya, així com que la Secció Local Femenina d'ERC a la nostra localitat va ser una de les més nombroses i actives del Principat durant la República.
Per la seva part, Joan Puigcercós, va posar èmfasi en que sumar-se a la causa independentista no depèn de l'origen sinó del destí. No depèn de la llengua que es parli a casa, només de la voluntat de millorar la qualitat de vida del país. Al finalitzar l'acte, els assistents van poder gaudir d'un refrigeri per celebrar l'avinentesa i fer un brindis amb el president del partit.

L'acte que va tenir lloc a les 20 h del vespre va aplegar al voltant de vuitanta persones que van omplir el nou local. Entre els assistents destacats apart del president del partit es trobaven: el diputat d'ERC adscrit a la comarca al Parlament de Catalunya, Uriel Bertran; delegacions de la secció local de Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Martí. Així com també, la presència de representants d'altres partits.

viernes 23 de octubre de 2009

Inauguració Local ERC - Sant Adrià de Besòs


Benvolguts blogaires,

Avui la meva entrada té a veure amb una noticia realment positiva per la normalitat democràtica i els ciutadans de Sant Adrià de Besòs.

ERC va deixar de tenir local a Sant Adrià de Besòs després de la Guerra Civil a l'any 1939, ara 70 anys després els integrants de la Secció Local d'ERC - Sant Adrià de Besòs tenim el plaer d'anunciar-vos que inaugurem la nova seu local del partit a Sant Adrià.

Així doncs, el proper dijous 29 d'Octubre de 2009 a les 20 h al C/Andreu Vidal, 21 inaugurarem el local amb la presència del president del partit, Joan Puigcercós. Al finalitzar l'acte, oferirem un refrigeri pels assistents.

Us hi esperem!

lunes 14 de septiembre de 2009

Jo també vaig ser allà


A les 12 del matí aparcava el cotxe a les afores del primer poble de Catalunya capaç de convocar un referèndum per la independència. Mentre passava els controls dels Mossos d'Esquadra, les palpitacions es van fer patents al meu cos. Una riuada de gent, pujava cap a Arenys de Munt, sense imaginar-m'ho en aquell moment vaig copsar en l'ambient que quelcom històric estava a punt d'esdevenir.

S'olorava un ambient catalanista, la gent vibrava d'emoció i els càntics que ressonaven pels carrers d'Arenys encara graviten pel meu sistema límbic excitant les meves emocions. Va ser una sensació semblant a la que vaig tenir quan el Barça va guanyar el triplet, recompensa a un treball fet durant un temps. En aquest cas, val a dir, que és la feina de molts catalans des de fa moltes generacions i no tots se n'han ensortit, molts van morir en intentant-ho i en el seu record penso que els hem homenatjat tal i com mereixen els fills de Catalunya. Vaig sentir plaer, metafísicament parlant, quan vaig veure que els antidemòcrates eren només 70 i que la comunitat demòcrata els guanyàvem en nombre, i en respecte. Evidentment els retrets eren mutus, però nosaltres com a demòcrates vàrem permetre que es manifestessin i fins i tot van voler provocar fins al punt de cantar el "Cara al sol". Tota una provocació per un poble que va manifestar clarament que volen la independència d'aquest país. Me n'alegro que malgrat tot haguem fet una altra demostració de civisme i de modèlic comportament. La nostra força està a les urnes.

Vaig continuar el meu camí, riera amunt, fins arribar a on les JERC organitzàvem un dinar i vaig estar allà ajudant els companys per poder tirar endavant un acte d'aquelles característiques. Em va omplir de satisfacció i d'orgull de partit veure dirigents destacats donant suport explícit a Arenys de Munt. Tots vàrem ser allà, he perdut el compte dels diputats del Parlament que hi eren, alcaldes, el nostre eurodiputat, diputat al Congrés, varis intel·lectuals; en fi una nodrida representació institucional donant recolzament a una fita que sens dubte ha esdevingut històrica.

Al acabar el dia, esgotat per la feina, pels viatges amunt i avall vaig encendre l'ordinador amb la intenció de veure els resultats. Esperava que fossin clars, però no tant. Un 96 % de la població arenyenca que es va apropar al Casal La Mora havia donat suport a una Catalunya independent al si de la Unió Europea. Tot l'esforç de tantes i tantes persones per fer possible allò que semblava impossible ja era tangible, se n'han ensortit i amb matricula d'honor a més. La lluita contra l'Estat pel nostre dret a decidir ha començat. Moltes felicitats Arenys!

Visca Catalunya lliure!

jueves 3 de septiembre de 2009

Arenys de Munt, visió de Catalunya


Aquest municipi del Maresme central de prop de vuit mil habitants, s'ha convertit i espero que sigui exemple, del nou "Fuenteovejuna" (si em permeten el símil). Un poble que sens dubte, després del cop de martell de la ceguera crònica i de la manca de sentit democràtic espanyol, s'ha cohesionat. Lluny de la radicalitat destructiva que alguns predicaven, davant la irritable comunitat feixista totalment preparada amb els seus resorts i mecanismes antidemocràtics, Arenys de Munt ha demostrat ser un poble amb orgull català. Un poble amb dignitat i valentia i sobretot amb normalitat democràtica amb l'exercici conceptual i esperitual del mot DEMOCRÀCIA en el sentit més ampli del terme.

Potser que els catalans necessitem un revulsiu. És inherent al caràcter català, necessitem veure l'enfrontament i la injustícia davant la cara per tal de reaccionar, som pactistes fins l'extrem. Trobo que és una qualitat que ens identifica i que ens deixa en molt bona posició respecte la resta del món, deixa entreveure la nostra capacitat integradora i la nostra voluntat constant del consens, som una societat clarament democràtica. Però aquest tret que tants beneficis ens reporta en imatge exterior, ens resta cara al nostre ritme intern, fa que perdem pistonada i que la injusticia s'allargui fins que la claredat no deixa marge de maniobra (malgrat així, alguns catalans encara somien amb un món diferent on l'Estat Espanyol fa de bo de la pel·lícula). Res més lluny de la realitat.

Aquest estiu només ens ha faltat que programessin alguns missils terra-aire des de Madrid per acabar d'abonar la massacre mediàtica, judicial i política. Primer va ser l'acceptació d'un finançament, que malgrat ser allò que ens deixava el mins "Estatutet" que pactà en Mas, continua perpetuant l'espoli fiscal. Certament, el redueix però no l'elimina que és el que mereix la ciutadania catalana. Després ens aixequem i anem a dormir amb l'ai al cor per una possible sentència del Tribunal Constitucional que deixi més escapsat (si cap) l'"Estatutet", un veredicte que fa tremolar i que sens dubte menysté el poder sobirà català infravalorant el seu Parlament i els seus ciutadans. I ara l'innocent referèndum d'Arenys de Munt, una iniciativa engegada per una entitat del poble (MAPA), sense cap vinculació però que encén l'ira d'aquells que es senten amenaçats pel trontollament de la pseudodemocràcia instal·lada.

Les coses més innocents, allò que sembla que no té repercussió a nivell nacional, és el que de veritat està assassinant el model autonòmic, un model carca i desfasat. És massa recent en la història el pas de la dictadura d'en Primo de Rivera a la declaració de la República, un 14 d'abril de 1931 després d'unes eleccions municipals. Perquè no podem pensar que Arenys de Munt ha encés la metxa d'un seguit de referèndums que portaran Catalunya a l'independència?

El 13 de setembre, tots aquells que creiem en la necessitat d'un estat per Catalunya, per varies raons, hem de donar recolzament a aquest acte organitzat a Arenys. És un primer pas, una prova pilot, una idea genial, un tret a l'aire, un avís que ja va sent hora de prendre l'autodeterminació, per la via democràtica. Els catalans no en coneixem pas cap altre.

Ni el més anti-democràtic pot lluitar contra la veu unida d'un poble democràtic.

Gaudiu de la Diada Nacional de Catalunya,festa de les catalanes i catalans!

Visca Catalunya lliure!

viernes 21 de agosto de 2009

Manifestació o independència?


Aquest mes d'agost, principal mes vacacional, s'ha vist agitat en la vida política en les últimes setmanes. Un diumenge al matí despertava amb un article d'opinió a l'AVUI de l'ex-president Maragall que només llegir-lo, el vaig interpretar com a principi d'alguna cosa encara indefinida però que sens dubte tindria resposta política.

No m'imaginava però, la dimensió de les paraules de l'ex-president i tot el debat públic a totes les esferes, com a conseqüència d'aquest pronunciament. Valoro la valentia de l'ex-president,amb certa rencança, perquè penso que la valentia s'exerceix quan un es troba al poder i no a posteriori com a resposta a un maltractament del teu partit. Igualment, s'hi va afegir l'ex-president Pujol, el mateix que va signar el Pacte del Majestic i el que pertany al partit polític responsable immediat del fracàs estatutari. Me n'alegro que encara que sigui tard s'hagin adonat de la realitat d'aquest país, la trista realitat catalana. Els gestos en política, són d'extrema importància però els fets són incontestables. A Pasqual Maragall li recomano que es faci militant d'ERC, encara que sigui de manera simbòlica,com a penyora. Sembla que s'ha adonat que allò que anomena federalisme és una via morta i que la independència és la solució. Estic segur que ell ho sap dins el seu fur intern. I a Jordi Pujol, que insti al seu partit a treure's la màscara i a jugar net, o Espanya o Catalunya, això vol dir: unionisme o independentisme?. No val que alguns dirigents diguin públicament que votarien si a un referèndum d'independència i que després "contribueixin a la governavilitat d'Espanya". Sóc del pensament que els partits polítics han de ser reflexes de la societat, i a una societat constatem l'existència de gent de dreta i esquerra. Així doncs, no podem aconseguir la independència de Catalunya sense un partit situat del centre cap a la dreta independentista. És l'hora de fer un pas endavant, és l'hora de la veritat.

Des de que el PP presentès el seu recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut davant el Tribunal Constitucional, tinc clar que la sentència pot ser més o menys agressiva però que en tot cas d'aquell tribunal no pot sortir res de bo per Catalunya. Una manifestació és un acte de pressió necessari però és una eina coadjuvant i no és una solució consumada. Voldria fixar la meva atenció en la legitimitat. Dotze persones alienes a Catalunya tenen més poder que el poble de Catalunya al complet expressat en referèndum? Sóc dels que va votar que NO a l'Estatut, no només vaig votar sinó que vaig fer campanya pel NO. Ara la demostració de que el "NO" era l'opció correcta resta davant dels nostres ulls. Però sóc un demòcrata i accepto la legitimitat de les urnes i per tant crec que aquest Estatut, malgrat no ser el que jo desitjo per Catalunya, és el que ha decidit tenir la majoria dels catalans i això és el que m'empeny a dubtar de la legitimat del TC. Si finalment aquestes dotze persones, polititzades per altra banda, decideixen titllar aquest Estatut d'inconstitucional, tots els ciutadans de Catalunya que varen exercir el seu dret a vot estarien equivocats (almenys a parer d'aquests 12 magistrats). Certament, hem de respectar els tres poders, però no havíem quedat que la democràcia és el poder del poble amb l'acceptació del que digui la majoria i el respecte a les minories? Així doncs, aquí hi ha un problema de legitimats, d'ordre jeràrquic i d'importància. No es pot solucionar amb una manifestació, perquè aquesta no mourà ni una coma de la sentència del TC, ni aconseguirà canviar el posicionament del Govern d'Espanya ni l'Estatut ni l'organització de Catalunya.

Per tant, manifestació si però amb matisos. La manifestació ha de ser símbol del cansament ciutadà i de la societat civil, senyera del famós català emprenyat. Però necessitem compromisos, necessitem un projecte de futur, un camí pel qual caminar. L'única opció plausible i que encara no s'ha provat és la independència. Ja n'hi ha prou de donar oportunitats. Com a ciutadà exigeixo que els polítics responguin a aquesta necessitat de la societat, que plantegin d'una vegada per totes quins camins queden i quines són les opcions. Que es mullin, i donin sortida a les ambicions de Catalunya. Ara tenim una oportunitat d'or per posar de relleu que per Espanya, el poble de Catalunya no és més que un súbdit de l'Estat, garants d'una font d'ingressos estable. Fent un simil, és com una empresa que dóna beneficis dins d'un holding de setze empreses més, moltes d'elles deficitàries. En definitiva, que la nostra empresa té la força de mantenir vives les altres amb algunes excepcions.

Ja n’hi ha prou de verd esperança. Ja n’hi ha prou de creure que un dia els espanyols rebran, sortit d’un programa de sobretaula de Telecinco, a l’apòstol Jaume i aquest els farà veure la bondat i solidaritat dels catalans. Val a dir que la Karmele Marchante ho intenta declarant-se independentista i simpatitzant (almenys simbòlicament) d'ERC. Ja és hora que ens deixin ser lliures o com a mínim que permetin que la gent d’aquest país ho decideixi.

La independència ni es pidola, ni vindrà mica en mica, la independència es guanya a cop de falç, en el sentit més metafòric del terme, és a dir TREBALLANT per ella. Hem de lluitar amb les eines que ens dota la democràcia per assolir la nostra llibertat, no calen excuses però si una primera empenta que faci l'efecte dominó en tota la societat catalana. Per tant, malgrat que em faci mal, m'apunto al carro que va començar a fer rodar en Mas i que avui ha subscrit en Joan Ridao, cimera de líders polítics i resposta unànime del Parlament de Catalunya. Aquest país, per dignitat, necessita una resposta del conjunt del país representat a la Cambra d'autogovern català.

Si volem, podem i de ben segur que ho aconseguirem! Som-hi tots!

domingo 14 de junio de 2009

Si us plau, Consell de Joventut!

Article publicat al diari Independent de Sant Adrià de Besòs nº 96, pàg 4.

S'apropen les vacances, i amb elles marxarà la ressaca profunda que ens deixaran uns comicis europeus que amargaran aquest principi estiuenc degut al poc interès per la política que la gent professa.
Fa temps que barrino que la política és un món d'entèl·lequies intangibles, de promeses incomplides, de lluites utòpiques i que aquest joc entre el món virtual i el real fa que la gent se'n desprengui del pseudosurrealisme polític. La gent toca de peus a terra i la política hauria de ser l'art de convertir ideals llunyans en realitats properes, i ens estem perdent entre tanta retòrica buida de contingut.

Com a jove, estic decebut d'una classe política mediocre, sense llums, mancada de qualsevol tipus d'iniciativa ni cap espurna d'il·lusió. S'hi pasen les hores malbaratant el temps, impotents i atònits davant una crisi que els fagocita, perquè senten que l'abstenció – aquest gran enemic del sistema – els hi pot fer trontollar el lloc. Malgrat tot, continuen allà aturats sense moure un dit, sense grans solucions pel que sens dubte és un gran problema.
El dia que vaig decidir fer-me militant d'un partit polític, va ser per l'il·lusió que em generava l'altruisme nu de la dedicació d'hores voluntàries al servei dels ciutadans que necessiten que algú s'hi preocupi pel benestar i els ajudi a viure millor.

Continuo tenint aquesta il·lusió però constato que no tothom té les mateixes ganes i que fins i tot a nivell local, els polítics es perden entre tanta paperassa, tanta burocràcia formal i s'obliden de sortir al carrer, d'olorar l'ambient i copsar les necessitats dels ciutadans que els hi han donat la responsabilitat de governar. És públic i notori, que la Festa Major de Sant Adrià de Besòs no està pensada pels joves, el fet constatable és que cada cop menys joves hi participen en les activitats organitzades directament pel consistori. Així mateix, en temps de crisi, no estem veient un lideratge prou fort atenent a les necessitats d'aquells sectors poblacionals que més ho necessitem com som els joves, o els més grans que requerim d'una atenció i empenta especial donades les nostres circumstàncies dins el rol social que desenvolupem avui dia. Ara hauriem de veure mesures proteccionistes i garantidores d'igualtat d'oportunitats per als joves de cara al lloguer d'un habitatge , de la recerca de feina, la lluita per igualtat de sous entre homes i dones. És el moment que algú des de l'Ajuntament defensi al sector eternament futur però sistemàticament oblidat al passat proper. En definitiva, sovint quan algú es dirigeix al jovent s'hi refereix com la generació vinent, com el futur productiu, la base de la piràmide i queda ben bonic inflar-nos l'autoestima amb paraules però a l'hora de passar als fets ens menystenen i no ens escolten.

Una democràcia participativa és aquella on tots els components de la societat tenen el dret a opinar i a interferir en la millora de la vida dels seus conciutadans, més enllà de colors polítics i sigles que encasillen les ganes de que les coses surtin bé. No per l'ús partidista dels fets sinó pel benefici visible en el conjunt de ciutadanes i ciutadans que representes. Crec que ha arribat l'hora de que els joves diguem la nostra, de que reivindiquem el nostre dret a expressar-nos i a decidir allò del que poguem gaudir, de que la nostra veu no només sigui escoltada sinó tinguda en compte i fins i tot en allò que ens afecta directament que la nostra veu sigui la que prevalgui. Per això reclamem que l'Ajuntament posi les bases adients per a la creació d'un Consell de Joventut a Sant Adrià de Besòs, jo com a jove i actiu polític hi donaré suport, i hi ha tot un clam silenciós de joves que esperen poguer decidir allò que els hi és propi. Potser el dia que ens oblidem de discursos estèrils i ens posem a treballar per l'apropament real de les decisions als ciutadans, aquests es veuran atrets pel món de la política i la democràcia en el seu sentit més pur del terme.

Joves prenem la paraula, és el nostre torn!

Per la transparència