#jovullvotaradéuEspanya

El concepte de pseudodemocràcia, que tant he repetit als meus articles, s'ha confirmat. Sóc conscient des de fa temps, que la democràcia és el nom d'una forma de governar que queda lluny de la que estem vivint. És per això que hem d'afegir un altra paraula per saber de què parlem, i en diem democràcia representativa, que no és més que dir, qui em representa ostenta la democràcia, el poder recau sobre els representants i no sobre els representats. Si afegim a aquesta circumstància, que la diversitat d'opinions a l'Estat Espanyol vol dir tenir dos grans partits, ens adonem que la nostra forma de govern dista molt dels principis de pluralitat i de poder sobirà del poble.

La Transició espanyola, com a concepte d'avenç i progrés, va ser una mentida. El temps que col·loca a tothom al seu lloc, ho demostra. La Transició va ser un invent per mantenir les estructures del règim dictatorial modificats per la bonhomia de la paraula democràcia. Sembla que aquesta paraula màgica quan substitueix altres paraules més lletges, alegren la vista i canvien el color de les coses. Però les institucions segueixen sent les mateixes, el cap de l'Estat escollit a dit pel dictador, la Constitució signada pels propis franquistes és en si mateix un mal auguri pels demòcrates de veritat. És cert, que gràcies a aquest procés es va aconseguir la pau social, es va poder aturar el colpisme i la intervenció militar a la política. Però per guanyar això hem cedit espai democràtic perquè ho guanyi el bipartidisme i l'opacitat de l'estat envers els seus ciutadans. La cima d'aquella transició, llunyana per molts joves que no l'hem viscuda, va ser el mal anomenat consens constituent que va donar lloc a la Constitució del 78, el cap de la jerarquia normativa. Una norma rígida, feta per perdurar en el temps, i per tant blindada per no ser reformada, sense el consentiment dels grans partits, PP i PSOE en aquest cas.

Hem sentit fins i tot, a la Casa Reial, demanar la seva modificació per acabar amb la successió masculina i modernitzar aquesta altra institució ancorada en un passat basat en drets atorgats directament per una divinitat. A la vegada que ho feia amb aquesta Constitució ancorada en el passat franquista. I tot es preveia molt complicat, masses traves, massa rebombori, dissolució de Corts i referèndum inclòs. El PSOE de ZP que tant s'omplia la boca de l'Espanya plural no va gosar fer el pas valent que molts esperaven. I la crisi econòmica, que tot ho ha tenyit de vermell i negre, vermell pels números i negre pel futur que ens espera, ha donat ales per reformar la Constitució irreformable del 78. Això si, esperonats per una Unió Europea dirigida per Merkel i Sarkozy, imatge pura del neoconservadurisme que regna a Europa. Sembla ser que volen uns Estats Units d'Europa però a imatge i semblança dels d'Amèrica: privatitzant el poc marge d'estat del benestar que tenim. Ens volen liberals i conservadors, en el sentit econòmic del terme.

I és per això que dic prou. M'indigna saber que ara si que es pot reformar la Constitució, i a més per una via exprés, en 4 dies i només amb la implicació de PP i PSOE. Sense debat, per lectura única. I sobretot, sense donar la veu als ciutadans que són els que han de viure sota l'empar d'aquesta norma mare. Negar als ciutadans el dret a votar una reforma constitucional és negar l'existència de la democràcia. No vull viure en un estat que no és democràtic. Per tant, vull que el meu país, Catalunya, abandoni aquest estat, no per rancúnia sinó per lògica i coherència. Ja no vull votar una Constitució ancorada en el passat, vull ser part activa d'una Constitució Catalana que em doni el dret a pertànyer a un país democràtic.

Manca de responsabilitat, o el com inventar un oratori fantasma

La sobirana ciutadania adrianenca va entronitzar al Saló de Plens a un nou grup municipal a les darreres eleccions, i per tant el va dotar de la càrrega de responsabilitat que significa estar al servei de tots els ciutadans. Les manifestacions i les reivindicacions són legítimes, de fet, és un dret dels ciutadans d'expressar-se. Però com tot acte comporta una responsabilitat afegida, ser responsables amb les nostres expressions públiques i amb el nostre entorn és també tota una declaració d'intencions.
És vergonyós que Sant Adrià de Besòs, surti referenciat als diaris d'abast estatal per la manifestació d'aquest nou grup municipal apel·lant a les baixes passions i amb un tracte vexatori i clarament xenòfob cap a un determinat grup social. Les rèmores del passat són massa properes com per no fer comparacions, potser superlatives, però plenes de sentit dins del context històric en el que ens trobem. I lligant-ho amb la responsabilitat, és encara més trist, veure com la líder d'aquest grup, eixuga i evadeix responsabilitats davant de la demanda interposada al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, tot dient que no ha escrit els pamflets i que això és cosa del seu partit. Com pot un càrrec públic, eludir les conseqüències dels seus actes a la població? És igual si ha escrit o no els pamflets, la qüestió és que s'han escrit i que ella pertany a aquest partit i ostenta un càrrec públic associat a la pertanyença a aquest partit i en conseqüència assimilació de l'ideari del mateix. És corresponsable de tota la mala imatge que s'ha generat de la nostra ciutat a l'exterior i també d'una suma de tòpics i estigmes que s'afegeixen a una llarga llista. Lluny d'ajudar a millorar Sant Adrià, torpedina allò en el que tots estem d'acord, trenca la pau social i troba escletxes i irregularitats allà on no hi ha res, només un oratori fantasma. Quelcom inventat per incitar a l'odi i fer la vinculació fàcil i totalment allunyada de la realitat del binomi immigració – treball.
En aquest sentit, l'Ajuntament ha actuat amb coherència i assumint la responsabilitat que tenen, i així tant l'equip de Govern integrat per PSC i ICV-EUiA, com la oposició, en aquest cas, només una part, CiU. Han traslladat una demanda a la fiscalia perquè estudïi els abusos que representa els actes d'aquest partit contra la ciutadania i contra la pròpia ciutat. Malauradament, la formació que represento no té representació municipal, però des de Renovació-ERC-AM també donem suport a les accions judicials que es porten a terme , i explicitem la nostra voluntat d'ajut en qüestions relatives a la defensa dels drets civils. És del tot recomanable llegir l'article publicat a l'Àrea Besòs, per Joan Callau Bartolí, Temps convulsos. Crec que hi han punts on tot els demòcrates i totes les dones i homes que tenim vocació de servei públic coincidim. I l'article citat, és un bon punt de partida.
Crec que el més noble i lògic, és que Menchu Martí presentés la dimissió per haver enganyat a la ciutadania i per haver perjudicat greument a la ciutat i a la seva imatge exterior. Però com que en aquest país, està tan poc instal·lat la corresponsabilitat i la dimissió com a afrontació d'aquesta responsabilitat desatesa amb la ciutadania que són els que t'escullen, segurament no ho farà. Perquè ni s'estima Sant Adrià, ni els seus ciutadans, ni te vocació de servir-nos. Segurament és tan miop, politicament parlant, que deu tenir deliris de grandesa i deu pensar que està redimint a la ciutat de Sant Adrià de ves a saber quin pecat.

El futur d'ERC: la renovació

Malgrat les invitacions d'alguns a desistir del meu objectiu de millorar la vida dels ciutadans del meu país, ciutat o barri; mitjançant l'eina de la qual disposem per transformar la societat, la política, no defalleixo. I no defalliré mai. En l'espectre democràtic, ERC és una opció com qualsevol altre, i mereix el mateix respecte vivint a Sant Adrià, Vic o Girona. Per això, malgrat que alguns diguin que la meva ideologia no cap a Sant Adrià, jo continuo defensant, i potser ara més que mai, el paper d'ERC a Sant Adrià i el de tots els seus integrants. Amb els nostres encerts i errades.

I deixant Sant Adrià, per fer una valoració més global. La tendència a la baixa d'ERC demostra que ens hem equivocat. La estratègia de fer forat al PSC, com a cavall de troia dins el govern, no ha funcionat. No hem seduït la gent de l'esquerra, amb un discurs nacional independentista progressiu, ni a l'electorat del PSC, ni tampoc al d'ICV-EUiA. I la crisi, ha acabat d'enfonsar la nostra moral com a partit i en paral·lel la d'una societat indignada i passiva, davant la desorientació de rebre tants cops seguits sense gairebé poder agafar l'al·lè i tirar endavant. Ens ha faltat relat de govern, explicar la feina per sortir de la crisi i demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la societat, que des de l'esquerra també ens en podíem sortir. També hem perdut l'oportunitat de fer un pas endavant amb els votants d'esquerres per afiançar-nos com a partit nacional d'esquerres i desplaçar al PSC. I finalment, hem decebut els nostres votants i alguns militants independentistes que han considerat una ofensa als interessos de Catalunya, el mantenir-nos a un govern que ens desgastava i ens deslegitimava com a opció de govern en un futur i sobretot com a força independentista. Alguns ho vàrem criticar, no em fa cap vergonya reconèixer, que vaig ser un crític i molt actiu durant tot el segon tripartit. I el Congrés Nacional del 2008, celebrat a Barcelona, va ser una de les grans errades d'aquest cicle electoral. Allà, es va posar la primera pedra del fracàs. ERC es va tancar en un pinyol aferrat a una estratègia equivocada, i els que vàrem quedar fora d'aquesta estratègia, vàrem poder escollir entre dues opcions, les dues igual de difícils. Uns van optar per abandonar el vaixell i van crear-ne nous espais on exercir la seva militància. I d'altres, entre els que m'incloc, vàrem decidir continuar fidels a unes sigles i a una història.

Escollir una estratègia equivocada és una errada important,i els seus responsables n'estan pagant les conseqüències però deixar desaparèixer el partit decà de Catalunya, és un atemptat a la història del nostre país. Per tant, la paciència ens ha donat la raó i ara ens toca bastir la nova ERC. L'Esquerra Republicana de Catalunya del segle XXI. I parlo en plural, perquè ERC ha de ser el partit del poble, ha de créixer des de fora cap a dins, i des de baix cap amunt. Ha de tornar als orígens, rebuscar al seu si i refermar la seva lluita pel benestar social, les classes treballadores, el republicanisme i l'independentisme, no nomes com a model sentimental sinó com a praxis per al desenvolupament de la societat catalana i els ciutadans a un major grau de benestar. I si, hem de fer nació, però sense oblidar els problemes de les persones, sense voler imposar la nostra realitat i el nostre sentiment.

Per fer aquesta feina necessitem dels militants, dels dirigents i sobretot dels ciutadans i ciutadanes, disposats a creure en aquest nou projecte que encetarem. I també necessitem canviar les cares i la estratègia. A mi el “ticket” Junqueras – Rovira, m'agrada. L'Oriol Junqueras té el meu afecte i el meu suport des de fa mesos, que al sentir-lo personalment, des de la proximitat, em va semblar una persona amb un perfil adequat per assumir la presidència d'ERC en un moment tan complicat com el que estem vivint. L'hem sentit explicar de manera diàfana i directa, sense embuts, la història de Catalunya, però ara haurà de forjar la seva pròpia història i lligar-la a la responsabilitat d'estar al capdavant d'un partit tant exigent, com és ERC. N'ha de ser el creador d'un nou espai, d'una nova via. I crec que aquesta via comença amb l'elecció, agosarada i decidida, de la Marta Rovira com a companya en el trajecte, però es la única de les vies que ens pot treure de la crisi interna i en conseqüència de l'externa, la renovació. La direcció que dissenya és assenyada i responsable. Equilibrada. Dóna entrada a totes les sensibilitats del partit, premia als que han treballat dur i encara que deixa enrere moltes persones vàlides, fa un pas endavant i renova. És valent i espero el temps li recompensi. Està fent una feina titànica per renovar el partit i la seva estratègia, la seva visió de futur i la seva aposta per unir-nos de cares enfora i ser nosaltres mateixos de cares endins, em sembla intel·ligent i una aposta segura. En aquesta nova etapa, no només hem de renovar, ens hem d'eixamplar. Hem de ser la casa gran dels progressistes amb un horitzó nacional que vagi més enllà de l'autonomisme i el federalisme, superats per la realitat que se'ns imposa des de Madrid. Hem de trobar punts de confluència i de treball conjunt amb el nou ordre independentista. Ara mateix som un conjunt de reptes, entre ells, aprofitar la crisi de l'esquerra per superar el PSC. Sense esperar els seus demèrits, creixent amb el nostre propi tarannà. Hem de continuar sent el pal de paller de l'independentisme. Hem de ser capaços d'aprendre de la senzillesa i atracció de les CUP i barrejar-ho amb la seriositat d'un partit de govern, sense perdre de vista la nostra essència i la nostra manera de fer. Ser nosaltres mateixos.

Oriol, Marta, estic segur que en sabreu fer la feina, acompanyats de tots els militants que des de fa temps dediquem hores al servei d'una causa comuna. Així, la vostra candidatura, té el meu suport, el d'un militant més. I només em queda desitjar-lis, sort i encerts companys! Que dels vostres encerts i errades, en serem corresponsables i beneficiaris.

Salut i República!