Reflexions d'un 20N

Per aquells que pensen que tot està perdut, que l'independentisme és marginal, que està en hores baixes, enderrocat. Per aquells que avui es quedaran a casa, o malgrat que vagin a votar facin, amb perdó de l'expressió, el "freak" votant una estelada. Per a aquells que pensen que la majoria absoluta del PP no serà millor que si fos del PSOE o si fos una majoria relativa pactada CiU-PP. Fem pinya, donem una oportunitat a l'esquerra nacional d'aquest país, la que a l'any 31 ja va engendrar la primera República Catalana. El somni que des de llavors ens ha guiat, per malgrat una Guerra Civil i la seva posterior persecució, continuar vius amb les mans netes com llavors i el cor calent preparat per la lluita democràtica.

No és l'hora de les reivindicacions en forma de vot-estelada o d'abstenció crítica. És l'hora dels valents, dels que ens aixequem aviat amb el cansament de portar un Estat a les esquenes però amb els ulls vidriosos per la il.lusió que ens genera el futur que podem construir, com sempre amb el punt fix a un horitzó que només s'albira a espatlles de gegants, de la mida dels nostres somnis. Un somni que hem de fer realitat. Hem de despertar de la mandra i de la postura inflexible. La llibertat només té un camí. Quant més triguem en ser-hi tots al camí, més desorientats deixarem als que servim com a brúixola.

Sigui com sigui, aquest 20N és una oportunitat més. És l'oportunitat de centrar-nos, d'actuar amb el cor. Si hi ha algú que pot defensar a Madrid, les llibertats del poble català i en conseqüència, les necessitats i interessos del mateix, és ERC-Rcat-CatalunyaSi. Per opció neta, independentista i sobretot lliure, d'obediència estrictament catalana. Amb l'objectiu clar i les armes escollides: la paraula viva, la lluita dialèctica, i una candidatura de dones i homes que faran que despertar del somni sigui cada cop més a prop, més realitat.

Si dubtes, vota'ns perquè t'esvairem els dubtes. Si estas emprenyat amb nosaltres, disculpa'ns pels errors, reconcilia't amb tu mateix i amb nosaltres, i vota'ns. Si no confies del tot, fes servir el teu esperit emprenedor i arrisca't amb nosaltres, perquè no et fallarem. I si ho tens molt clar, convenç als que t'envolten. Una marea groga ha d'envair les urnes, perquè l'Alfred Bosch s'ho mereix, perquè és l'hora d'afrontar la realitat amb Madrid i perquè només nosaltres serem capaços de canalitzar una voluntat palpitant del poble i transformar-la en una realitat molesta a l'Estat. Convertim les consultes, la manifestació del 10-J, les ànsies de llibertat i el clam sobirà del poble de Catalunya en una resposta incontestable a les urnes. Només amb la presència a les institucions podrem fer de la nostra causa, un veritable debat que tregui les caretes dels que juguen al sobiranisme de boca per arronsar-se davant el sobiranisme que surt al carrer i clama pel que li és propi.

No juguem a decidir qui ens governa alternativament cada 4 anys, la nostra decisió és un pas més, és fixar l'objectiu més enllà de la realitat més immediata. Somiem l'impossible, per fer-ho possible. Som així.

Avui toca prioritzar Catalunya, escollim Alfred Bosch.

#jovullvotaradéuEspanya

El concepte de pseudodemocràcia, que tant he repetit als meus articles, s'ha confirmat. Sóc conscient des de fa temps, que la democràcia és el nom d'una forma de governar que queda lluny de la que estem vivint. És per això que hem d'afegir un altra paraula per saber de què parlem, i en diem democràcia representativa, que no és més que dir, qui em representa ostenta la democràcia, el poder recau sobre els representants i no sobre els representats. Si afegim a aquesta circumstància, que la diversitat d'opinions a l'Estat Espanyol vol dir tenir dos grans partits, ens adonem que la nostra forma de govern dista molt dels principis de pluralitat i de poder sobirà del poble.

La Transició espanyola, com a concepte d'avenç i progrés, va ser una mentida. El temps que col·loca a tothom al seu lloc, ho demostra. La Transició va ser un invent per mantenir les estructures del règim dictatorial modificats per la bonhomia de la paraula democràcia. Sembla que aquesta paraula màgica quan substitueix altres paraules més lletges, alegren la vista i canvien el color de les coses. Però les institucions segueixen sent les mateixes, el cap de l'Estat escollit a dit pel dictador, la Constitució signada pels propis franquistes és en si mateix un mal auguri pels demòcrates de veritat. És cert, que gràcies a aquest procés es va aconseguir la pau social, es va poder aturar el colpisme i la intervenció militar a la política. Però per guanyar això hem cedit espai democràtic perquè ho guanyi el bipartidisme i l'opacitat de l'estat envers els seus ciutadans. La cima d'aquella transició, llunyana per molts joves que no l'hem viscuda, va ser el mal anomenat consens constituent que va donar lloc a la Constitució del 78, el cap de la jerarquia normativa. Una norma rígida, feta per perdurar en el temps, i per tant blindada per no ser reformada, sense el consentiment dels grans partits, PP i PSOE en aquest cas.

Hem sentit fins i tot, a la Casa Reial, demanar la seva modificació per acabar amb la successió masculina i modernitzar aquesta altra institució ancorada en un passat basat en drets atorgats directament per una divinitat. A la vegada que ho feia amb aquesta Constitució ancorada en el passat franquista. I tot es preveia molt complicat, masses traves, massa rebombori, dissolució de Corts i referèndum inclòs. El PSOE de ZP que tant s'omplia la boca de l'Espanya plural no va gosar fer el pas valent que molts esperaven. I la crisi econòmica, que tot ho ha tenyit de vermell i negre, vermell pels números i negre pel futur que ens espera, ha donat ales per reformar la Constitució irreformable del 78. Això si, esperonats per una Unió Europea dirigida per Merkel i Sarkozy, imatge pura del neoconservadurisme que regna a Europa. Sembla ser que volen uns Estats Units d'Europa però a imatge i semblança dels d'Amèrica: privatitzant el poc marge d'estat del benestar que tenim. Ens volen liberals i conservadors, en el sentit econòmic del terme.

I és per això que dic prou. M'indigna saber que ara si que es pot reformar la Constitució, i a més per una via exprés, en 4 dies i només amb la implicació de PP i PSOE. Sense debat, per lectura única. I sobretot, sense donar la veu als ciutadans que són els que han de viure sota l'empar d'aquesta norma mare. Negar als ciutadans el dret a votar una reforma constitucional és negar l'existència de la democràcia. No vull viure en un estat que no és democràtic. Per tant, vull que el meu país, Catalunya, abandoni aquest estat, no per rancúnia sinó per lògica i coherència. Ja no vull votar una Constitució ancorada en el passat, vull ser part activa d'una Constitució Catalana que em doni el dret a pertànyer a un país democràtic.

Manca de responsabilitat, o el com inventar un oratori fantasma

La sobirana ciutadania adrianenca va entronitzar al Saló de Plens a un nou grup municipal a les darreres eleccions, i per tant el va dotar de la càrrega de responsabilitat que significa estar al servei de tots els ciutadans. Les manifestacions i les reivindicacions són legítimes, de fet, és un dret dels ciutadans d'expressar-se. Però com tot acte comporta una responsabilitat afegida, ser responsables amb les nostres expressions públiques i amb el nostre entorn és també tota una declaració d'intencions.
És vergonyós que Sant Adrià de Besòs, surti referenciat als diaris d'abast estatal per la manifestació d'aquest nou grup municipal apel·lant a les baixes passions i amb un tracte vexatori i clarament xenòfob cap a un determinat grup social. Les rèmores del passat són massa properes com per no fer comparacions, potser superlatives, però plenes de sentit dins del context històric en el que ens trobem. I lligant-ho amb la responsabilitat, és encara més trist, veure com la líder d'aquest grup, eixuga i evadeix responsabilitats davant de la demanda interposada al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, tot dient que no ha escrit els pamflets i que això és cosa del seu partit. Com pot un càrrec públic, eludir les conseqüències dels seus actes a la població? És igual si ha escrit o no els pamflets, la qüestió és que s'han escrit i que ella pertany a aquest partit i ostenta un càrrec públic associat a la pertanyença a aquest partit i en conseqüència assimilació de l'ideari del mateix. És corresponsable de tota la mala imatge que s'ha generat de la nostra ciutat a l'exterior i també d'una suma de tòpics i estigmes que s'afegeixen a una llarga llista. Lluny d'ajudar a millorar Sant Adrià, torpedina allò en el que tots estem d'acord, trenca la pau social i troba escletxes i irregularitats allà on no hi ha res, només un oratori fantasma. Quelcom inventat per incitar a l'odi i fer la vinculació fàcil i totalment allunyada de la realitat del binomi immigració – treball.
En aquest sentit, l'Ajuntament ha actuat amb coherència i assumint la responsabilitat que tenen, i així tant l'equip de Govern integrat per PSC i ICV-EUiA, com la oposició, en aquest cas, només una part, CiU. Han traslladat una demanda a la fiscalia perquè estudïi els abusos que representa els actes d'aquest partit contra la ciutadania i contra la pròpia ciutat. Malauradament, la formació que represento no té representació municipal, però des de Renovació-ERC-AM també donem suport a les accions judicials que es porten a terme , i explicitem la nostra voluntat d'ajut en qüestions relatives a la defensa dels drets civils. És del tot recomanable llegir l'article publicat a l'Àrea Besòs, per Joan Callau Bartolí, Temps convulsos. Crec que hi han punts on tot els demòcrates i totes les dones i homes que tenim vocació de servei públic coincidim. I l'article citat, és un bon punt de partida.
Crec que el més noble i lògic, és que Menchu Martí presentés la dimissió per haver enganyat a la ciutadania i per haver perjudicat greument a la ciutat i a la seva imatge exterior. Però com que en aquest país, està tan poc instal·lat la corresponsabilitat i la dimissió com a afrontació d'aquesta responsabilitat desatesa amb la ciutadania que són els que t'escullen, segurament no ho farà. Perquè ni s'estima Sant Adrià, ni els seus ciutadans, ni te vocació de servir-nos. Segurament és tan miop, politicament parlant, que deu tenir deliris de grandesa i deu pensar que està redimint a la ciutat de Sant Adrià de ves a saber quin pecat.

El futur d'ERC: la renovació

Malgrat les invitacions d'alguns a desistir del meu objectiu de millorar la vida dels ciutadans del meu país, ciutat o barri; mitjançant l'eina de la qual disposem per transformar la societat, la política, no defalleixo. I no defalliré mai. En l'espectre democràtic, ERC és una opció com qualsevol altre, i mereix el mateix respecte vivint a Sant Adrià, Vic o Girona. Per això, malgrat que alguns diguin que la meva ideologia no cap a Sant Adrià, jo continuo defensant, i potser ara més que mai, el paper d'ERC a Sant Adrià i el de tots els seus integrants. Amb els nostres encerts i errades.

I deixant Sant Adrià, per fer una valoració més global. La tendència a la baixa d'ERC demostra que ens hem equivocat. La estratègia de fer forat al PSC, com a cavall de troia dins el govern, no ha funcionat. No hem seduït la gent de l'esquerra, amb un discurs nacional independentista progressiu, ni a l'electorat del PSC, ni tampoc al d'ICV-EUiA. I la crisi, ha acabat d'enfonsar la nostra moral com a partit i en paral·lel la d'una societat indignada i passiva, davant la desorientació de rebre tants cops seguits sense gairebé poder agafar l'al·lè i tirar endavant. Ens ha faltat relat de govern, explicar la feina per sortir de la crisi i demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la societat, que des de l'esquerra també ens en podíem sortir. També hem perdut l'oportunitat de fer un pas endavant amb els votants d'esquerres per afiançar-nos com a partit nacional d'esquerres i desplaçar al PSC. I finalment, hem decebut els nostres votants i alguns militants independentistes que han considerat una ofensa als interessos de Catalunya, el mantenir-nos a un govern que ens desgastava i ens deslegitimava com a opció de govern en un futur i sobretot com a força independentista. Alguns ho vàrem criticar, no em fa cap vergonya reconèixer, que vaig ser un crític i molt actiu durant tot el segon tripartit. I el Congrés Nacional del 2008, celebrat a Barcelona, va ser una de les grans errades d'aquest cicle electoral. Allà, es va posar la primera pedra del fracàs. ERC es va tancar en un pinyol aferrat a una estratègia equivocada, i els que vàrem quedar fora d'aquesta estratègia, vàrem poder escollir entre dues opcions, les dues igual de difícils. Uns van optar per abandonar el vaixell i van crear-ne nous espais on exercir la seva militància. I d'altres, entre els que m'incloc, vàrem decidir continuar fidels a unes sigles i a una història.

Escollir una estratègia equivocada és una errada important,i els seus responsables n'estan pagant les conseqüències però deixar desaparèixer el partit decà de Catalunya, és un atemptat a la història del nostre país. Per tant, la paciència ens ha donat la raó i ara ens toca bastir la nova ERC. L'Esquerra Republicana de Catalunya del segle XXI. I parlo en plural, perquè ERC ha de ser el partit del poble, ha de créixer des de fora cap a dins, i des de baix cap amunt. Ha de tornar als orígens, rebuscar al seu si i refermar la seva lluita pel benestar social, les classes treballadores, el republicanisme i l'independentisme, no nomes com a model sentimental sinó com a praxis per al desenvolupament de la societat catalana i els ciutadans a un major grau de benestar. I si, hem de fer nació, però sense oblidar els problemes de les persones, sense voler imposar la nostra realitat i el nostre sentiment.

Per fer aquesta feina necessitem dels militants, dels dirigents i sobretot dels ciutadans i ciutadanes, disposats a creure en aquest nou projecte que encetarem. I també necessitem canviar les cares i la estratègia. A mi el “ticket” Junqueras – Rovira, m'agrada. L'Oriol Junqueras té el meu afecte i el meu suport des de fa mesos, que al sentir-lo personalment, des de la proximitat, em va semblar una persona amb un perfil adequat per assumir la presidència d'ERC en un moment tan complicat com el que estem vivint. L'hem sentit explicar de manera diàfana i directa, sense embuts, la història de Catalunya, però ara haurà de forjar la seva pròpia història i lligar-la a la responsabilitat d'estar al capdavant d'un partit tant exigent, com és ERC. N'ha de ser el creador d'un nou espai, d'una nova via. I crec que aquesta via comença amb l'elecció, agosarada i decidida, de la Marta Rovira com a companya en el trajecte, però es la única de les vies que ens pot treure de la crisi interna i en conseqüència de l'externa, la renovació. La direcció que dissenya és assenyada i responsable. Equilibrada. Dóna entrada a totes les sensibilitats del partit, premia als que han treballat dur i encara que deixa enrere moltes persones vàlides, fa un pas endavant i renova. És valent i espero el temps li recompensi. Està fent una feina titànica per renovar el partit i la seva estratègia, la seva visió de futur i la seva aposta per unir-nos de cares enfora i ser nosaltres mateixos de cares endins, em sembla intel·ligent i una aposta segura. En aquesta nova etapa, no només hem de renovar, ens hem d'eixamplar. Hem de ser la casa gran dels progressistes amb un horitzó nacional que vagi més enllà de l'autonomisme i el federalisme, superats per la realitat que se'ns imposa des de Madrid. Hem de trobar punts de confluència i de treball conjunt amb el nou ordre independentista. Ara mateix som un conjunt de reptes, entre ells, aprofitar la crisi de l'esquerra per superar el PSC. Sense esperar els seus demèrits, creixent amb el nostre propi tarannà. Hem de continuar sent el pal de paller de l'independentisme. Hem de ser capaços d'aprendre de la senzillesa i atracció de les CUP i barrejar-ho amb la seriositat d'un partit de govern, sense perdre de vista la nostra essència i la nostra manera de fer. Ser nosaltres mateixos.

Oriol, Marta, estic segur que en sabreu fer la feina, acompanyats de tots els militants que des de fa temps dediquem hores al servei d'una causa comuna. Així, la vostra candidatura, té el meu suport, el d'un militant més. I només em queda desitjar-lis, sort i encerts companys! Que dels vostres encerts i errades, en serem corresponsables i beneficiaris.

Salut i República!

#acampadasab

Estic molt engrescat amb tota la campanya electoral de Renovació per Sant
Adrià, som un grup realment cohesionat i amb unes ganes enormes d'entrar a l'Ajuntament per canviar les coses. Som el canvi real. Malauradament els nostres ciutadans, senten aquesta canturel·la de tots els polítics. I aquestes paraules han quedat pervertides i buides d'un contingut real.

Però els fets no desmenteixen les persones per molt que alguns intentin fer gravar el lema de "Tots són iguals". A Renovació, des de la nostra constitució no hem sigut iguals i a l'Ajuntament tampoc ho serem. Deia en algun dels meus discursos d'aquests dies, que som l'alternativa real, l'antídot contra la desafecció. Com tot a la vida, hi haurà qui ens cregui i haurà qui no. Però ho hem demostrat sobradament, amb el nostre programa i amb els nostres actes i fets. Nosaltres, alguns militants de partits, també estem cansats de que alguns s'hagin aprofitat de la política per fer-la una plataforma per esdevenir allò que no són, som professionals dels nostres rams, que volem canviar les coses mitjançant la política, no serem mai professionals de la mateixa.

La necessitat del naixement de Renovació rau precisament en el cansament i allunyament de la ciutadania envers l'única eina que tenim la classe obrera i treballadora per transformar la societat que és la política. A Sant Adrià, el PSC té un model esgotat que ha estat durant molts anys sustentat per la bonança econòmica i l'aprofitament de la bombolla immobiliària que un cop desinflada ha fet que es desinfli el model dels socialistes, se'ls hi ha acabat el crèdit. El PP, apart d'imposar un candidat des de la direcció nacional del partit, no presenta projecte alternatiu. ICV-EUiA ha fet de crossa del PSC, a un municipi on no feien falta degut a la majoria amplia del PSC i han perdut una oportunitat, sota el meu punt de vista, històrica, per reivindicar el seu propi programa. CiU ha fet una oposició digna, però insuficient. I des que són al Govern de la Generalitat, les amenaces de retallades i les ja consumades fan que la ciutadania perdi la confiança en el seu projecte, doncs retalla en drets als veïns de Sant Adrià. PxC i SI són partits monotemàtics que no representen cap projecte transversal per Sant Adrià i per tant manquen de tot interès.

En tot això, amb tota la prudència del desconeixement, ha sorgit un moviment que demana la democràcia real. Els que em seguiu sabeu que en aquest mateix diari vaig encunyar el terme pseudodemocràcia per referir-me a l'statu quo en el que estem instal·lats. I sempre n'he parlat. El moviment arran de les manifestacions del 15M, no sabem ben bé que volen ni que pretenen, però són gent que perfectament encaixa amb Renovació: gent interessada per millorar i cansats de viure en una democràcia que només te de democràtic el nom, allunyats de la política clàssica, de les disciplines de partit i apostant per l'assemblearisme com a eina de decisió. Ja ho diu el nostre lema: Renova't...Som Sant Adrià. Representem un tarannà nou, una nova forma d'entendre la societat i una nova forma de governar a Sant Adrià, formem part d'aquesta ciutat i som part d'ella estiguem o no al govern de la mateixa.

Ahir, vaig rebre, pel Facebook una invitació per fer una concentració avui a la Pl. de la Vila a les 20 h, seguint el model de Sol o Plaça Catalunya, que esperem tingui molt d'èxit però esperem també que tingui traducció la nit electoral, està molt bé estar indignats, però encara és millor canviar les coses amb el nostre vot.

Vaig crear el hashtag #acampadasab perquè un cop comenci la concentració la gent pugui dir la seva i ho poguem seguir. Jo hi seré, perquè també estic indignat,però no faré ni campanya, ni populisme ni partidisme. Perquè Renovació per Sant Adrià és una pota organitzada que neix del mateix sentiment que brolla dels indignats que acampen arreu de l'Estat espanyol.

També he repetit fins la sacietat durant aquesta campanya: que som la revolució silenciosa i democràtica. Esperem que el 23M, tinguem prou confiança dels ciutadans per convertir aquesta esperança en una realitat.

Primer, els de casa!

Estic segur que nomes pel títol, ja és un article polèmic. Neix amb la intenció de ser-ho, i espero que ajudi a fer entendre el missatge d'aquells partits que no utilitzem la immigració per buscar vots, sinó que ho analitzem com un repte de la societat que volem superar.

Ja fa dies que he pogut observar l'aparició de pintades d'un partit polític on hi surten les seves sigles i a continuació, un lema: “Primer els de casa”. Al principi, vaig sentir indignació. Estic tip de la gent que malversa i utilitza els baixos instints per guanyar quotes de poder, ni tan sols s'interessen per millorar les coses. L'únic objectiu és fer malbé la cohesió social i guanyar vots per assolir més poder. Podeu veure vídeos d'algunes caps de llista d'aquest partit pel YouTube (en concret, la de l'Espluga de Francolí) i entendreu la magnitud de l'assumpte. Un altre cas similar i proper és el del PP a Badalona, l'única manera que tenen per intentar aconseguir l'alcaldia és furgant en els barris on hi ha més immigració per agitar els problemes de convivència, pocs i sense soroll, si no fos per l'atiament desproporcionat que en fan per treure rèdit electoral. Confio en els ciutadans i espero que entenguin que és un discurs perillós. També entenc que els ciutadans puguin patir problemes de convivència i a vegades es cansin de no trobar respostes, els hi demano paciència perquè l'enfrontament d'uns amb altres només ens pot portar a més confrontació i potser després haurem de lamentar problemes més seriosos. Però no és del PP que parlo, parlo d'un altre partit. Al meu entendre, un partit que frega els límits de la legalitat i que a mi, personalment, m'esgarrifa. No pels seus possibles resultats electorals, sinó pel seu ideari que cavalca a poques passes del feixisme.

He intentat abstraure'm de tot això, i analitzar en profunditat aquest lema. És un lema de llibre, curt, entenedor i que arriba al seu receptor de manera diàfana, sense interferències. Però al meu parer, contradictori, perquè que vol dir “primer els de casa”? Si entenem com a casa Catalunya, per mi tothom que vingui a viure a “casa” és un de nosaltres. Per tant, com que tots som persones amb els mateixos drets i deures, els barems que hem d'aplicar per donar ajuts i beques no són ni l'origen ni el color de la pell, sinó la renta. I si resulta que els que porten més d'una generació vivint a “casa” tenen rentes més altes, alegrem-nos, no siguem avars i vulguem tenir més. La societat republicana que defenso també es basa en això, en ser corresponsable, i la lluita per eradicar la pobresa, també és responsabilitat dels rics. Si Catalunya és casa nostra, hem de cuidar a cada habitant i hem de repartir la riquesa entre els que tenen menys, portin cinc generacions vivint-hi o tot just hi acabin d'arribar. Catalunya, la fan els catalans, entesos com a habitants que viuen i treballen en aquesta magnífica terra, dit sigui de pas, corredor i nexe d'unió entre l'Europa del Sud i l'Europa central.

I voldria acabar l'article fent dues referències, una anecdòtica i l'altra històrica. L'anècdota és que estic segur que aquests que fan les pintades són els que davant d'un mural amb un lema com “Independència” amb permisos, dirien “Quina colla d'incívics”, mentre ells intoxiquen els nostres carrers amb lemes molt provocadors.
En quant a la històrica, no sóc historiador i espero em perdonin aquells que si ho siguin, si la meva anàlisi no és del tot correcta, però crec que no vaig massa errat i assumeixo el risc. L'auge del feixisme dels anys 30 a Europa té diversos motius i a cada país va tenir unes característiques diferents. Però jo ho resumiria en dos grans trets: una crisi econòmica profunda després del crac del 29 i un nacionalisme mal entès. El feixisme va combinar aquests elements per defensar que els “d'aquí” no podien ser “d'allà” i els “d'allà” no podien ser “d'aquí”. La crisi econòmica que estem patint es probablement un alteració important de l'statu quo en el que estàvem instal·lats, com ho va ser el crac del 29. I aquest lema de PxC és un nacionalisme mal entès, perquè els de casa som tots els que vivim a Catalunya o a l'Estat espanyol o a Europa o al món. Catalunya no té parets hermètiques, ni volem que les tingui, volem continuar nodrint la nostra història de convivència amb altres cultures i amb altres formes de veure i viure la vida. Tots sabem com van acabar els feixismes europeus dels anys 30, i molt particularment ho sabem a Catalunya que varem patir la repressió d'un regim feixista durant 40 anys.

No fem cert aquell tòpic que diu que la història és cíclica i es repeteix.

Som un bon equip!

A la vista, les properes eleccions municipals, no és cap secret. Ho denotem per la creixent activitat dels nostres polítics: a la xarxa, al carrer i als mitjans de comunicació, hi ha una invasió de la política a tots els terrenys i els ciutadans es posen alerta. Em fa ràbia veure com aquells que durant quatre anys han estat amagats sota les pedres, o vivint tranquil·lament, ara viuen agitats i amb l'agenda atapeïda només per aparentar i esgarrapar quatre vots. Em sento en llibertat per denunciar-ho, senzillament perquè això cal canviar-ho. La meva agenda porta atapeïda, des de que vaig començar a navegar en les aigües de la política. Des de llavors, ni un dia de descans, més enllà de les merescudes vacances d'estiu, que a vegades fins i tot des d'allà he intervingut en els debats de Ràdio La Mina. La militància activa per una ciutat i un projecte, no entén de pauses ni de calendaris.

És un tret que caracteritza la gent que m'envolta i els projectes en els quals m'involucro, la lluita constant i perseverant per apropar-nos cada cop més a l'objectiu, millorar la vida de la gent. Ja us he parlat de l'ADN de Renovació i també he renovat el meu contracte amb la ciutadania adrianenca dins ara d'aquest nou projecte i ara vull parlar-vos de l'equip, en definitiva, de les persones que conformem aquesta iniciativa política. Amb la Núria Arnau, al capdavant, us parlo des de la franquesa i amb la sinceritat i seguretat que em dóna conèixer-la des de fa ja temps i haver viscut molts moments d'alegria, lluita i també decepció plegats. Una líder natural, amb el cap fred i el cor calent, sagaç i astuta, conscienciada i formada i sobretot molt humana. Del costat dels més dèbils i defensora de totes les causes socials. Una dona del seu temps, amb la mentalitat oberta i acció directa i espontània. És la persona que voldria que governés a Sant Adrià, perquè pot aportar l'experiència de la seva formació acadèmica, política, social i personal. Perquè hi confio en la seva capacitat personal per connectar amb els problemes de la gent i tendir els ponts necessaris per resoldre's. Perquè és honesta i generosa en la gestió, amb una visió clara de la ciutat que volen les adrianenques i els adrianencs. Amb el ferm objectiu, d'ampliar serveis o si més no, millorar qualitativament els ja existents.

De la mateixa manera, puc parlar de tot l'equip, compartim l'il·lusió per renovar el consistori. Ens ho creiem, estem disposats a lluitar fins l'extenuació, per dur a terme el canvi que necessita aquest Ajuntament. El Martín Arcos, és un exemple clar, d'aquesta necessitat. Un home involucrat des de ben jovenet al seu barri, la Mina, íntimament lligat a la creació i desenvolupament d'una de les grans eines de cohesió del barri, Ràdio La Mina. Molt directe, amb una llengua sincera i àgil per descriure la realitat, un home que connecta amb tots els sectors socials i que ha posat Sant Adrià per davant de tot en l'escala de prioritats, perquè Renovació sigui un èxit. Lluitador i treballador, com pocs, assembleari convençut i una persona plena d'energia i vitalitat amb una capacitat de convicció molt gran. La seva senzillesa és la que fa que arribin les seves paraules.

Alguns diran que sóc un pilota i d'altres que un cregut, el primer adjectiu ja us prometo ara que no ho sóc, no hi guanyo res i no és el meu estil. I cregut, tampoc ho sóc, però si que tinc la sort de ventar-me de tenir un equip, de dones i homes, que donen la talla i poden dur la Renovació que tant necessitem a la nostra ciutat. I si no pogués, ventar-me d'això, no formaria part d'aquesta candidatura. N'estic ben orgullós de les persones amb les que comparteixo llista, de totes i tots per igual, perquè hem creat un equip competent capaç de plantar cara, us ho dic sense modèsties, som un bon equip. I esperem que des de molt aviat, poguem ser el vostre equip.

Som Sant Adrià!

Discurs a la Presentació de Candidatura de Renovació per Sant Adrià - 21/03/2011

Bona tarda!

Sóc en Rubèn, he sigut i sóc estudiant universitari i sóc coneixedor de la realitat juvenil d'aquesta ciutat des de fa molt. Porto militant en una organització politica, ERC i les seves joventuts, les JERC des de que tinc divuit anys. Però interiorment la meva militància amb Sant Adrià la duc a terme des dels catorze anys. Al principi d'una manera més tímida, però mica en mica involucrant-me cada cop més en projectes per millorar aquesta ciutat. Fa poc, vaig escriure un article a l'Àrea, on em reafirmo en aquest contracte virtual i oral amb cada ciutadana i ciutadà de Sant Adrià. Perquè més enllà que estigui adscrit a aquest projecte, el meu objectiu és garantir la millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans.

Renovació és per mi, la revolució silenciosa i democràtica que calia a Sant Adrià, és l'antídot contra la desafecció. Renovació és un projecte ple de persones: capacitades, amb il·lusió i capaces de donar la cara i trencar-se-la si cal perquè la ciutat visqui una mica millor. Aquest és un projecte nou i innovador a la vegada, que ha de ser un revulsiu i sou vosaltres qui heu d'engrescar a la resta de persones del municipi perquè ens facin confiança, perquè som Sant Adrià.

Els 4 eixos programàtics que veieu: Transparència, Participació, Proximitat i Identitat els hem de traduir en fets. Fa ja 2 o 3 anys que porto lluitant per aconseguir un Consell de Joventut. Renovar, vol dir, que el Consell sigui per fi, una realitat. Perquè volem impulsar els joves de la nostra ciutat, apropar-los a l'Administració i fer-los corresponsables i decisius en les polítiques de joventut.

Volem impulsar aquest jovent per fer de Joventut, un àrea transversal, que arribi des de Promoció Econòmica, passant pels Pressupostos, per Cultura i Urbanisme fins la Festa Major. Volem un Espai Jove potent a la Festa Major, perquè doni ales a les entitats juvenils perquè puguin aspirar a l'autofinançament. No pot ser que l'activitat on participen més joves sigui la única que no està organitzada per l'Ajuntament, això és propi d'un consistori cec i sord, i si em permeteu que no sent cap empatia pels joves.

Renovar vol dir connectar els joves a l'accés de les noves tecnologies, també vol dir aprofundir en el control de l'absentisme escolar i la coeducació familiar perquè entenguin i puguin transmetre la importància de la formació al segle XXI.

Renovar vol dir dotar d'eines el jovent per facilitar la seva emancipació: lluitar a nivell municipal per la precarietat laboral, i per l'accés a l'habitatge en règim de lloguer i/o compra en condicions especials.

Renovar com veieu, és participar, estar al costat dels joves, garantir que tinguin un bon accés a la feina, garantir que es puguin emancipar quan abans millor i assegurar-nos que puguin gaudir de l'oci i la cultura sense prejudici del seu estat econòmic.

Renovació no és només l'opció d'un determinat grup social, sinó que és l'opció de tots i per a tots. En aquestes eleccions municipals cal renovar!!

Renovem-nos junts!