Rubèn Arenas i Garcia

Reflexions d'un 20N

2011-11-20T03:28:00.000-08:00

Per aquells que pensen que tot està perdut, que l'independentisme és marginal, que està en hores baixes, enderrocat. Per aquells que avui es quedaran a casa, o malgrat que vagin a votar facin, amb perdó de l'expressió, el "freak" votant una estelada. Per a aquells que pensen que la majoria absoluta del PP no serà millor que si fos del PSOE o si fos una majoria relativa pactada CiU-PP. Fem pinya, donem una oportunitat a l'esquerra nacional d'aquest país, la que a l'any 31 ja va engendrar la primera República Catalana. El somni que des de llavors ens ha guiat, per malgrat una Guerra Civil i la seva posterior persecució, continuar vius amb les mans netes com llavors i el cor calent preparat per la lluita democràtica.

No és l'hora de les reivindicacions en forma de vot-estelada o d'abstenció crítica. És l'hora dels valents, dels que ens aixequem aviat amb el cansament de portar un Estat a les esquenes però amb els ulls vidriosos per la il.lusió que ens genera el futur que podem construir, com sempre amb el punt fix a un horitzó que només s'albira a espatlles de gegants, de la mida dels nostres somnis. Un somni que hem de fer realitat. Hem de despertar de la mandra i de la postura inflexible. La llibertat només té un camí. Quant més triguem en ser-hi tots al camí, més desorientats deixarem als que servim com a brúixola.

Sigui com sigui, aquest 20N és una oportunitat més. És l'oportunitat de centrar-nos, d'actuar amb el cor. Si hi ha algú que pot defensar a Madrid, les llibertats del poble català i en conseqüència, les necessitats i interessos del mateix, és ERC-Rcat-CatalunyaSi. Per opció neta, independentista i sobretot lliure, d'obediència estrictament catalana. Amb l'objectiu clar i les armes escollides: la paraula viva, la lluita dialèctica, i una candidatura de dones i homes que faran que despertar del somni sigui cada cop més a prop, més realitat.

Si dubtes, vota'ns perquè t'esvairem els dubtes. Si estas emprenyat amb nosaltres, disculpa'ns pels errors, reconcilia't amb tu mateix i amb nosaltres, i vota'ns. Si no confies del tot, fes servir el teu esperit emprenedor i arrisca't amb nosaltres, perquè no et fallarem. I si ho tens molt clar, convenç als que t'envolten. Una marea groga ha d'envair les urnes, perquè l'Alfred Bosch s'ho mereix, perquè és l'hora d'afrontar la realitat amb Madrid i perquè només nosaltres serem capaços de canalitzar una voluntat palpitant del poble i transformar-la en una realitat molesta a l'Estat. Convertim les consultes, la manifestació del 10-J, les ànsies de llibertat i el clam sobirà del poble de Catalunya en una resposta incontestable a les urnes. Només amb la presència a les institucions podrem fer de la nostra causa, un veritable debat que tregui les caretes dels que juguen al sobiranisme de boca per arronsar-se davant el sobiranisme que surt al carrer i clama pel que li és propi.

No juguem a decidir qui ens governa alternativament cada 4 anys, la nostra decisió és un pas més, és fixar l'objectiu més enllà de la realitat més immediata. Somiem l'impossible, per fer-ho possible. Som així.

Avui toca prioritzar Catalunya, escollim Alfred Bosch.

#jovullvotaradéuEspanya

2011-08-31T03:00:00.000-07:00

El concepte de pseudodemocràcia, que tant he repetit als meus articles, s'ha confirmat. Sóc conscient des de fa temps, que la democràcia és el nom d'una forma de governar que queda lluny de la que estem vivint. És per això que hem d'afegir un altra paraula per saber de què parlem, i en diem democràcia representativa, que no és més que dir, qui em representa ostenta la democràcia, el poder recau sobre els representants i no sobre els representats. Si afegim a aquesta circumstància, que la diversitat d'opinions a l'Estat Espanyol vol dir tenir dos grans partits, ens adonem que la nostra forma de govern dista molt dels principis de pluralitat i de poder sobirà del poble.

La Transició espanyola, com a concepte d'avenç i progrés, va ser una mentida. El temps que col·loca a tothom al seu lloc, ho demostra. La Transició va ser un invent per mantenir les estructures del règim dictatorial modificats per la bonhomia de la paraula democràcia. Sembla que aquesta paraula màgica quan substitueix altres paraules més lletges, alegren la vista i canvien el color de les coses. Però les institucions segueixen sent les mateixes, el cap de l'Estat escollit a dit pel dictador, la Constitució signada pels propis franquistes és en si mateix un mal auguri pels demòcrates de veritat. És cert, que gràcies a aquest procés es va aconseguir la pau social, es va poder aturar el colpisme i la intervenció militar a la política. Però per guanyar això hem cedit espai democràtic perquè ho guanyi el bipartidisme i l'opacitat de l'estat envers els seus ciutadans. La cima d'aquella transició, llunyana per molts joves que no l'hem viscuda, va ser el mal anomenat consens constituent que va donar lloc a la Constitució del 78, el cap de la jerarquia normativa. Una norma rígida, feta per perdurar en el temps, i per tant blindada per no ser reformada, sense el consentiment dels grans partits, PP i PSOE en aquest cas.

Hem sentit fins i tot, a la Casa Reial, demanar la seva modificació per acabar amb la successió masculina i modernitzar aquesta altra institució ancorada en un passat basat en drets atorgats directament per una divinitat. A la vegada que ho feia amb aquesta Constitució ancorada en el passat franquista. I tot es preveia molt complicat, masses traves, massa rebombori, dissolució de Corts i referèndum inclòs. El PSOE de ZP que tant s'omplia la boca de l'Espanya plural no va gosar fer el pas valent que molts esperaven. I la crisi econòmica, que tot ho ha tenyit de vermell i negre, vermell pels números i negre pel futur que ens espera, ha donat ales per reformar la Constitució irreformable del 78. Això si, esperonats per una Unió Europea dirigida per Merkel i Sarkozy, imatge pura del neoconservadurisme que regna a Europa. Sembla ser que volen uns Estats Units d'Europa però a imatge i semblança dels d'Amèrica: privatitzant el poc marge d'estat del benestar que tenim. Ens volen liberals i conservadors, en el sentit econòmic del terme.

I és per això que dic prou. M'indigna saber que ara si que es pot reformar la Constitució, i a més per una via exprés, en 4 dies i només amb la implicació de PP i PSOE. Sense debat, per lectura única. I sobretot, sense donar la veu als ciutadans que són els que han de viure sota l'empar d'aquesta norma mare. Negar als ciutadans el dret a votar una reforma constitucional és negar l'existència de la democràcia. No vull viure en un estat que no és democràtic. Per tant, vull que el meu país, Catalunya, abandoni aquest estat, no per rancúnia sinó per lògica i coherència. Ja no vull votar una Constitució ancorada en el passat, vull ser part activa d'una Constitució Catalana que em doni el dret a pertànyer a un país democràtic.

Manca de responsabilitat, o el com inventar un oratori fantasma

2011-08-08T04:44:00.000-07:00

La sobirana ciutadania adrianenca va entronitzar al Saló de Plens a un nou grup municipal a les darreres eleccions, i per tant el va dotar de la càrrega de responsabilitat que significa estar al servei de tots els ciutadans. Les manifestacions i les reivindicacions són legítimes, de fet, és un dret dels ciutadans d'expressar-se. Però com tot acte comporta una responsabilitat afegida, ser responsables amb les nostres expressions públiques i amb el nostre entorn és també tota una declaració d'intencions.
És vergonyós que Sant Adrià de Besòs, surti referenciat als diaris d'abast estatal per la manifestació d'aquest nou grup municipal apel·lant a les baixes passions i amb un tracte vexatori i clarament xenòfob cap a un determinat grup social. Les rèmores del passat són massa properes com per no fer comparacions, potser superlatives, però plenes de sentit dins del context històric en el que ens trobem. I lligant-ho amb la responsabilitat, és encara més trist, veure com la líder d'aquest grup, eixuga i evadeix responsabilitats davant de la demanda interposada al Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, tot dient que no ha escrit els pamflets i que això és cosa del seu partit. Com pot un càrrec públic, eludir les conseqüències dels seus actes a la població? És igual si ha escrit o no els pamflets, la qüestió és que s'han escrit i que ella pertany a aquest partit i ostenta un càrrec públic associat a la pertanyença a aquest partit i en conseqüència assimilació de l'ideari del mateix. És corresponsable de tota la mala imatge que s'ha generat de la nostra ciutat a l'exterior i també d'una suma de tòpics i estigmes que s'afegeixen a una llarga llista. Lluny d'ajudar a millorar Sant Adrià, torpedina allò en el que tots estem d'acord, trenca la pau social i troba escletxes i irregularitats allà on no hi ha res, només un oratori fantasma. Quelcom inventat per incitar a l'odi i fer la vinculació fàcil i totalment allunyada de la realitat del binomi immigració – treball.
En aquest sentit, l'Ajuntament ha actuat amb coherència i assumint la responsabilitat que tenen, i així tant l'equip de Govern integrat per PSC i ICV-EUiA, com la oposició, en aquest cas, només una part, CiU. Han traslladat una demanda a la fiscalia perquè estudïi els abusos que representa els actes d'aquest partit contra la ciutadania i contra la pròpia ciutat. Malauradament, la formació que represento no té representació municipal, però des de Renovació-ERC-AM també donem suport a les accions judicials que es porten a terme , i explicitem la nostra voluntat d'ajut en qüestions relatives a la defensa dels drets civils. És del tot recomanable llegir l'article publicat a l'Àrea Besòs, per Joan Callau Bartolí, Temps convulsos. Crec que hi han punts on tot els demòcrates i totes les dones i homes que tenim vocació de servei públic coincidim. I l'article citat, és un bon punt de partida.
Crec que el més noble i lògic, és que Menchu Martí presentés la dimissió per haver enganyat a la ciutadania i per haver perjudicat greument a la ciutat i a la seva imatge exterior. Però com que en aquest país, està tan poc instal·lat la corresponsabilitat i la dimissió com a afrontació d'aquesta responsabilitat desatesa amb la ciutadania que són els que t'escullen, segurament no ho farà. Perquè ni s'estima Sant Adrià, ni els seus ciutadans, ni te vocació de servir-nos. Segurament és tan miop, politicament parlant, que deu tenir deliris de grandesa i deu pensar que està redimint a la ciutat de Sant Adrià de ves a saber quin pecat.

El futur d'ERC: la renovació

2011-08-05T04:38:00.000-07:00

Malgrat les invitacions d'alguns a desistir del meu objectiu de millorar la vida dels ciutadans del meu país, ciutat o barri; mitjançant l'eina de la qual disposem per transformar la societat, la política, no defalleixo. I no defalliré mai. En l'espectre democràtic, ERC és una opció com qualsevol altre, i mereix el mateix respecte vivint a Sant Adrià, Vic o Girona. Per això, malgrat que alguns diguin que la meva ideologia no cap a Sant Adrià, jo continuo defensant, i potser ara més que mai, el paper d'ERC a Sant Adrià i el de tots els seus integrants. Amb els nostres encerts i errades.

I deixant Sant Adrià, per fer una valoració més global. La tendència a la baixa d'ERC demostra que ens hem equivocat. La estratègia de fer forat al PSC, com a cavall de troia dins el govern, no ha funcionat. No hem seduït la gent de l'esquerra, amb un discurs nacional independentista progressiu, ni a l'electorat del PSC, ni tampoc al d'ICV-EUiA. I la crisi, ha acabat d'enfonsar la nostra moral com a partit i en paral·lel la d'una societat indignada i passiva, davant la desorientació de rebre tants cops seguits sense gairebé poder agafar l'al·lè i tirar endavant. Ens ha faltat relat de govern, explicar la feina per sortir de la crisi i demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la societat, que des de l'esquerra també ens en podíem sortir. També hem perdut l'oportunitat de fer un pas endavant amb els votants d'esquerres per afiançar-nos com a partit nacional d'esquerres i desplaçar al PSC. I finalment, hem decebut els nostres votants i alguns militants independentistes que han considerat una ofensa als interessos de Catalunya, el mantenir-nos a un govern que ens desgastava i ens deslegitimava com a opció de govern en un futur i sobretot com a força independentista. Alguns ho vàrem criticar, no em fa cap vergonya reconèixer, que vaig ser un crític i molt actiu durant tot el segon tripartit. I el Congrés Nacional del 2008, celebrat a Barcelona, va ser una de les grans errades d'aquest cicle electoral. Allà, es va posar la primera pedra del fracàs. ERC es va tancar en un pinyol aferrat a una estratègia equivocada, i els que vàrem quedar fora d'aquesta estratègia, vàrem poder escollir entre dues opcions, les dues igual de difícils. Uns van optar per abandonar el vaixell i van crear-ne nous espais on exercir la seva militància. I d'altres, entre els que m'incloc, vàrem decidir continuar fidels a unes sigles i a una història.

Escollir una estratègia equivocada és una errada important,i els seus responsables n'estan pagant les conseqüències però deixar desaparèixer el partit decà de Catalunya, és un atemptat a la història del nostre país. Per tant, la paciència ens ha donat la raó i ara ens toca bastir la nova ERC. L'Esquerra Republicana de Catalunya del segle XXI. I parlo en plural, perquè ERC ha de ser el partit del poble, ha de créixer des de fora cap a dins, i des de baix cap amunt. Ha de tornar als orígens, rebuscar al seu si i refermar la seva lluita pel benestar social, les classes treballadores, el republicanisme i l'independentisme, no nomes com a model sentimental sinó com a praxis per al desenvolupament de la societat catalana i els ciutadans a un major grau de benestar. I si, hem de fer nació, però sense oblidar els problemes de les persones, sense voler imposar la nostra realitat i el nostre sentiment.

Per fer aquesta feina necessitem dels militants, dels dirigents i sobretot dels ciutadans i ciutadanes, disposats a creure en aquest nou projecte que encetarem. I també necessitem canviar les cares i la estratègia. A mi el “ticket” Junqueras – Rovira, m'agrada. L'Oriol Junqueras té el meu afecte i el meu suport des de fa mesos, que al sentir-lo personalment, des de la proximitat, em va semblar una persona amb un perfil adequat per assumir la presidència d'ERC en un moment tan complicat com el que estem vivint. L'hem sentit explicar de manera diàfana i directa, sense embuts, la història de Catalunya, però ara haurà de forjar la seva pròpia història i lligar-la a la responsabilitat d'estar al capdavant d'un partit tant exigent, com és ERC. N'ha de ser el creador d'un nou espai, d'una nova via. I crec que aquesta via comença amb l'elecció, agosarada i decidida, de la Marta Rovira com a companya en el trajecte, però es la única de les vies que ens pot treure de la crisi interna i en conseqüència de l'externa, la renovació. La direcció que dissenya és assenyada i responsable. Equilibrada. Dóna entrada a totes les sensibilitats del partit, premia als que han treballat dur i encara que deixa enrere moltes persones vàlides, fa un pas endavant i renova. És valent i espero el temps li recompensi. Està fent una feina titànica per renovar el partit i la seva estratègia, la seva visió de futur i la seva aposta per unir-nos de cares enfora i ser nosaltres mateixos de cares endins, em sembla intel·ligent i una aposta segura. En aquesta nova etapa, no només hem de renovar, ens hem d'eixamplar. Hem de ser la casa gran dels progressistes amb un horitzó nacional que vagi més enllà de l'autonomisme i el federalisme, superats per la realitat que se'ns imposa des de Madrid. Hem de trobar punts de confluència i de treball conjunt amb el nou ordre independentista. Ara mateix som un conjunt de reptes, entre ells, aprofitar la crisi de l'esquerra per superar el PSC. Sense esperar els seus demèrits, creixent amb el nostre propi tarannà. Hem de continuar sent el pal de paller de l'independentisme. Hem de ser capaços d'aprendre de la senzillesa i atracció de les CUP i barrejar-ho amb la seriositat d'un partit de govern, sense perdre de vista la nostra essència i la nostra manera de fer. Ser nosaltres mateixos.

Oriol, Marta, estic segur que en sabreu fer la feina, acompanyats de tots els militants que des de fa temps dediquem hores al servei d'una causa comuna. Així, la vostra candidatura, té el meu suport, el d'un militant més. I només em queda desitjar-lis, sort i encerts companys! Que dels vostres encerts i errades, en serem corresponsables i beneficiaris.

Salut i República!

#acampadasab

2011-05-19T09:15:00.000-07:00

Estic molt engrescat amb tota la campanya electoral de Renovació per Sant
Adrià, som un grup realment cohesionat i amb unes ganes enormes d'entrar a l'Ajuntament per canviar les coses. Som el canvi real. Malauradament els nostres ciutadans, senten aquesta canturel·la de tots els polítics. I aquestes paraules han quedat pervertides i buides d'un contingut real.

Però els fets no desmenteixen les persones per molt que alguns intentin fer gravar el lema de "Tots són iguals". A Renovació, des de la nostra constitució no hem sigut iguals i a l'Ajuntament tampoc ho serem. Deia en algun dels meus discursos d'aquests dies, que som l'alternativa real, l'antídot contra la desafecció. Com tot a la vida, hi haurà qui ens cregui i haurà qui no. Però ho hem demostrat sobradament, amb el nostre programa i amb els nostres actes i fets. Nosaltres, alguns militants de partits, també estem cansats de que alguns s'hagin aprofitat de la política per fer-la una plataforma per esdevenir allò que no són, som professionals dels nostres rams, que volem canviar les coses mitjançant la política, no serem mai professionals de la mateixa.

La necessitat del naixement de Renovació rau precisament en el cansament i allunyament de la ciutadania envers l'única eina que tenim la classe obrera i treballadora per transformar la societat que és la política. A Sant Adrià, el PSC té un model esgotat que ha estat durant molts anys sustentat per la bonança econòmica i l'aprofitament de la bombolla immobiliària que un cop desinflada ha fet que es desinfli el model dels socialistes, se'ls hi ha acabat el crèdit. El PP, apart d'imposar un candidat des de la direcció nacional del partit, no presenta projecte alternatiu. ICV-EUiA ha fet de crossa del PSC, a un municipi on no feien falta degut a la majoria amplia del PSC i han perdut una oportunitat, sota el meu punt de vista, històrica, per reivindicar el seu propi programa. CiU ha fet una oposició digna, però insuficient. I des que són al Govern de la Generalitat, les amenaces de retallades i les ja consumades fan que la ciutadania perdi la confiança en el seu projecte, doncs retalla en drets als veïns de Sant Adrià. PxC i SI són partits monotemàtics que no representen cap projecte transversal per Sant Adrià i per tant manquen de tot interès.

En tot això, amb tota la prudència del desconeixement, ha sorgit un moviment que demana la democràcia real. Els que em seguiu sabeu que en aquest mateix diari vaig encunyar el terme pseudodemocràcia per referir-me a l'statu quo en el que estem instal·lats. I sempre n'he parlat. El moviment arran de les manifestacions del 15M, no sabem ben bé que volen ni que pretenen, però són gent que perfectament encaixa amb Renovació: gent interessada per millorar i cansats de viure en una democràcia que només te de democràtic el nom, allunyats de la política clàssica, de les disciplines de partit i apostant per l'assemblearisme com a eina de decisió. Ja ho diu el nostre lema: Renova't...Som Sant Adrià. Representem un tarannà nou, una nova forma d'entendre la societat i una nova forma de governar a Sant Adrià, formem part d'aquesta ciutat i som part d'ella estiguem o no al govern de la mateixa.

Ahir, vaig rebre, pel Facebook una invitació per fer una concentració avui a la Pl. de la Vila a les 20 h, seguint el model de Sol o Plaça Catalunya, que esperem tingui molt d'èxit però esperem també que tingui traducció la nit electoral, està molt bé estar indignats, però encara és millor canviar les coses amb el nostre vot.

Vaig crear el hashtag #acampadasab perquè un cop comenci la concentració la gent pugui dir la seva i ho poguem seguir. Jo hi seré, perquè també estic indignat,però no faré ni campanya, ni populisme ni partidisme. Perquè Renovació per Sant Adrià és una pota organitzada que neix del mateix sentiment que brolla dels indignats que acampen arreu de l'Estat espanyol.

També he repetit fins la sacietat durant aquesta campanya: que som la revolució silenciosa i democràtica. Esperem que el 23M, tinguem prou confiança dels ciutadans per convertir aquesta esperança en una realitat.

Primer, els de casa!

2011-04-28T03:54:00.000-07:00

Estic segur que nomes pel títol, ja és un article polèmic. Neix amb la intenció de ser-ho, i espero que ajudi a fer entendre el missatge d'aquells partits que no utilitzem la immigració per buscar vots, sinó que ho analitzem com un repte de la societat que volem superar.

Ja fa dies que he pogut observar l'aparició de pintades d'un partit polític on hi surten les seves sigles i a continuació, un lema: “Primer els de casa”. Al principi, vaig sentir indignació. Estic tip de la gent que malversa i utilitza els baixos instints per guanyar quotes de poder, ni tan sols s'interessen per millorar les coses. L'únic objectiu és fer malbé la cohesió social i guanyar vots per assolir més poder. Podeu veure vídeos d'algunes caps de llista d'aquest partit pel YouTube (en concret, la de l'Espluga de Francolí) i entendreu la magnitud de l'assumpte. Un altre cas similar i proper és el del PP a Badalona, l'única manera que tenen per intentar aconseguir l'alcaldia és furgant en els barris on hi ha més immigració per agitar els problemes de convivència, pocs i sense soroll, si no fos per l'atiament desproporcionat que en fan per treure rèdit electoral. Confio en els ciutadans i espero que entenguin que és un discurs perillós. També entenc que els ciutadans puguin patir problemes de convivència i a vegades es cansin de no trobar respostes, els hi demano paciència perquè l'enfrontament d'uns amb altres només ens pot portar a més confrontació i potser després haurem de lamentar problemes més seriosos. Però no és del PP que parlo, parlo d'un altre partit. Al meu entendre, un partit que frega els límits de la legalitat i que a mi, personalment, m'esgarrifa. No pels seus possibles resultats electorals, sinó pel seu ideari que cavalca a poques passes del feixisme.

He intentat abstraure'm de tot això, i analitzar en profunditat aquest lema. És un lema de llibre, curt, entenedor i que arriba al seu receptor de manera diàfana, sense interferències. Però al meu parer, contradictori, perquè que vol dir “primer els de casa”? Si entenem com a casa Catalunya, per mi tothom que vingui a viure a “casa” és un de nosaltres. Per tant, com que tots som persones amb els mateixos drets i deures, els barems que hem d'aplicar per donar ajuts i beques no són ni l'origen ni el color de la pell, sinó la renta. I si resulta que els que porten més d'una generació vivint a “casa” tenen rentes més altes, alegrem-nos, no siguem avars i vulguem tenir més. La societat republicana que defenso també es basa en això, en ser corresponsable, i la lluita per eradicar la pobresa, també és responsabilitat dels rics. Si Catalunya és casa nostra, hem de cuidar a cada habitant i hem de repartir la riquesa entre els que tenen menys, portin cinc generacions vivint-hi o tot just hi acabin d'arribar. Catalunya, la fan els catalans, entesos com a habitants que viuen i treballen en aquesta magnífica terra, dit sigui de pas, corredor i nexe d'unió entre l'Europa del Sud i l'Europa central.

I voldria acabar l'article fent dues referències, una anecdòtica i l'altra històrica. L'anècdota és que estic segur que aquests que fan les pintades són els que davant d'un mural amb un lema com “Independència” amb permisos, dirien “Quina colla d'incívics”, mentre ells intoxiquen els nostres carrers amb lemes molt provocadors.
En quant a la històrica, no sóc historiador i espero em perdonin aquells que si ho siguin, si la meva anàlisi no és del tot correcta, però crec que no vaig massa errat i assumeixo el risc. L'auge del feixisme dels anys 30 a Europa té diversos motius i a cada país va tenir unes característiques diferents. Però jo ho resumiria en dos grans trets: una crisi econòmica profunda després del crac del 29 i un nacionalisme mal entès. El feixisme va combinar aquests elements per defensar que els “d'aquí” no podien ser “d'allà” i els “d'allà” no podien ser “d'aquí”. La crisi econòmica que estem patint es probablement un alteració important de l'statu quo en el que estàvem instal·lats, com ho va ser el crac del 29. I aquest lema de PxC és un nacionalisme mal entès, perquè els de casa som tots els que vivim a Catalunya o a l'Estat espanyol o a Europa o al món. Catalunya no té parets hermètiques, ni volem que les tingui, volem continuar nodrint la nostra història de convivència amb altres cultures i amb altres formes de veure i viure la vida. Tots sabem com van acabar els feixismes europeus dels anys 30, i molt particularment ho sabem a Catalunya que varem patir la repressió d'un regim feixista durant 40 anys.

No fem cert aquell tòpic que diu que la història és cíclica i es repeteix.

Som un bon equip!

2011-04-09T08:58:00.000-07:00

A la vista, les properes eleccions municipals, no és cap secret. Ho denotem per la creixent activitat dels nostres polítics: a la xarxa, al carrer i als mitjans de comunicació, hi ha una invasió de la política a tots els terrenys i els ciutadans es posen alerta. Em fa ràbia veure com aquells que durant quatre anys han estat amagats sota les pedres, o vivint tranquil·lament, ara viuen agitats i amb l'agenda atapeïda només per aparentar i esgarrapar quatre vots. Em sento en llibertat per denunciar-ho, senzillament perquè això cal canviar-ho. La meva agenda porta atapeïda, des de que vaig començar a navegar en les aigües de la política. Des de llavors, ni un dia de descans, més enllà de les merescudes vacances d'estiu, que a vegades fins i tot des d'allà he intervingut en els debats de Ràdio La Mina. La militància activa per una ciutat i un projecte, no entén de pauses ni de calendaris.

És un tret que caracteritza la gent que m'envolta i els projectes en els quals m'involucro, la lluita constant i perseverant per apropar-nos cada cop més a l'objectiu, millorar la vida de la gent. Ja us he parlat de l'ADN de Renovació i també he renovat el meu contracte amb la ciutadania adrianenca dins ara d'aquest nou projecte i ara vull parlar-vos de l'equip, en definitiva, de les persones que conformem aquesta iniciativa política. Amb la Núria Arnau, al capdavant, us parlo des de la franquesa i amb la sinceritat i seguretat que em dóna conèixer-la des de fa ja temps i haver viscut molts moments d'alegria, lluita i també decepció plegats. Una líder natural, amb el cap fred i el cor calent, sagaç i astuta, conscienciada i formada i sobretot molt humana. Del costat dels més dèbils i defensora de totes les causes socials. Una dona del seu temps, amb la mentalitat oberta i acció directa i espontània. És la persona que voldria que governés a Sant Adrià, perquè pot aportar l'experiència de la seva formació acadèmica, política, social i personal. Perquè hi confio en la seva capacitat personal per connectar amb els problemes de la gent i tendir els ponts necessaris per resoldre's. Perquè és honesta i generosa en la gestió, amb una visió clara de la ciutat que volen les adrianenques i els adrianencs. Amb el ferm objectiu, d'ampliar serveis o si més no, millorar qualitativament els ja existents.

De la mateixa manera, puc parlar de tot l'equip, compartim l'il·lusió per renovar el consistori. Ens ho creiem, estem disposats a lluitar fins l'extenuació, per dur a terme el canvi que necessita aquest Ajuntament. El Martín Arcos, és un exemple clar, d'aquesta necessitat. Un home involucrat des de ben jovenet al seu barri, la Mina, íntimament lligat a la creació i desenvolupament d'una de les grans eines de cohesió del barri, Ràdio La Mina. Molt directe, amb una llengua sincera i àgil per descriure la realitat, un home que connecta amb tots els sectors socials i que ha posat Sant Adrià per davant de tot en l'escala de prioritats, perquè Renovació sigui un èxit. Lluitador i treballador, com pocs, assembleari convençut i una persona plena d'energia i vitalitat amb una capacitat de convicció molt gran. La seva senzillesa és la que fa que arribin les seves paraules.

Alguns diran que sóc un pilota i d'altres que un cregut, el primer adjectiu ja us prometo ara que no ho sóc, no hi guanyo res i no és el meu estil. I cregut, tampoc ho sóc, però si que tinc la sort de ventar-me de tenir un equip, de dones i homes, que donen la talla i poden dur la Renovació que tant necessitem a la nostra ciutat. I si no pogués, ventar-me d'això, no formaria part d'aquesta candidatura. N'estic ben orgullós de les persones amb les que comparteixo llista, de totes i tots per igual, perquè hem creat un equip competent capaç de plantar cara, us ho dic sense modèsties, som un bon equip. I esperem que des de molt aviat, poguem ser el vostre equip.

Som Sant Adrià!

2011-03-23T18:13:00.000-07:00

Discurs a la Presentació de Candidatura de Renovació per Sant Adrià - 21/03/2011

Bona tarda!

Sóc en Rubèn, he sigut i sóc estudiant universitari i sóc coneixedor de la realitat juvenil d'aquesta ciutat des de fa molt. Porto militant en una organització politica, ERC i les seves joventuts, les JERC des de que tinc divuit anys. Però interiorment la meva militància amb Sant Adrià la duc a terme des dels catorze anys. Al principi d'una manera més tímida, però mica en mica involucrant-me cada cop més en projectes per millorar aquesta ciutat. Fa poc, vaig escriure un article a l'Àrea, on em reafirmo en aquest contracte virtual i oral amb cada ciutadana i ciutadà de Sant Adrià. Perquè més enllà que estigui adscrit a aquest projecte, el meu objectiu és garantir la millora de la qualitat de vida de tots els ciutadans.

Renovació és per mi, la revolució silenciosa i democràtica que calia a Sant Adrià, és l'antídot contra la desafecció. Renovació és un projecte ple de persones: capacitades, amb il·lusió i capaces de donar la cara i trencar-se-la si cal perquè la ciutat visqui una mica millor. Aquest és un projecte nou i innovador a la vegada, que ha de ser un revulsiu i sou vosaltres qui heu d'engrescar a la resta de persones del municipi perquè ens facin confiança, perquè som Sant Adrià.

Els 4 eixos programàtics que veieu: Transparència, Participació, Proximitat i Identitat els hem de traduir en fets. Fa ja 2 o 3 anys que porto lluitant per aconseguir un Consell de Joventut. Renovar, vol dir, que el Consell sigui per fi, una realitat. Perquè volem impulsar els joves de la nostra ciutat, apropar-los a l'Administració i fer-los corresponsables i decisius en les polítiques de joventut.

Volem impulsar aquest jovent per fer de Joventut, un àrea transversal, que arribi des de Promoció Econòmica, passant pels Pressupostos, per Cultura i Urbanisme fins la Festa Major. Volem un Espai Jove potent a la Festa Major, perquè doni ales a les entitats juvenils perquè puguin aspirar a l'autofinançament. No pot ser que l'activitat on participen més joves sigui la única que no està organitzada per l'Ajuntament, això és propi d'un consistori cec i sord, i si em permeteu que no sent cap empatia pels joves.

Renovar vol dir connectar els joves a l'accés de les noves tecnologies, també vol dir aprofundir en el control de l'absentisme escolar i la coeducació familiar perquè entenguin i puguin transmetre la importància de la formació al segle XXI.

Renovar vol dir dotar d'eines el jovent per facilitar la seva emancipació: lluitar a nivell municipal per la precarietat laboral, i per l'accés a l'habitatge en règim de lloguer i/o compra en condicions especials.

Renovar com veieu, és participar, estar al costat dels joves, garantir que tinguin un bon accés a la feina, garantir que es puguin emancipar quan abans millor i assegurar-nos que puguin gaudir de l'oci i la cultura sense prejudici del seu estat econòmic.

Renovació no és només l'opció d'un determinat grup social, sinó que és l'opció de tots i per a tots. En aquestes eleccions municipals cal renovar!!

Renovem-nos junts!

No acato!

2010-12-28T15:46:00.000-08:00

Des de petits ens han ensenyat, que la democràcia bascula entre tres poders: el legislatiu, al qual li correspon fer lleis que seran els codis de conducta i convivència de la ciutadania d'obligat compliment; l'executiu que ha de vetllar per la correcta aplicació de les lleis aprovades pel primer poder i el judicial que és l'encarregat d'administrar justícia a la societat, mitjançant l'aplicació de les normes jurídiques, a la resolució de conflictes. Hi podríem afegir dos poders emergents més: el poder mediàtic i els lobbys o grups de pressió econòmica. Sobretot en el context en el que ens trobem i el món globalitzat que tenim, està emergint amb força. Una mostra clara és Wikileaks, informació secreta divulgada que posa en escac la seguretat i les relacions d'un estat amb la resta del món, és tan poderós aquest efecte mediàtic que ha fet moure el poder judicial de mig món i el resort dels lobbys econòmics per intentar contrarrestar la força i la contundència clarivident de Wikileaks. Haurem d'estar amatents a aquests poders. Però mentrestant, i centrant el tema, de la definició de la separació de poders que ja va inspirar a Montesquieu es detecta ràpidament que la justícia no és o no hauria de ser un aparell polític, precisament esdevé un mecanisme de control.

En el cas de l'Estat espanyol, és excepció. Són diversos els exemples que ho clarifiquen. El judici sumaríssim a Baltasar Garzón per la seva intervenció en la recerca de responsabilitats en els crims que es van cometre durant el franquisme, i la decisió d'apartar-lo de la seva responsabilitat a l'Audiència Nacional n'és un. Que l'Estatut votat per la majoria del poble de Catalunya, hagi sigut escapçat i amb ell la voluntat de tot un poble, per un Tribunal Constitucional (o de l'Inquisició, de fet n'és l'hereu) únic a Europa i podrit d'il·legitimitats successives, com la no renovació dels càrrecs caducats o d'un membre mort del mateix, n'és un altre exemple que parla per si mateix. I la prova del cotó, la definitiva, que el Tribunal Suprem es dediqui a posar exigències a la Generalitat de Catalunya sobre com aplicar el seu model educatiu, aprovat per una majoria amplia al Parlament de Catalunya, cambra on resideix la sobirania nacional d'aquest poble per una denúncia interposada per tres famílies. Definitivament, s'han carregat allò que se'n diu, la separació de poders o la independència dels mateixos. Tot és un artefacte polític, que comença amb la sentència del TC i que tindrà el seu recorregut els propers mesos, un artefacte creat per aprofitar allò que separa alguns catalans, fer cunya i dividir-la totalment. Zapatero ho va dir, s'ha acabat l'estat autonòmic i ara comença la regressió. I aquest és el dilema en el que ens trobem: regressió, centralisme i uniformitat o progrés i independència. Només és aquesta la dicotomia plantejable, morts els intents federalistes i els somnis d'un autonomisme radical. Cal una transició, però no la transició poruga que propugna Mas, que mira amb els ulls mig aclucats la resposta en forma de correctiu que farà Madrid, cal una transició a un país independent. Aquesta és la sortida per construir una realitat alternativa al que proposa la política caduca, antiquada i que no respecta les institucions polítiques representada per l'estat espanyol i en concret, el seu tercer poder.

El cop al sistema d'immersió lingüística perpetrat pel Tribunal Suprem és barroer i es troba fora de lloc. Un sistema que ha fet que molts nouvinguts a Catalunya, s'hagin pogut integrar amb facilitat i que ha donat un model de convivència digne d'admirar. Un model a més de protecció d'una llengua que pretén ser violentada de forma constant per un altre que intenta imposar-se des de fa anys a cops de bastó. La immersió que ha sigut reconeguda per la Unió Europea com un sistema excel·lent de model educatiu. Fins i tot, amb la complicitat i simpatia del nou president de la Real Academia Española de la Lengua que la va qualificar com l'únic mecanisme per fer perdurar la nostra cultura i la nostra llengua en el temps. Però alguns s'entesten i es senten feliços, de voler tenir un minut de glòria, de voler tastar el català emprenyat, de voler posar-nos al límit, tensionar-nos i posar la corda de la cohesió social tibada, a punt per trencar-se. Perquè poden guanyar petites batalles, però tenen assumit que la guerra contra la diversitat i la pluralitat la tenen perduda. I només volen dividir-nos, pensant allò de “Divide y vencerás”. Però s'equivoquen, i hem de fer que s'equivoquin que Catalunya romangui unida defensant el seu ADN, sense renúncies ni desertors, units perquè Catalunya i la seva llengua es mantinguin vives en el temps.

En una ciutat amb la sociologia de Sant Adrià, es fa encara més palès la necessitat de mantenir aquest sistema educatiu per garantir que tothom conegui la llengua pròpia del país i pugui exercir el seu dret d'utilitzar-ho. Tenim l'obligació ciutadana i moral de defensar allò que és nostre i més quan una injusticia ens intenta imposar un model polític que no és correspon amb la realitat. Jo, no acato!

Objectiu: Aturar el PP!

2010-11-16T17:35:00.000-08:00

Ja fa uns dies que ha començat la campanya electoral. Una campanya electoral que ens deixa dos missatges ja d'inici: Que la ciutadania previsiblement optarà per no permetre José Montilla formar govern, i que la pugna per ser l'àrbitre de la política catalana està a la teulada del PP o d'ERC.

Ja sé que el més típic i tòpic és recórrer al vot útil. Però votar a ERC en aquests moments no és només una qüestió de vot útil, perquè és lògic que si guanya aquesta batalla ERC, Catalunya continuarà progressant. Mentre que si la guanya el PP se'ns retallaran drets i tendirem a la involució social i nacional.
És una qüestió de fonaments, per exemple: la política en immigració que fa el PP és insultant, a més de sorprenent. No som tots una mica immigrants? O és que tractem amb doble mesura? Segons ells, els que venen de fora de l'estat han de ser repatriats per qualsevol motiu, però són els mateixos que ens titllen de xenòfobs per dir que els diners que els catalans invertim en concepte de solidaritat en el sud d'Espanya generen desigualtats entre els ciutadans d'allà i els d'aquí. El seu discurs és absurd, farcit de xenofòbia i racisme i totalment buit de solucions. Volem que siguin aquests els que marquin els tempos del futur a Catalunya? No són totes les persones iguals vinguin de dins o de fora de l'estat espanyol?

Mentre que ERC durant tota la campanya està parlant de valors com la democràcia (referèndum), la justícia social, la igualtat de drets (llei del cinema i decret del català a les universitats), l'ecologisme, la sostenibilitat econòmica, l'ajut a la petita i mitjana empresa que són els vertebradors de l'economia catalana. El PP ens ven la por a la democràcia, la manca de respecte a les institucions democràtiques recorrent al TC de manera sistemàtica tot el que s'aprova al Parlament de Catalunya, la involució fiscal, la desembocadura a un sistema privat lluny del de benestar social, l'austeritat entesa com a neoconservadurisme: donar als propietaris de les multinacionals allò que és dels treballadors i retallar drets als catalans en temes com la llengua, la educació o la immigració alineant-se amb la dreta més reaccionaria i centralista.

Si parlem en matèria de joventut, els papers són exactament els mateixos. JERC recolza la democràcia, per exemple, amb l'aprovació de la Llei de Polítiques de Joventut o amb l'aprovació del Pla Nacional de Joventut, un pla fet amb la participació de més de 10.000 joves d'arreu del Principat. Reforçant els drets dels joves a l'emancipació juvenil: amb ajuts als lloguers, augment de les oficines joves, augment significatiu de les borses d'habitatge i treball. Ajut i impuls al reconeixement de l'associacionisme juvenil, reconeixement a la tasca important del Consell Nacional de Joventut de Catalunya, impuls als Consells Locals de Joventut. Mentre que Nuevas Generaciones, s'ha oblidat de participar en aquests òrgans associatius i a més amenaça amb treure'ls , acabarà amb els ajuts als joves i durà Catalunya a una situació juvenil de més fracàs escolar. Afegint la retallada de drets que suposarà marginar el català i la cultura catalana en tots els seus àmbits, en el seu propòsit de centralitzar l'Estat i que desapareguin les autonomies, tal com va dir Mariano Rajoy no fa gaire.

Ens critiquen per ser independentistes, i qui no ho és d'independentista? Tots som independentistes i nacionalistes respecte un país, el problema és que tot sovint no parlem del mateix. Espanya està disposada a renunciar a ser un Estat? Llavors aquells que parlen d'Espanya com a Estat són tan independentistes com els catalans que legítimament creiem que aquesta és la millor solució per la nostra nació sense estat, només que parlem de països diferents. Si tan bo és això de ser una autonomia, perquè Espanya no demana ser una autonomia de França, Portugal o Marroc?

L'eina que ens permet ser propietaris del nostre futur, és la democràcia que s'exerceix en referèndum. Així que ja ho sabeu, el 28-N, voteu un futur d'il·lusió on els ciutadans tinguin la paraula! Vota ERC!

El fenomen SAB TV

2010-10-18T03:40:00.001-07:00

Quan vaig sentir per primer cop a parlar d’aquesta nova televisió per internet, vaig pensar en què les constants pressions del meu partit perquè l’Ajuntament i el Consell Comarcal deixin de gastar-se uns diners en mantenir una carta d’ajust a la TDT havien donat fruit. Res més lluny de la realitat, SAB TV, és una televisió per Internet que han engegat tres alumnes del Sant Gabriel com a part del seu treball de recerca, he de dir arriscat i valent. Espero que algú sàpiga valorar el que aquests 3 joves han aconseguit per Sant Adrià. Una televisió per a tots i nascuda del propi municipi, suposo que sense un gran pressupost però amb un voluntarisme i una entrega a temps complet.

N’he sentit a dir de tots colors sobre els joves des de l’Ajuntament de Sant Adrià, i el meu partit porta anys ja, buscant complicitats arreu del consistori per crear un òrgan que ens permeti expressar allò que alguns no volen escoltar. Jo ja no em puc tenir més de dir el que tothom pensa, el tema joventut està castigat i condemnat a l’oblit pel nostre govern municipal. Ja sigui per incompetència del regidor titular o per incomprensió de la resta, l’expressió d’aquest grup de joves representa precisament allò que demanem, atenció. És realment increïble com un fenomen d’aquesta mena, és capaç de connectar els joves de la ciutat i que expressin els seus interessos. Llegint la darrera enquesta de SAB TV, encara oberta, observo que un 56 % dels votants pensa que s’han d’implementar iniciatives per a joves. No sé qui vota, però si sé que poden pensar quan voten. Perquè deu ser el mateix que sento jo, ningú em deixa decidir com vull desenvolupar la meva joventut al municipi. Ningú em deixa expressar-me en el meu llenguatge de joves, no tinc un lloc per fer graffitis sense que em titllin d’incívic, ni una festa on pugui decidir amb altres iguals que fem, qui toca i on els ingressos es reparteixin entre les entitats que hi participem i fins ara no tenia una TV municipal que pensés en nosaltres, que s’apropés al nostre enteniment i ara que la tinc la valoro molt. Espero que duri. I espero també que l’Ajuntament prengui nota, que no calen grans pressupostos, ni que estiguem en crisi que el cal és voluntat, és il·lusió, imaginació, ganes i empenta. Valors que les persones que composen aquest Govern van perdre fa temps.

Vet aquí la Núria, vet aquí Catalunya!

2010-10-08T03:58:00.000-07:00

Vet aquí la Núria, una jove preparada durant anys per exercir una professió. La Núria és filla d'un matrimoni gestat fa molts anys, fruit de l'interès de dues parts. Ara formen una família nombrosa, són 17 germans. La Núria porta inherent al seu caràcter ser emprenedora, s'ha preparat i arrisca.

Finalment, després de lluitar per destacar entre els seus germans, en condicions a vegades de desigualtat, ha trobat el camí per sufragar-se els seus estudis. Ho ha aconseguit mitjançant subvencions, beques-salari i d'altres ajuts que ara que treballa li passen factura, doncs aquelles entitats que llavors la van finançar volen amortitzar el capital invertit.

A més, els pares de la Núria li reclamen la totalitat del seu sou, òbviament descomptant aquelles despeses d'inversió que les assumeix directament l'empresa traient-li de la seva nòmina mensual. En definitiva, la Núria veu com cada mes s'esforça més, fa més hores extres i els seus diners s'esvaeixen quan arriba a casa i els entrega. Els seus pares, segurament amb una intenció de repartiment de la riquesa i recerca de la igualtat d'oportunitats entre els germans, reparteix els diners que rep dels germans que treballen i guanyen un sou important, entre els que comptem el de la Núria, a aquells que o no treballen o que el seu sou no arriba ni per cobrir les despeses mínimes que generen. La Núria veu com ella que esmerça moltes hores per aportar quantitats importants a la família, no rep la part proporcional que li toca, és de les que més entrega i la que menys rep. Mentre que els seus germans, potser atenent als criteris de repartició, s'han aposentat i sabedors de la situació ni proven de millorar-la. I la Núria a casa seva veu desigualtats que comencen a afectar-li personalment, els seus pares paguen el dentista, els ordinadors, habitacions noves, la benzina i cotxe dels seus germans, mentre que ella si vol tenir els mateixos drets ho ha de treure de les petites, millor dit, minúscules aportacions paternals que treuen del seu propi sou. Als sopars, els seus germans quan ella opina la critiquen i la titllen d'insolidària.

Cansada de la difícil situació invoca al sentit de la responsabilitat i llença un últim intent, i proposa un marc de convivència entre els seus pares, germans i ella mateixa. En principi, tot són crits, l'amenacen amb boicots familiars però després de llargues discussions aconsegueixen arribar a un acord, no tots els germans estan d'acord però per si de cas demanen el mateix marc de convivència per ells mateixos, no sigui que quedin enrere en les demandes. Però el seu pare, en un acte impropi dels temps que corren, decideix anul·lar parts d'aquest marc en el qual conviuen a cop de taula, sense més explicació que aquell refrany espanyol que diu: “Cuando seas padre, comerás huevos.”

I la Núria, se'n cansa, consulta a les seves amistats i al seu entorn i decidida un dia arriba a casa i ho deixa anar sense més: “Papà, me'n vaig de casa.” La Núria ara podrà viure millor, sense l'asfixia econòmica a la que li sotmeten els seus pares, sense haver de sostenir la inviable situació econòmica dels seus germans, a més els hi donarà l'empenta perquè ells mateixos siguin capaços de generar la riquesa que necessiten per viure.

Oi que ho entenem si parlem de la Núria? Perquè no provem a canviar-li el nom i dir Catalunya?
Segur que entendreu què estem patint i quina és la solució.

Festa Major vs. Mundial 2010

2010-09-01T08:51:00.000-07:00

Entenc a la perfecció la situació econòmica actual i partiré de la tesi que tothom fa el que pot per millorar-la i per brindar els millors serveis a la ciutadania. Però trobo que algú s'equivoca. Algú s'equivoca quan ens intenta vendre esforç embolicat amb grans analogies esportives a la revista municipal i en realitat darrere no hi ha més que pedaços, per no deixar la ciutadania orfes del punt de trobada, de les adrianenques i dels adrianencs, després de les vacances d'estiu, la Festa Major.

En primer lloc, celebro que la llibertat individual li doni ales al Regidor d'Esports i Festes per proclamar que la “nostra” selecció ha guanyat un Mundial. Perdoni per la intrusió però el Mundial l'haurà guanyat la “seva” selecció, no faci del seu sentiment, el majoritari. A la meva, la selecció catalana, l'Estat al qual pertanyo no li dóna la llibertat per participar-hi. A diferència de països de llarga tradició democràtica com Regne Unit que permet competir a Anglaterra, Escòcia, Gales i Irlanda del Nord. Potser enlloc d'emfatitzar el gran esforç de 22 jugadors que han cobrat unes primes suculentes per fer la seva feina en plena crisi econòmica (per cert, la mateixa que deixa a Sant Adrià sense unes festes com mereix una ciutat com la nostra) potser hauria de rumiar des del cantó polític i democràtic. Val la pena utilitzar l'exemple d'un Estat que per guanyar un mundial nega la possibilitat de participar a les comunitats nacionals que hi han representades dins? Potser com a exemple, l'Ajuntament es podia haver estalviat els diners de posar una pantalla gegant perquè els aficionats seguissin la final i fer la Festa Major una mica més completa. No sé si són els responsables de posar-la o no, perquè els ciutadans ni tan sols podem saber això. El seu tarannà és opac. El que si sé, és que seguidors de la selecció catalana o de la selecció espanyola mereixen unes festes dignes, i aquesta ha de ser la prioritat.

I ho dic perquè entenguin que sóc conscient que la crisi no és una excusa, sinó una realitat que pateixen moltes famílies de la nostra ciutat. Però la meva responsabilitat ciutadana també em fa denunciar públicament, que no poden vantar-se de fer un esforç molt gran quan els resultats són tan pobres. Si més no, l'analogia amb la selecció espanyola és ben desencertada, no podria anar més en contra de la realitat. Ni de lluny aquestes seran les millors Festes Majors a Sant Adrià de Besòs, incomparable doncs, amb la consecució d'un títol mundial. La solució és clara, s'han d'esforçar més encara perquè l'any que ve siguin molt millors i no precipitar-se en l'anàlisi d'allò que encara no ha passat. I el primer pas és reconèixer que no s'hi esforcen prou.
Utilitzar les entitats hauria de ser el denominador comú de cada Festa Major, són el teixit dinàmic de la ciutat, i elles han de ser, juntament amb els veïns, els protagonistes. Però ho han de ser sempre, no només quan venen mal dades pel context econòmic. No s'hi val apostar per les entitats, perquè ara ens convé (que potser s'apropa un cicle electoral?). Les nostres entitats no mereixen ser tractades com a moneda de canvi. Dit en argot esportiu que tant agrada al nostre ajuntament: No poden dir que fitxen gent del filial perquè no troben fitxatges mediàtics. Si voleu construir un bon equip, un equip sòlid, heu de comptar amb el filial des del principi, amb els espectadors que vindran a veure l'equip i finalment completar amb alguna estrella mediàtica, si cal. Només si cal i la situació ho permet. No a la inversa. Si no, mireu al Barça. Si observem detingudament la seva idiosincràsia és la d'imprimir la marca de la Masia als jugadors, un estil. Aquest és l'exemple a seguir, de fet, el propi alcalde va lloar aquest sistema fa uns mesos al mateix Viure a Sant Adrià. Esperonant-nos amb que potser algun dia, en Josep Guardiola ens farà una visita. Potser pensant que així l'inspirarà pel futur.

En la programació d'enguany de la Festa Major falten: recursos, patrocinis, organització, objectius, imaginació, il·lusió i sobretot participació. Que encara no s'han adonat que no entren en sintonia amb la ciutadania? Que no veuen que cada cop més gent refusa participar dels actes programats? Que encara no saben que l'acte més multitudinari de les Festes no està organitzat per l'Ajuntament? Ni aquest programa ni el d'anys anteriors sedueix els ciutadans. Precisament per la nostra situació, hauríem de ser més imaginatius que mai, s'haurien de crear espais per donar la veu a la ciutadania. Si no pregunten, com pensen esbrinar què volem? Els joves, que mitjançant els Espais de Diàleg estem intentant organitzar-nos, i que som uns dels principals protagonistes de les festes volíem preguntar al Regidor de Festes i trobar les mesures de col·laboració per tal d'enriquir i donar el nostre parer sobre un espai del qual en som els principals beneficiaris. I potser per por a escoltar-nos, per manca d'educació democràtica o simplement per una actitud intransigent i tancada no ho han volgut fer. De nou no sé qui té la culpa si el Regidor de Festes que defuig escoltar el jovent o el Regidor de Joventut que no organitza amb prou temps i no convoca tal i com estava previst l'Espai de Diàleg. Ni això podem saber els ciutadans.

Amb tot, desitjo a totes les adrianenques i els adrianencs una Bona Festa Major! Si més no, espero que els ciutadans omplin allò que l'Administració s'ha deixat buit.

Rubèn Arenas i Garcia
Candidat d'ERC-Barcelonès Nord al Parlament de Catalunya

Adéu Espanya!

2010-07-02T10:56:00.000-07:00

Sempre he pensat que dues persones que viuen sota un mateix sostre, que es fan mal i que es manquen al respecte, estan condemnades a, més aviat o més tard, acabar la convivència. El mateix passa amb les nacions. Quan dues nacions mantenen un pacte per la convivència i una d'aquestes el trenca, anant en contra de la voluntat, expressada en referèndum, de la majoria de la nació perjudicada, tard o d'hora hauran d'esdevenir Estats independents.

Aquesta petita introducció, no és més que la realitat catalana. La recent sentència del TC sobre l'Estatut és l'evidència física de la no acceptació de la nacionalitat catalana a l'Estat espanyol, és l'enfrontament entre dues nacions. Un enfrontament pacífic, fins i tot, si voleu: jurídic. Però marca indefectiblement el final i el principi d'un nou cicle. Sens dubte, és temps de transició.Encara no sabem ben bé a on ens portarà, però sabem que el tren ha començat a moure's. Uns diuen que hem de refer el pacte Constitucional, uns altres que hem de fer un pas endavant però no ens diuen que vol dir això, potser pretenen que fem un pas al buit? D'altres n'opinen que s'ha de tornar la veu al poble en un referèndum sobre l'Estatut retallat. I jo, modestament, penso que això és aigua d'encenalls, que no servirà de res, que l'únic pas que ens queda per provar i el que mereixen els nostres ciutadans és un pas cap a la decisió sobirana del poble de Catalunya envers el seu estatus polític en un referèndum oficial. Ara tocaria això. Senzillament perquè la resta ja ho hem provat masses vegades i mai hem extret bons resultats pel país. I més enllà dels partits hi ha tot un seguit de dones i homes que conformen la nació catalana que mereixen atenció i mereixen que els hi exposem amb claredat, sense mentides ni subterfugis, que en associació amb l'Estat espanyol no anem enlloc. L'Estat espanyol és el responsable de portar-nos a aquesta crisi institucional i de legitimitats, posant la suposada legitimitat d'un tribunal nomenat a dit pel PSOE i el PP per davant de la del poble de Catalunya.

Avui, la globalització, la competitivitat internacional i la crisi econòmica, laboral, social, educativa, institucional i fins i tot ideològica són els reptes del futur d'àmbit general que ens preocupen a tots els ciutadans, i que requereixen solucions. És una veritat incontestable que el Principat de Catalunya, sense el llast que representa l'Estat, seria capaç de generar respostes més eficaces per sortir de les crisis que ens atien, i per ser capaços d'afrontar aquests reptes amb garanties d'èxit. Ja ha quedat morta l'antiga excusa d'aquells que deien que a Europa no ens voldrian, ho vàrem comprovar amb el cas de Montenegro i Kosovo on l'UE va posar les condicions necessàries perquè el referèndum d'independència fos vàlid en ambdós països. I ho estem veient recentment amb els anuncis d'una propera consulta per la independència, tant del govern escocès com del govern belga. Potser és que a Europa entenen el terme democràcia. Així doncs, mort l'argument jurídic i l'argument econòmic en contra del nostre dret a decidir i sent objectius, el millor per Catalunya és esdevenir un estat independent integrat a l'Unió Europea.

I penso que això és una realitat de la qual la ciutadania mereix ser coneixedora. Alguns encara diran que la Constitució Espanyola no ho permet i hem de respondre que l'article 1 de la Carta de les Nacions Unides reconeix el dret a l'autodeterminació dels pobles i com que aquest precepte és superior a la Constitució Espanyola, en aquest cas prima el dret internacional en lloc de les particularitats legislatives de cada estat. No hi ha Constitució que valgui. A l'Estat espanyol han demostrat abastament que no ens volen, o com a mínim no ens accepten tal i com som d'origen, volen que canviem la nostra llengua, el nostre sistema jurídic, el nostre codi civil, volen subjugar-nos a esclavitud eterna per continuar engruixint la capital de l'Estat i anar espoliant als que més tenen, com en aquest cas, Catalunya.

Ja n'hi ha prou de retallades, ja n'hi ha prou de practicar pseudodemocràcia, cal una mentalitat de canvi. Cal que reaccionem de manera clara i contundent contra la injustícia i contra la pèrdua dels nostres drets reconeguts a la nostra petita Carta Magna (Estatut) d'on deriva tot l'ordenament jurídic català. Hem de fer un pas endavant, però no un pas al buit, un pas cap a la democràcia real, cap a l'expressió sobirana del nostre poble.

En definitiva, hem de tancar la via autonomista i obrir el debat del futur. De moment, anem tots a la manifestació convocada pel 10 de Juliol per defensar la dignitat del país i dels seus integrants i per rebutjar una sentència que liquida la voluntat d'un poble carregat de raons per exercir els seus drets.

Cop de destral a l'educació a Sant Adrià

2010-05-17T07:20:00.000-07:00

(Publicat a l'Independent i a la versió digital de l'Àrea Besòs)

Em sento astorat i colpejat amb força després de llegir una noticia que m'entristeix i em resulta dura d'empassar, l'IES Fòrum no podrà tenir Batxillerat l'any vinent. Tot just ara, que la crisi econòmica enverina el debat públic i tapa d'altres crisis que no són menys importants i que semblen desapercebudes simplement perquè els diners ho taquen tot, fins i tot la consciència.

Normalment, intento cenyir-me al que veig i procuro ser concís en les crítiques, però ara no sé cap a on he de disparar ni tan sols si hi ha algú que es mereixi el tret, però en tot cas suposo que donat el cas, el millor és expressar la meva opinió intentant evitar acusacions impertinents. Però aquest fet, no em fa en absolut mossegar-me la llengua, i dir alt i clar, que s'està cometent un atropellament contundent al desenvolupament de l'educació en el nostre municipi, que representa una retallada social cabdal en un barri on a més l'educació no és una opció a valorar sinó la preferència a imposar. Òbviament buscar responsables implicaria etiquetar persones i adjudicar-lis una càrrega molt gran que sens dubte afectaria a l'esquena de qui l'hagués de suportar, perquè la gravetat del cas és extrema. No estem parlant de tancar un batxillerat en una zona educativa on la normalitat de presència a l'escola, de matriculació, de sortides professionals immediates al municipi sigui la tònica general. Més aviat és tot el contrari, és una zona on l'absentisme escolar impera, on cada cop es disminueixen més les matriculacions i on les sortides laborals cada cop són més minses. Però alguns deuen veure l'educació com un negoci més, i no ho és, l'educació és el pilar bàsic de qualsevol poble que pretengui desenvolupar-se i progressar.

Tots en som corresponsables de l'educació i en conseqüència tots hem d'estar especialment sensibilitzats amb el tema, no és menor, i en el nostre municipi menys encara. Els ciutadans del barri de la Mina porten anys intentant normalitzar una situació diferent a la realitat que es vivia en aquest barri fa un temps enrere, han fet molts esforços en treure estigmes i tòpics que els continuen perjudicant com a barri integrat al conjunt de Sant Adrià de Besòs. I no hem d'oblidar que les dades parlen per si mateixes, i l'obligació de les administracions és intentar si més no, millorar aquestes dades.

Només un 6% dels estudiants adrianencs, segons dades de la Diputació de Barcelona, aconsegueixen arribar als estudis universitaris i acabar-los. No voldria saber quin percentatge d'aquest és el que li correspon al barri en el qual trauran el Batxillerat. Fins ara, només he valorat quins són els motius perquè a priori ens neguem a acceptar que Sant Adrià perdrà un Batxillerat en una zona del municipi on sens dubte i hem d'abocar recursos de tota mena. Perquè la crisi econòmica, no pot entelar les ganes de progrés i les necessitats ni tan sols pel fet que aquestes generin inversions deficitàries. Hi ha necessitats bàsiques que no es poden suplir ni suprimir, malgrat la crisi.

Però si ens fixem en les conseqüències d'aquest fet és encara més desastrós, jo albiro un futur complicat. En primer lloc, tornem a la ja persistent centralitat i centralisme del municipi (sigui o no aquesta la voluntat del consistori) en la qual la majoria de serveis es troben al marge esquerre del riu i on històricament el marge dret queda en una mena de sistema heterogeni que ningú sap a qui pertany, ara per tant els alumnes per força hauran de creuar el riu per cursar Batxillerat o anar a la concertada en l'únic centre que ofereix Batxillerat al marge dret. O sortir del municipi i optar per Barcelona. Però si em permeteu, fins i tot això de la centralitat obsessiva del municipi envers els barris perifèrics és un tema menor. Però mirant l'horitzó, atenent que el Consorci del Barri de la Mina comença a tocar el seu fi, atenent que aquesta crisi econòmica afecta als sectors més dèbils, atenent que constatem la millora del barri però no la recuperació completa. Com pot colpejar en els interessos del barri i dels seus conciutadans el no tenir un centre de referència per al desenvolupament educatiu dels fills de les persones que hi viuen? Com podem intentar abocar recursos a prevenir futures problemàtiques si el problema de socarrel el mantenim viu? Deia abans que l'educació no és un negoci, i tampoc és negociable. Com a ciutadans tenim dret a exigir que puguem desenvolupar les nostres inquietuds educatives en igualtat a la resta de ciutadans de Catalunya, sense perjudici del lloc on tinguem residència, raça, sexe o edat.

No ens podem permetre el luxe de perdre les ambicions de cara al futur ni tampoc podem perdre les sinergies i esforços realitzats per tal d'aconseguir el que s'ha aconseguit fins ara. La crisi no pot aturar la lluita per la millora d'aquells espais degradats només per aquesta raó, és una injustica.

I faig una crida a l'Ajuntament a que compti amb tots els agents socials que intervenen, amb els ciutadans de Sant Adrià de Besòs, que sempre que ha calgut responen davant dels interessos del municipi, per tal d'evitar un desastre que potser no té resultats visibles a curt termini però si a mig i llarg termini. Plantem cara a la injustícia, perquè l'Ernest Maragall s'ha tornat a lluir!

Consulta sobiranista a Sant Adrià de Besòs, per què no?

2010-03-06T08:37:00.001-08:00

Hem viscut ja la segona onada de consultes sobiranistes arreu del Principat i sembla també que les Illes Balears s'hi sumaran a fer consultes. I jo resto amatent a casa meva, a la ciutat que m'ha vist créixer, amb una certa enveja sana d'aquells pobles i ciutats que, a diferència de la meva, s'han organitzat per tal que la gent pugui tenir dret a decidir què vol per a Catalunya en el futur.

Ja sé que molts diuen que això ara no toca, a ells els hi he de dir, que res és ara mateix més important que saber què som i què volem ser, i traçar la ruta per arribar-hi. Fa uns anys, quan es va fer el primer tripartit, i quan José Luis Rodríguez Zapatero assumia la presidència del govern espanyol, una mena d'onada d'il•lusió es palpava al carrer. Molts el van comparar amb l'estat que es va crear just abans de la proclamació de la República. Molts vàrem creure que un futur, si més no diferent, semblava albirar. Malauradament, el nou Manuel Azaña ha acabat en un Pinotxo que cada cop està més minvat perquè el corc dretà li va guanyant terreny. I un Pasqual Maragall que crèiem capaç de proclamar la República Catalana ens l'han canviat per un gestor que no il•lusiona, i que tret d'alguns cops d'efecte (molt importants, tot sigui dit) està molt lluny de ser el catalanista que era el primer president socialista de Catalunya.

Ara els independentistes, que tan sovint som titllats de radicals, ja hem provat el vell somni on una Espanya plural era possible, ni els mateixos federalistes, PSC i ICV-EUiA, s'ho creuen ja, aquell somni. Així doncs, ens ha avingut una crisi econòmica i moral, que només té una solució possible: crear una nova fita que generi la il•lusió i doni solucions reals al poble per esdevenir socialment més lliures i amb un grau de benestar major. I tornem-hi, la independència de Catalunya esdevé una solució, la que nosaltres proposem des de fa molts anys, una solució que cada cop més gent comparteix, com demostra tot el moviment cívic al voltant d'aquestes consultes, i la que sens dubte més urgeix al poble de Catalunya. Perquè independència vol dir major quota de llibertat social, major benestar econòmic i social, vol dir avenç, il•lusió, treball i democràcia. Moltes de les quals l'estat on vivim no ens aporta, perquè ens margina, ens discrimina, ens intenta homogeneïtzar, ens centralitza i no ens respecta la diferència.

I faig tota aquesta reflexió, perquè jo crec que ja va sent hora que Sant Adrià de Besòs comenci a bellugar-se com un poble català, i no com un poble enmig de Catalunya. Vull que els meus conveïns també tinguin dret a decidir, i penso que massa sovint són els propis polítics els que tapen els ulls als ciutadans i els hi disfressen la veritat amb autoritat, una autoritat si em permeteu, molt poc democràtica. Si mirem la composició social de la nostra ciutat, ens adonem ràpidament que la gran majoria som d'origen immigrant, ja sigui de la immigració dels anys 60 o de la nova immigració. Estic segur que si un revisa el seu arbre genealògic, sinó un mateix, els seus pares o avis són de fora de Catalunya. I segurament, com de la mateixa manera que jo he escoltat al meu avi, explicar-me que va haver de marxar de casa seva per trobar feina i Catalunya el va acollir, li va donar feina, li va donar il•lusió i li va donar la vida que ha portat, ara és el nostre torn. És el torn d’agrair a Catalunya allò que va fer pels nostres pares, avis, besavis o rebesavis quan es van establir en aquesta terra. És el torn d'engrescar-nos amb un futur millor, on nosaltres som els actors protagonistes, els nostres descendents s'ho mereixen. Els nostres avis van deixar-ho tot per trobar un lloc on els seus fills poguessin viure millor. Ara, la nostra responsabilitat passa per construir un país als nostres fills d’on no n’hagin de sortir mai i això comença per acostumar-nos que Sant Adrià de Besòs també és necessari per a construir aquesta Catalunya millor, de tots i per a tots. Sense Sant Adrià de Besòs, no hi haurà independència però tampoc aquest projecte de país que il•lusiona. Sense nosaltres, no hi ha canvi. I aquesta és la clau, no hem de deixar per demà allò que puguem solucionar avui. Tenim sobre la taula una latent, però imminent, decisió. Tard o d'hora, tots ho sabem, aquest anhelat referèndum arribarà i ens hem d'entrenar, hem d'agafar l'hàbit que l'estat espanyol ens nega sistemàticament. És igual quin serà el sentit de la votació, la importància d'un sufragi no és el resultat sinó la realitat que significa decidir de manera autònoma i lliure. La teva opinió compta. Com a independentista que sóc, m'agradaria que tothom tingués tan clar com ho tinc jo, que l'única sortida que ens queda per provar, i per tant l'única amb alguna possibilitat d'èxit és la independència. Sóc realista i sé que no tothom pensa així, però també sé que s'ha lluitat molt per aconseguir la democràcia i depèn de nosaltres cuidar-la i enfortir-la. Roosevelt deia, que una gran democràcia ha d'avançar o aviat deixarà de ser gran o democràcia. I en això estem, no m'agradaria que ningú pensés que les consultes sobiranistes que varen començar a Arenys de Munt el passat 13 de setembre, amb una onada de 70 municipis més el 13 de desembre i una segona el 28 de febrer és una cortina de fum per no parlar de la crisi que atia el país. No, és la solució. És la revolta silenciosa, és el fruit de 30 anys de somnis trencats, de promeses incompletes, de realitats no assolides, d’empobriment de la nostra terra i de la força trempant dels nostres ciutadans, és la reacció a la desil•lusió. Adrianenques i adrianencs, nosaltres també tenim dret a decidir, siguem valents, fem front a la crisi com toca i fem que Sant Adrià decideixi decidir! Jo m'hi apunto i vosaltres?

Moltes gràcies, Sr. Alcalde i Sr. Callau!

2010-02-10T13:48:00.000-08:00

No puc començar d'una altra manera aquest article d'opinió, li he de donar les gràcies molt sincerament al sr. Callau. Gràcies, per treure's l'antifaç i demostrar a la ciutadania de Sant Adrià de Besòs quina mena de regidor i 2on tinent d'alcalde tenim els veïns d'aquesta ciutat. En aquests dies, he rebut moltes adhesions al meu article i he pogut constatar que fins i tot altres forces polítiques em fan costat. Com és possible que un regidor, que a priori és regidor de totes i tots els adrianencs, surti en un diari il·legitimant una opinió d'un representant del jovent independentista d'aquesta ciutat? Jo crec en primer lloc, que hauria d'abstenir-se de fer segons quines coses, doncs té un paper institucional i potser vosté que llegeix tant no va entendre que les institucions han d'estar per sobre de les persones. Aprofito també per donar-li les gràcies a l'Alcalde per dedicar-me tot un paragraf al Viure Sant Adrià, és tot un honor.

Vosté deia en la seva rèplica, que o tinc mancances a l'hora de comprendre un text o faig demagògia. Miri, ni una cosa ni l'altra. És més, estic segur que el que té problemes de comprensió lectora és vosté mateix, qui eleva a categoria allò que és una anècdota. I és sr. Joan Callau, qui enlloc d'aprofitar l'avinentesa d'escriure en un mitjà de comunicació i posicionar-se al costat dels ciutadans, desaprofita l'ocasió. Se n'oblida que ha de respectar l'opinió dels ciutadans, i li puc assegurar i sinó passegi i comenti amb els veïns de la Mina que és intolerable que qualsevol representant del poble per tal de defensar a la seva formació política acabi etiquetant d'una manera anecdòtica però clara i contundent a un determinat grup de veïns, no és propi d'un dirigent polític. Perquè sr. Joan Callau, qualsevol ciutadà sigui alt o baix, prim o gras, amb cervesa a la mà o sense, si veu passejar l'alcalde i considera que no fa la feina té dret a dir-li. És una de les grans llibertats que vàrem recuperar després del franquisme. I deia, que té un problema amb la comprensió lectora perquè a cap ciutadà se li escapa que el fet d'escriure aquella editorial al Viure Sant Adrià no és casual, és producte de la pressió que pateix la seva formació política arran de tenir presumptes implicats en el cas Pretòria. I és molt lleig voler desviar l'atenció explicant anècdotes que etiqueten i marquen els ciutadans d'un determinat barri d'aquesta ciutat. Al meu entendre, un alcalde que té les seves comptes clares ha de sortir a defensar els ciutadans, amb la prudència de la presumpció d'innocència dels implicats òbviament, però sent molt ferm en la seva condemna a la corrupció urbanística. I no ho va ser. I aquesta va ser la meva crítica. No pas perquè pensi que les comptes no són clares, sinó perquè entenc que a vegades haver de defensar als companys de partit porta a errades com la que va cometre l'Alcalde.

Per finalitzar, dos temes. El primer, certament s'apropa un cicle electoral dur. Per la seva formació política doblement dura. Pressumptes implicats alguns militants del seu partit al cas Pretòria, i que les eleccions al Parlament de Catalunya, fins i tot el President de la Generalitat ho reconeix, partiu segons. A més, per culpa de la seva formació política i els pressumptes implicats en corrupció urbanistica, els ciutadans cada cop s'allunyen més dels polítics, és la més greu dificultat amb la que el meu partit encara el cicle electoral, i és culpa del PSC no pas d'ERC. L'única raó que em fa entendre que hagi sigut capaç de tenir la sortida de to, que ha suposat aquest article seu, és una estratègia personal de cara a postular-se com a futur candidat a l'Alcaldia de Sant Adrià de Besòs, si em permet el consell jo que he sigut alumne de l'alcalde actual, em penso que no és dels que es deixin ensabonar, utilitzi un altre mètode.

Si realment té algunes ambicions personals respecte el consistori adrianenc, deixi d'avergonyir els ciutadans amb les seves sortides de to, respecti el dret a la llibertat d'opinió, assumeixi les seves responsabilitats institucionals. Últimament, li plouen els problemes. Perquè no escriu un article d'opinió, sobre el cas EUSAB, perquè no retornen a la treballadora al seu lloc? Segons la pàgina web de l'Ajuntament està sota la seva competència i fins i tot els seus socis de govern estan a favor de la restitució, segons he llegit. Perquè no escriu sobre els seus projectes de futur a Sant Adrià? Perquè no utilitza els mitjans per donar la seva versió sobre els pressupost de la seva àrea? Perquè no explica que no estiguin penjats els pressupostos 2009 quan jo mateix ho he demanat via registre, ni he sigut informat per tal de poder consultar-los. En definitiva, sr. Callau faci la seva feina i utilitzi els mitjans perquè ens assabentem de la seva feina, no de les seves dèries personals. Moltes gràcies.

13-D: Santa Llúcia, els catalans obrim els ulls!

2009-12-13T04:46:00.000-08:00

Tinc la sensació d'estar vivint un moment històric, impotent, des de casa meva l'únic que encerto a fer és escriure per intentar assumir que encara queda molta feina a fer i que donar suport és el màxim que puc fer avui 13-D. Tot i això, no he perdut ni força ni ganes. Però reconec que a Sant Adrià encara necessitem continuar aprofundint per fer una consulta tal i com avui s'estan fent arreu del Principat. Però arribarà,qui sap si el 25-A. Hi confio plenament que amb l'esforç i l'entrega dels ciutadans serem capaços de dotar de veu a la nostra ciutat, malgrat que el PSC governi amb majoria. La democracia respecta els colors polítics però posa per davant les persones.
És certament curiós que avui, dia de Santa Llúcia, dia en el que és dóna la pistonada de sortida al Nadal i dia de la patrona dels cecs i els deficients visuals, Catalunya embriagada de l'esperit d'Arenys de Munt comenci a obrir els ulls. Avui Catalunya està siguent una revolució, i un exemple mundial. Respecte a la legalitat, absoluta pulcritud democràtica, i una festa a cada poble per celebrar que des del seny i des de la lluita tot és possible. Estic molt feliç que per fi poguem expressar-nos amb llibertat, que podem dir al món que estem patint l'ofegament econòmic, la persecució cultural i multiples intents de menystenir la nostra competència i la nostra força empresarial, cada cop més mutilada per les agressions continues de l'Estat espanyol.
Sóc realista i sé que encara falten molts catalans per expressar-se i realment és una pena que la societat civil s'hagi hagut d'organitzar, perquè alguns partits tenen por i no volen donar la veu al poble. Sé també que encara hi ha alguns catalans que no veuen el perquè d'aquesta consulta, que no veuen ni el sentit i dit sigui de pas tampoc tenen interès en escoltar els resultats. Miren cap a altre costat, i sento pena perquè tinc el convenciment personal que Catalunya té un futur per endavant que ens estan negant i que faria augmentar el benestar dels ciutadans d'aquest pais.
Només em resta fer una crida a les Associacions i Entitats de Sant Adrià de Besòs, perquè facin un pas endavant, que ens organitzem i siguem capaços d'organitzar un referèndum que retorni la veu al poble i l'allunyi de partidismes i d'interessos diferents als que regeixen la quotidianitat ciutadana. Perquè Sant Adrià s'ho mereix, perquè el poble adrianenc ho necessita i perquè la nostra democràcia s'enforteix.

Als que teniu la sort de poder votar avui, endavant! Voteu! Amb il·lusió!
Als que com jo, no tenen aquest plaer que ens brinda el sistema, lluiteu per ser el següent poble que s'adhereixi.

Visca Catalunya lliure!

Viure a Sant Adrià

2009-12-09T14:48:00.000-08:00

En l’apartat “Carta als veïns” de l’últim número de la revista municipal que porta per títol el mateix d’aquest article, l’alcalde fa una declaració, penso que ofensiva, per la ciutadania adrianenca i em veig obligat a denunciar-ho públicament.

L’alcalde, batlle de tots, dels que el van votar i dels que no, comença la seva missiva dient que aquells que pensen que farà un monogràfic sobre la corrupció s’equivoquen. Quan comences a llegir la carta, per sorpresa del lector, veus que contràriament al que havia anunciat hi ha una al•lusió contínua a la corrupció i un recolzament velat als seus companys de partit. Per tant, deixa entreveure la primera contradicció. No en vol parlar però el subconscient el traeix i ha de fer-ho.

Però si això fos poc, diu que no entén com la ciutadania colomenca va sortir a les portes de l’ajuntament a protestar. Diuen que:‘quan riu sona, aigua porta’. Com a demòcrata, sóc un defensor de la justícia i per tant, de la presumpció d’innocència. Però el poble té uns drets i la seva protesta no és només pel cas Pretòria, és per la deriva d’uns temps de corrupció que cansen als conveïns de Santa Coloma de Gramenet. Desconec si els ciutadans adrianencs van seguir els mitjans de comunicació per veure si el nostre consistori en sortia esquitxat o no. El que sé de ben cert és que hi ha un cert remor popular, una certa por que el nostre ajuntament també s’hi vegi implicat. No seria el primer cop que passa al nostre municipi. D’altra banda, jo personalment, m’alegro que el nostre ajuntament no hi estigui implicat. Amb l’atur i la precarietat que hi ha, només ens faltava això als veïns de Sant Adrià! Puc semblar agosarat, però crec que la posició del nostre alcalde hauria de ser la de fer costat als ciutadans que estan cansats de moviments foscos en el món de la política i que cada cop s’allunyen més de nosaltres. Penso que la política, com a disciplina, mereix que sigui reconeguda com l’art de fer bé allò que els ciutadans ens demanen i necessiten, més enllà de personalismes i partidismes, que només fa que deixar-nos en una posició molt dolenta.

Amb tot, el ball de disbarats no acaba aquí. En un fragment de la seva carta, per treure pit i una prepotència inaudita de la seva feina, descriu un prototipus de ciutadà del barri de la Mina. Es queixa de la generalització en quant a la corrupció i després fa una descripció d’un veí d’aquest indret del nostre municipi que ratlla l’insult. Aquesta és la manera que tenen d’integrar als ciutadans d’aquest barri? Aquest és l’ajut que presten, la crítica i el desprestigi dels seus habitants? Generalitzar, i emprar el to despectiu que utilitza no ajuda gaire a generar confiança. Quan una persona es presta al servei públic, accepta que les crítiques poden ploure de qualsevol sector de la societat, fins i tot d’aquells que són més desafavorits. Com a ciutadans amb dret a vot tothom té el dret d’opinar, més enllà de si encerta o no en el seu diagnòstic. O potser ha oblidat que part del seu sou també surt dels impostos dels veïns del Barri de la Mina?

Sense cap atisbe d’acritud, demano a l’alcalde que faci una rectificació pública i demani disculpes al conjunt del poble, crec que començar per aquí seria una bona manera de generar la confiança i el respecte que els ciutadans han de tenir envers els seus dirigents.

"La política no és corrupció"

2009-11-13T03:14:00.000-08:00

Article publicat al diari Independent de Sant Adrià nº 105, pàg 4

Mentre el món sembla haver-se parat després de l’avergonyiment nacional aliè que patim a cada passa nova del cas Pretòria, els partits corren a salvar les seves vergonyes. Pocs es salven, i els que ens salvem no se’ns publicita. Si no fos perquè ho veig amb els meus propis ulls pensaria que visc en una paranoia que només podria sortir de ments tan retorçades com les de Steven Spielberg o Stanley Kubrick.
Vull creure en els mitjans de comunicació i de fet ho faig. Per això mateix m’expresso en ells. Però emparat en el dret a l’opinió, sóc del parer que sovint els mitjans viuen en una hipocresia difícil de portar, realment vivim en un món viciat
i enverinat en el sant pecat original. La credibilitat es basa en la ignorància, però aquesta ja no té cabuda en una societat avançada i del segle XXI com és la nostra, i ara les cares estan al descobert. A tots els mitjans se’ls relaciona directa o indirectament amb una tendència política, a vegades amb nom i cognoms. I la realitat ja no és objectiva com primen els cànons periodístics sinó la que objectivament beneficia o perjudica menys a la tendència del mitjà. I és denigrant. Em sento decebut al no veure cap diari amb una portada dient que ERC des del govern està impulsant l’exempció progressiva de l’impost de successions, o que ERC ha sigut capaç de portar la iniciativa en molts dels Pactes Nacionals de consens que s’han signat o que ERC lluita contra la corrupció amb mesures, per exemple l’Oficina Antifrau que tantes ampolles va aixecar en partits assentats com CiU o PSC.
Per què això no és portada? No hi ha el morbo d’enfonsar a un partit que malgrat que a vegades s’equivoca, com tots, lluita des de la pulcritud democràtica sense trampes ni dobles jocs; sembla ser que jugar net penalitza mediàticament. Afortunadament,com de les corrupteles, també n’hi han diaris que se’n salven, però com sempre són els
de base, els altruistes, els que no tenen interessos econòmics. Certament, els diners ho taquen tot. Hi ha gent que des de la més servil honradesa dedica esforços
i compromís per millorar la vida dels seus ciutadans i d’altres que s’aprofiten de la confiança d’aquests. I no cal anar massa lluny, de ben segur que al nostre municipi en trobaríem. Els que creiem en la política, aquells que ens hi dediquem de manera altruista, sense horaris, sense dietes ni sous no podem permetre que es degradi el concepte política perquè no correspon amb la realitat. Certament de vegades el poder corromp els que ocupen els llocs que el porten associat, però Aristòtil deia que l’home és un animal polític i el concepte en sí ho abraça tot: la política és tot allò que ens preocupa. Si parlem de les despeses de la llum, aigua, etc. del nostre habitatge parlem de política, si parlem de la nostra hipoteca parlem de política, si parlem que la nostra parella s’ha quedat sense feina parlem de política, de l’apujada d’impostos, del veí que s’ha divorciat, de la filla del nostre millor amic que ha avortat, d’un conegut immigrant, de l’empresa familiar que tanca, del no respecte a la cultura pròpia d’un país...La política és quotidianitat.
Entenc que després de llegir aquest text poguéssiu pensar que el vot és inútil, que és una pèrdua de temps confiar en algunes persones que acaben esdevenint traïdores d’aquesta confiança. Tot al contrari: la ciutadania es prou intel.ligent com per saber quins són els elements que es dediquen a tornar indigna una disciplina,la Política, inherent a la condició humana i a l’organització de la societat en sí mateixa. Per això, davant dels casos de corrupció que atien el país, hem de conscienciar-nos a nosaltres i a la gent en general que ara més que mai els vots són necessaris. Encara hi ha partits que mantenim intacte el lema “mans netes”, perquè mai ens l’hem embrutat de corrupció, i és l’hora de fer costat tots aquells que any rere any demostren la seva capacitat de mantenir-se en la ratlla de la legalitat.

Rubèn Arenas i Garcia
Portaveu JERC Sant Adrià de Besòs

Festa d'inauguració del local d'ERC

2009-11-03T13:48:00.000-08:00

El proppassat dijous 29 d'Octubre d'enguany, el president d'ERC i candidat a la presidència de la Generalitat per aquesta formació, va apropar-se a Sant Adrià de Besòs per inaugurar el local d'ERC a la ciutat.

El president de la Secció Local d'ERC a Sant Adrià de Besòs, Antoni Cortès, va obrir l'acte agraint la feina als militants, i explicant als assistents que l'obertura de la nova seu representava la superació d'una mancança històrica. Ja que tot just ara feia 70 anys que la formació no tenia espai propi al municipi. Recordant ,tanmateix, la lluita de totes les adrianenques i adrianencs per la llibertat de Catalunya, així com que la Secció Local Femenina d'ERC a la nostra localitat va ser una de les més nombroses i actives del Principat durant la República.
Per la seva part, Joan Puigcercós, va posar èmfasi en que sumar-se a la causa independentista no depèn de l'origen sinó del destí. No depèn de la llengua que es parli a casa, només de la voluntat de millorar la qualitat de vida del país. Al finalitzar l'acte, els assistents van poder gaudir d'un refrigeri per celebrar l'avinentesa i fer un brindis amb el president del partit.

L'acte que va tenir lloc a les 20 h del vespre va aplegar al voltant de vuitanta persones que van omplir el nou local. Entre els assistents destacats apart del president del partit es trobaven: el diputat d'ERC adscrit a la comarca al Parlament de Catalunya, Uriel Bertran; delegacions de la secció local de Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Martí. Així com també, la presència de representants d'altres partits.

Inauguració Local ERC - Sant Adrià de Besòs

2009-10-23T06:29:00.000-07:00

Benvolguts blogaires,

Avui la meva entrada té a veure amb una noticia realment positiva per la normalitat democràtica i els ciutadans de Sant Adrià de Besòs.

ERC va deixar de tenir local a Sant Adrià de Besòs després de la Guerra Civil a l'any 1939, ara 70 anys després els integrants de la Secció Local d'ERC - Sant Adrià de Besòs tenim el plaer d'anunciar-vos que inaugurem la nova seu local del partit a Sant Adrià.

Així doncs, el proper dijous 29 d'Octubre de 2009 a les 20 h al C/Andreu Vidal, 21 inaugurarem el local amb la presència del president del partit, Joan Puigcercós. Al finalitzar l'acte, oferirem un refrigeri pels assistents.

Us hi esperem!

Jo també vaig ser allà

2009-09-14T00:11:00.000-07:00

A les 12 del matí aparcava el cotxe a les afores del primer poble de Catalunya capaç de convocar un referèndum per la independència. Mentre passava els controls dels Mossos d'Esquadra, les palpitacions es van fer patents al meu cos. Una riuada de gent, pujava cap a Arenys de Munt, sense imaginar-m'ho en aquell moment vaig copsar en l'ambient que quelcom històric estava a punt d'esdevenir.

S'olorava un ambient catalanista, la gent vibrava d'emoció i els càntics que ressonaven pels carrers d'Arenys encara graviten pel meu sistema límbic excitant les meves emocions. Va ser una sensació semblant a la que vaig tenir quan el Barça va guanyar el triplet, recompensa a un treball fet durant un temps. En aquest cas, val a dir, que és la feina de molts catalans des de fa moltes generacions i no tots se n'han ensortit, molts van morir en intentant-ho i en el seu record penso que els hem homenatjat tal i com mereixen els fills de Catalunya. Vaig sentir plaer, metafísicament parlant, quan vaig veure que els antidemòcrates eren només 70 i que la comunitat demòcrata els guanyàvem en nombre, i en respecte. Evidentment els retrets eren mutus, però nosaltres com a demòcrates vàrem permetre que es manifestessin i fins i tot van voler provocar fins al punt de cantar el "Cara al sol". Tota una provocació per un poble que va manifestar clarament que volen la independència d'aquest país. Me n'alegro que malgrat tot haguem fet una altra demostració de civisme i de modèlic comportament. La nostra força està a les urnes.

Vaig continuar el meu camí, riera amunt, fins arribar a on les JERC organitzàvem un dinar i vaig estar allà ajudant els companys per poder tirar endavant un acte d'aquelles característiques. Em va omplir de satisfacció i d'orgull de partit veure dirigents destacats donant suport explícit a Arenys de Munt. Tots vàrem ser allà, he perdut el compte dels diputats del Parlament que hi eren, alcaldes, el nostre eurodiputat, diputat al Congrés, varis intel·lectuals; en fi una nodrida representació institucional donant recolzament a una fita que sens dubte ha esdevingut històrica.

Al acabar el dia, esgotat per la feina, pels viatges amunt i avall vaig encendre l'ordinador amb la intenció de veure els resultats. Esperava que fossin clars, però no tant. Un 96 % de la població arenyenca que es va apropar al Casal La Mora havia donat suport a una Catalunya independent al si de la Unió Europea. Tot l'esforç de tantes i tantes persones per fer possible allò que semblava impossible ja era tangible, se n'han ensortit i amb matricula d'honor a més. La lluita contra l'Estat pel nostre dret a decidir ha començat. Moltes felicitats Arenys!

Visca Catalunya lliure!

Arenys de Munt, visió de Catalunya

2009-09-03T07:40:00.000-07:00

Aquest municipi del Maresme central de prop de vuit mil habitants, s'ha convertit i espero que sigui exemple, del nou "Fuenteovejuna" (si em permeten el símil). Un poble que sens dubte, després del cop de martell de la ceguera crònica i de la manca de sentit democràtic espanyol, s'ha cohesionat. Lluny de la radicalitat destructiva que alguns predicaven, davant la irritable comunitat feixista totalment preparada amb els seus resorts i mecanismes antidemocràtics, Arenys de Munt ha demostrat ser un poble amb orgull català. Un poble amb dignitat i valentia i sobretot amb normalitat democràtica amb l'exercici conceptual i esperitual del mot DEMOCRÀCIA en el sentit més ampli del terme.

Potser que els catalans necessitem un revulsiu. És inherent al caràcter català, necessitem veure l'enfrontament i la injustícia davant la cara per tal de reaccionar, som pactistes fins l'extrem. Trobo que és una qualitat que ens identifica i que ens deixa en molt bona posició respecte la resta del món, deixa entreveure la nostra capacitat integradora i la nostra voluntat constant del consens, som una societat clarament democràtica. Però aquest tret que tants beneficis ens reporta en imatge exterior, ens resta cara al nostre ritme intern, fa que perdem pistonada i que la injusticia s'allargui fins que la claredat no deixa marge de maniobra (malgrat així, alguns catalans encara somien amb un món diferent on l'Estat Espanyol fa de bo de la pel·lícula). Res més lluny de la realitat.

Aquest estiu només ens ha faltat que programessin alguns missils terra-aire des de Madrid per acabar d'abonar la massacre mediàtica, judicial i política. Primer va ser l'acceptació d'un finançament, que malgrat ser allò que ens deixava el mins "Estatutet" que pactà en Mas, continua perpetuant l'espoli fiscal. Certament, el redueix però no l'elimina que és el que mereix la ciutadania catalana. Després ens aixequem i anem a dormir amb l'ai al cor per una possible sentència del Tribunal Constitucional que deixi més escapsat (si cap) l'"Estatutet", un veredicte que fa tremolar i que sens dubte menysté el poder sobirà català infravalorant el seu Parlament i els seus ciutadans. I ara l'innocent referèndum d'Arenys de Munt, una iniciativa engegada per una entitat del poble (MAPA), sense cap vinculació però que encén l'ira d'aquells que es senten amenaçats pel trontollament de la pseudodemocràcia instal·lada.

Les coses més innocents, allò que sembla que no té repercussió a nivell nacional, és el que de veritat està assassinant el model autonòmic, un model carca i desfasat. És massa recent en la història el pas de la dictadura d'en Primo de Rivera a la declaració de la República, un 14 d'abril de 1931 després d'unes eleccions municipals. Perquè no podem pensar que Arenys de Munt ha encés la metxa d'un seguit de referèndums que portaran Catalunya a l'independència?

El 13 de setembre, tots aquells que creiem en la necessitat d'un estat per Catalunya, per varies raons, hem de donar recolzament a aquest acte organitzat a Arenys. És un primer pas, una prova pilot, una idea genial, un tret a l'aire, un avís que ja va sent hora de prendre l'autodeterminació, per la via democràtica. Els catalans no en coneixem pas cap altre.

Ni el més anti-democràtic pot lluitar contra la veu unida d'un poble democràtic.

Gaudiu de la Diada Nacional de Catalunya,festa de les catalanes i catalans!

Visca Catalunya lliure!

Manifestació o independència?

2009-08-21T04:11:00.000-07:00

Aquest mes d'agost, principal mes vacacional, s'ha vist agitat en la vida política en les últimes setmanes. Un diumenge al matí despertava amb un article d'opinió a l'AVUI de l'ex-president Maragall que només llegir-lo, el vaig interpretar com a principi d'alguna cosa encara indefinida però que sens dubte tindria resposta política.

No m'imaginava però, la dimensió de les paraules de l'ex-president i tot el debat públic a totes les esferes, com a conseqüència d'aquest pronunciament. Valoro la valentia de l'ex-president,amb certa rencança, perquè penso que la valentia s'exerceix quan un es troba al poder i no a posteriori com a resposta a un maltractament del teu partit. Igualment, s'hi va afegir l'ex-president Pujol, el mateix que va signar el Pacte del Majestic i el que pertany al partit polític responsable immediat del fracàs estatutari. Me n'alegro que encara que sigui tard s'hagin adonat de la realitat d'aquest país, la trista realitat catalana. Els gestos en política, són d'extrema importància però els fets són incontestables. A Pasqual Maragall li recomano que es faci militant d'ERC, encara que sigui de manera simbòlica,com a penyora. Sembla que s'ha adonat que allò que anomena federalisme és una via morta i que la independència és la solució. Estic segur que ell ho sap dins el seu fur intern. I a Jordi Pujol, que insti al seu partit a treure's la màscara i a jugar net, o Espanya o Catalunya, això vol dir: unionisme o independentisme?. No val que alguns dirigents diguin públicament que votarien si a un referèndum d'independència i que després "contribueixin a la governavilitat d'Espanya". Sóc del pensament que els partits polítics han de ser reflexes de la societat, i a una societat constatem l'existència de gent de dreta i esquerra. Així doncs, no podem aconseguir la independència de Catalunya sense un partit situat del centre cap a la dreta independentista. És l'hora de fer un pas endavant, és l'hora de la veritat.

Des de que el PP presentès el seu recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut davant el Tribunal Constitucional, tinc clar que la sentència pot ser més o menys agressiva però que en tot cas d'aquell tribunal no pot sortir res de bo per Catalunya. Una manifestació és un acte de pressió necessari però és una eina coadjuvant i no és una solució consumada. Voldria fixar la meva atenció en la legitimitat. Dotze persones alienes a Catalunya tenen més poder que el poble de Catalunya al complet expressat en referèndum? Sóc dels que va votar que NO a l'Estatut, no només vaig votar sinó que vaig fer campanya pel NO. Ara la demostració de que el "NO" era l'opció correcta resta davant dels nostres ulls. Però sóc un demòcrata i accepto la legitimitat de les urnes i per tant crec que aquest Estatut, malgrat no ser el que jo desitjo per Catalunya, és el que ha decidit tenir la majoria dels catalans i això és el que m'empeny a dubtar de la legitimat del TC. Si finalment aquestes dotze persones, polititzades per altra banda, decideixen titllar aquest Estatut d'inconstitucional, tots els ciutadans de Catalunya que varen exercir el seu dret a vot estarien equivocats (almenys a parer d'aquests 12 magistrats). Certament, hem de respectar els tres poders, però no havíem quedat que la democràcia és el poder del poble amb l'acceptació del que digui la majoria i el respecte a les minories? Així doncs, aquí hi ha un problema de legitimats, d'ordre jeràrquic i d'importància. No es pot solucionar amb una manifestació, perquè aquesta no mourà ni una coma de la sentència del TC, ni aconseguirà canviar el posicionament del Govern d'Espanya ni l'Estatut ni l'organització de Catalunya.

Per tant, manifestació si però amb matisos. La manifestació ha de ser símbol del cansament ciutadà i de la societat civil, senyera del famós català emprenyat. Però necessitem compromisos, necessitem un projecte de futur, un camí pel qual caminar. L'única opció plausible i que encara no s'ha provat és la independència. Ja n'hi ha prou de donar oportunitats. Com a ciutadà exigeixo que els polítics responguin a aquesta necessitat de la societat, que plantegin d'una vegada per totes quins camins queden i quines són les opcions. Que es mullin, i donin sortida a les ambicions de Catalunya. Ara tenim una oportunitat d'or per posar de relleu que per Espanya, el poble de Catalunya no és més que un súbdit de l'Estat, garants d'una font d'ingressos estable. Fent un simil, és com una empresa que dóna beneficis dins d'un holding de setze empreses més, moltes d'elles deficitàries. En definitiva, que la nostra empresa té la força de mantenir vives les altres amb algunes excepcions.

Ja n’hi ha prou de verd esperança. Ja n’hi ha prou de creure que un dia els espanyols rebran, sortit d’un programa de sobretaula de Telecinco, a l’apòstol Jaume i aquest els farà veure la bondat i solidaritat dels catalans. Val a dir que la Karmele Marchante ho intenta declarant-se independentista i simpatitzant (almenys simbòlicament) d'ERC. Ja és hora que ens deixin ser lliures o com a mínim que permetin que la gent d’aquest país ho decideixi.

La independència ni es pidola, ni vindrà mica en mica, la independència es guanya a cop de falç, en el sentit més metafòric del terme, és a dir TREBALLANT per ella. Hem de lluitar amb les eines que ens dota la democràcia per assolir la nostra llibertat, no calen excuses però si una primera empenta que faci l'efecte dominó en tota la societat catalana. Per tant, malgrat que em faci mal, m'apunto al carro que va començar a fer rodar en Mas i que avui ha subscrit en Joan Ridao, cimera de líders polítics i resposta unànime del Parlament de Catalunya. Aquest país, per dignitat, necessita una resposta del conjunt del país representat a la Cambra d'autogovern català.

Si volem, podem i de ben segur que ho aconseguirem! Som-hi tots!

Si us plau, Consell de Joventut!

2009-06-14T17:00:00.000-07:00

Article publicat al diari Independent de Sant Adrià de Besòs nº 96, pàg 4.

S'apropen les vacances, i amb elles marxarà la ressaca profunda que ens deixaran uns comicis europeus que amargaran aquest principi estiuenc degut al poc interès per la política que la gent professa.
Fa temps que barrino que la política és un món d'entèl·lequies intangibles, de promeses incomplides, de lluites utòpiques i que aquest joc entre el món virtual i el real fa que la gent se'n desprengui del pseudosurrealisme polític. La gent toca de peus a terra i la política hauria de ser l'art de convertir ideals llunyans en realitats properes, i ens estem perdent entre tanta retòrica buida de contingut.

Com a jove, estic decebut d'una classe política mediocre, sense llums, mancada de qualsevol tipus d'iniciativa ni cap espurna d'il·lusió. S'hi pasen les hores malbaratant el temps, impotents i atònits davant una crisi que els fagocita, perquè senten que l'abstenció – aquest gran enemic del sistema – els hi pot fer trontollar el lloc. Malgrat tot, continuen allà aturats sense moure un dit, sense grans solucions pel que sens dubte és un gran problema.
El dia que vaig decidir fer-me militant d'un partit polític, va ser per l'il·lusió que em generava l'altruisme nu de la dedicació d'hores voluntàries al servei dels ciutadans que necessiten que algú s'hi preocupi pel benestar i els ajudi a viure millor.

Continuo tenint aquesta il·lusió però constato que no tothom té les mateixes ganes i que fins i tot a nivell local, els polítics es perden entre tanta paperassa, tanta burocràcia formal i s'obliden de sortir al carrer, d'olorar l'ambient i copsar les necessitats dels ciutadans que els hi han donat la responsabilitat de governar. És públic i notori, que la Festa Major de Sant Adrià de Besòs no està pensada pels joves, el fet constatable és que cada cop menys joves hi participen en les activitats organitzades directament pel consistori. Així mateix, en temps de crisi, no estem veient un lideratge prou fort atenent a les necessitats d'aquells sectors poblacionals que més ho necessitem com som els joves, o els més grans que requerim d'una atenció i empenta especial donades les nostres circumstàncies dins el rol social que desenvolupem avui dia. Ara hauriem de veure mesures proteccionistes i garantidores d'igualtat d'oportunitats per als joves de cara al lloguer d'un habitatge , de la recerca de feina, la lluita per igualtat de sous entre homes i dones. És el moment que algú des de l'Ajuntament defensi al sector eternament futur però sistemàticament oblidat al passat proper. En definitiva, sovint quan algú es dirigeix al jovent s'hi refereix com la generació vinent, com el futur productiu, la base de la piràmide i queda ben bonic inflar-nos l'autoestima amb paraules però a l'hora de passar als fets ens menystenen i no ens escolten.

Una democràcia participativa és aquella on tots els components de la societat tenen el dret a opinar i a interferir en la millora de la vida dels seus conciutadans, més enllà de colors polítics i sigles que encasillen les ganes de que les coses surtin bé. No per l'ús partidista dels fets sinó pel benefici visible en el conjunt de ciutadanes i ciutadans que representes. Crec que ha arribat l'hora de que els joves diguem la nostra, de que reivindiquem el nostre dret a expressar-nos i a decidir allò del que poguem gaudir, de que la nostra veu no només sigui escoltada sinó tinguda en compte i fins i tot en allò que ens afecta directament que la nostra veu sigui la que prevalgui. Per això reclamem que l'Ajuntament posi les bases adients per a la creació d'un Consell de Joventut a Sant Adrià de Besòs, jo com a jove i actiu polític hi donaré suport, i hi ha tot un clam silenciós de joves que esperen poguer decidir allò que els hi és propi. Potser el dia que ens oblidem de discursos estèrils i ens posem a treballar per l'apropament real de les decisions als ciutadans, aquests es veuran atrets pel món de la política i la democràcia en el seu sentit més pur del terme.

Joves prenem la paraula, és el nostre torn!

Fem el triplet: sobirania fiscal, política i cultural

2009-05-30T06:04:00.000-07:00

En el darrers dies, els nostres diaris no deixen de repetir encertadament el gran mèrit dels jugadors del FC Barcelona aconseguint el "triplet". Es posa de relleu els valors d'aquest equip que ha fet somiar als catalans, que ens ha posat la pell de gallina, i ens ha ensenyat que desde la constància i la humilitat es pot aconseguir tot allò que hom es proposa, només cal intentar-ho i no defallir.

Sempre el moment esportiu molt més joiós ve abans del polític, ple de burocràcia i ja es sap que les coses a palau van lentament. Però hem d'aprendre del que passa al nostre voltant i crec que hem d'emular al Barça, hem de ser capaços. Assumir que l'eina per a poder crear un estat de benestar dels nostres ciutadans és la independència i lluitar per ella. Ja ha arribat l'hora que ordenem l'equip, posem al capdavant a una persona amb prou habilitat i experiència com per poder dirigir aquesta nova generació amb ganes de títols polítics, amb ganes d'esdevenir majoritaris per allò que som: d'esquerres i independentistes, sense oblidar cap de les dues.

Catalunya requereix guanyar un triplet, el triplet de l'independència. El triplet que ens portarà a viure millor econòmicament, el triplet que ens permetrà desenvolupar-nos com a Estat al món, el triplet que protegirà i promocionarà la nostra cultura, perquè som catalans i tenim dret a ser-ho. En un moment on la política està més degrada que mai, per la mediocritat de molts dels que s'hi dediquen; en un moment on la crisi ens apreta sobretot per l'asfixia fiscal que ens tortura per culpa d'un mal finançament; en un moment on s'intenta minimitzar allò que ens caracteritza, la nostra cultura, la nostra llengua, allò que està escrit als nostres gens. En aquest moment, hem de fer esforços, votar amb dignitat l'única força política parlamentària capaç de dir sense por que la seva fita a mig termini és l'independència, hem de tenir fe, creure en nosaltres, creuere en aquest moviment nacional a punt d'eclosionar, cada vegada és més evident que hi hem d'arribar.

Un bon moment per començar a caminar junts és ara, en el marc de les eleccions europees on sense la nostra veu, Catalunya no seria mirada amb els mateixos ulls, el nostre programa i la nostra ambició és molt gran no ho podem fer sense tu, suma-t'hi a agafar el tren que ens ha de portar a la propera estació, un Estat més a Europa.

Jo votaré a en Junqueras el 7 de juny, tu vols perdre el tren?

L'única lluita que és perd, és la que s'abandona

2009-04-30T12:14:00.000-07:00

L'independentisme està de dol, o almenys ho hauria d'estar. Les divisions mai són bones, reconec que tampoc ho són les reiterades tancades de porta a la cara que alguns s'hi empenyen a fer. Però que l'independentisme es divideixi és una pèssima noticia per al catalanisme i una alegria (de les grosses) pel nacionalisme espanyol, pels sucursalistes i per tots aquells que veuen en Espanya un model d'estat “que ja ens està bé”.

La ciència ens ha ensenyat que quan dues forces van en la mateixa direcció sumen, i si van en direcció contraria resten. No entenc pas perquè tantes petites i mitjanes forces intenten fer gestos de redempció, de salvació, d'individualisme absurd, de protagonisme buit. Pot més la voluntat d'algú d'esdevenir un personatge històric i apuntar-se la medalla de ser el “Mesies” de Catalunya, que l'anhel d'un poble d'esdevenir lliure?

És cert que un partit com ERC ha d'estar situat a la esquerra de l'arc parlamentari, i que la socialdemocràcia ha de ser la seva filosofia política. No obstant, no estem en un país normalitzat, no som un país lliure que haguem de dirimir les diferències entre esquerra o dreta, la diferència a Catalunya ha de ser República Catalana o Monarquia Parlamentària centralista espanyola. Per tant mentre que hi siguem al Govern evidentment que hem de fer polítiques d'esquerres és la nostra obligació moral i política. Però mai hem d'oblidar que l'objectiu d'Esquerra Republicana de Catalunya és esdevenir un partit de govern republicà i català i si no hi caminem amb pas ferm cap aquesta fita no val la pena estar-hi al Govern.

Sóc un militant d'ERC el qual està entristit perquè hi hagi militants, actius polítics, que creiem de veritat en què la política a Catalunya ha de passar per obrir el meló del dret a decidir, explorar el camí de l'independència, marxin del partit. Si s'abandona la lluita des del partit, s'afebleix l'ideal, s'afebleix la força amb la qual hi podem actuar, hores d'ara l'únic partit independentista al Parlament de Catalunya és ERC. I podem tenir moltes crítiques, però podem dir que el 100 % dels seus militants són independentistes i d'una manera o una altra tots creiem que estem posant el nostre gra de sorra per construir aquesta República Catalana que anhelem, hi ha diferències d'estratègia però no de fita. Perquè continuar fent ferida en un sector sensible com el nostre? Un sector que necessita de coherència i unitat per demostrar a la societat que som un moviment nacional de veritat, que no passem l'estona fent política, que no volem viure d'ella sinó que volem constituir un nou status quo, que evidentment afavorirà al conjunt de ciutadans dels Països Catalans.

Prou de fugues de militants, prou de trabes per diferir, tots som independentistes, sumem! La unió fa la força, i el nacionalisme espanyol s'afebliria. La divisió els hi dóna ales per vèncer una batalla que no podem permetre, pel futur de la nostra llengua, de la nostra cultura i sobretot pel futur dels nostres ciutadans que són els nostres pares, germans, fills, nets...

Descobrim Bolonya

2009-03-21T12:55:00.000-07:00

La gran pregunta i reflexió del estudiant i el ciutadà a hores d'ara és que és en realitat Bolonya, què significa aquest canvi, perquè es queixen alguns estudiants i en que funden aquestes queixes?
Sense la voluntat d'imposar el meu criteri personal, sinó amb l'interès de crear debat i exposar la meva visió intentaré respondre a totes aquestes preguntes.

El Procés de Bolonya és com es coneix popularment l'Espai Europeu d'Educació Superior, que es gestà a Bolonya l'any 1999 i ha d'estar aplicat a totes les universitats europees l'any 2010, tot i que ja comença a aplicar-se a molts llocs.

L'EEES suposa bàsicament 3 coses:

- Les llicenciatures i les diplomatures s'unifiquen en un sol terme educatiu que és el grau, amb el que s'obté el títol de graduat. A posteriori es pot fer un postgrau o màster per a especialitzar-se. I finalment si l'alumne ho desijta pot accedir al doctorat.

- S'aplica un nou model de crèdits anomenat ECTS (European Credit Transfer System). Actualment un crèdit universitari equival a 60 hores de classe lectiva, independement de l'assistència.

Amb l'ECTS, un crèdit equival al nombre d'hores que l'estudiant dedica a aquella assignatura comptant tant la feina feta a classe com tota aquella feina que es fa fora (treballs, pràctiques, etc..).Per norma general, 60 crèdits equivalen a la feina feta en un curs acadèmic, 30 la feta en un semestre i 20 la feta en un trimestre. I s'aposta per una evaluació continuada enlloc d'una evaluació única que es fa ara majoritàriament.

- Estableix que l'oferta de les universitats en carreres i els seus continguts han d'anara enfocades cap a les demandes del mercat de treball i suprimir aquelles que no siguin rentables.

Tenint en compte aquests preceptes, jo crec que l'EEES no és pas una mala idea però podria ser modificable en els punts, que exposaré a continuació, la qual cosa faria donar qualitat al sistema i enmarcar-lo en un clar avenç pel progrés educatiu i una aposta clara perquè l'universitat sigui un punt de trobada per a l'aprenentatge i no una empresa de contractació segons demandes del mercat.

Així doncs,

- Cal que es faci una reordenació dels graus, això si fent un inventari a nivell europeu d'aquests graus perquè siguin realment i en la seva totalitat homologables i per tant aquesta llibertat d'educació arreu Europa no sigui imaginària sinó real.

- Mentre que a la resta d'Europa, s'ha apostat per un model de 3+2 (3 anys de grau + 2 de màster) a l'estat espanyol s'aposta per un de 4 + 1. Amb el model europeu s'accedeix més ràpidament al mercat de treball deixant dos anys de marge per aquells que hi volen aprofundir en la matèria.

- Una altra errada que hi veig és l'aplicació de la directiva europea per part del govern espanyol, perquè si és veritat que la directiva és europea; l'ens encarregat de projectar i executar-la n'és l'estat espanyol i no només ho fa de manera sectaria sinó que a més deixa de banda (interessadament) a aquells llocs estratègics puntals de l'innovació i el progrés com som els Països Catalans. A més de que marcar com a límit per destriar carreres, l'eficiència mercantilista no trobo que sigui molt afí a la realitat universitaria entesa com a centre de recerca i avenç del coneixement en el sentit ampli.

- I la deficiència més greu, és la financiació del model. No en el sentit gubernamental sinó en el dels implicats, els estudiants. Amb aquest model o cal una inversió molt important en beques per a la dedicació exclusiva tal i com reclama aquest sistema d'avaluació continuada i els crédits ETCS que marquen el treball tant intern com extern com a computabilitzable. O s'etilitza l'ensenyament no permetent l'entrada als nivells superiors a aquells estudiants de classe treballadora que necessiten fer feina per tal de poder sufragar les despeses generades per la seva formació.

Vull aprofitar l'exposició del que al meu entendre són les deficiències d'aquest model i l'explicació merament objectiva del que és en si. Per exposar, la meva absoluta repulsa per l'intervenció desmesurada i contra el sentit comú del Cos Nacional de Mossos d'Esquadra, i demano que s'obri una investigació i es depurin les responsabilitats polítiques tot i que això pugui arribar a les màximes instàncies. Entenent que en un estat de dret, la repressió no pot ser mai l'eina per aturar el dret legitim dels ciutadans a expressar la seva opinió de manera pacifica.

La democràcia segons el poder judicial

2009-03-03T05:22:00.000-08:00

Atònit observo els resultats de les Eleccions a Euskadi. Mai he entés la democràcia com una cosa tancada, com un bunker d'idees bones i d'altres de dolentes. Sempre l'he entés com la màxima expressió de la diferència, com la legitima defensa dels ideals siguin quins siguin.

Sembla ser que no tothom pensa igual, sembla que el concepte democràcia també està subjecte a interpretacions, i quan aquestes venen d'un poder judicial totalment orientat i polititzat sembla que ser demòcrates és empassar-se qualsevol sentència per acatament sense reflexió crítica, sense atendre als legitims drets de les persones a defensar els seus ideals.
Tots estem d'acord en que la violència no porta enlloc, en que la via democràtica no enten d'armes però tampoc d'atropellaments reiterats als drets individuals i col·lectius d'un poble.

A Euskadi, els resultats electorals no són més que l'expressió de la pseudodemocràcia en la que vivim, si analitzem els vots nuls tindrien 7 escons al Parlament basc. Té dret un jutge a no permetre presentar-se a un grup de persones si no hi ha proves contundents que vulnerin el sentit comú?

Tota anàlisi es fallida si parteix de la base que la societat basca ha fet un gir cap al constitucionalisme o cap a les forces d'obediència espanyola. Aquests resultats són un frau, són un atemptat contra el poble d'Euskal Herria, són unes eleccions guanyades a cop de sentència d'un tribunal i no per la lliure voluntat d'un poble expressat en les urnes. Aquesta reflexió no és pas gratuita, ho dic perquè hem de ser conscients que aquests atemptats contra la demòcracia seran denominador comú, es senten recolzats i legitimats, jo a tall personal demano la derogació de la llei de partits.

El barrament a la democràcia és inadmissible en el context d'una Europa globalitzada i moderna on tots els seus membres entenen la legitimitat de la diferència d'idees. Només ens queda esperar que es constitueixi el millor govern possible i que les forces nacionalistes tinguin molt a dir.

Zorte on, Euskal Herria!

"I vaig vendre Catalunya a canvi d'un pastís que mai no va arribar..."

2009-01-21T01:25:00.000-08:00

Aquesta reflexió deu pesar a la consciència d'Artur Mas i en el si de CiU al adonar-se que ara fa 3 anys, van vendre Catalunya i el seu futur polític en un pacte bilateral i amb una tendència clarament partidista. Només els importava retornar al poder, reprendre les regnes del Govern de la Generalitat, sense pensar ni un sol segon en el futur de Catalunya com a país.

I ara, 3 anys després, la consciència mossega i no els deixa dormir, portem 3 anys de teòric desenvolupament estatutari i els avenços són mínims.

Ara ens trobem en una situació de negociació amb l'Estat, un finançament ja retallat en el pacte que avui fa efemèride, i que encara volen minvar molt més. Presenten xifres que resulten irrisories només d'escoltar-les, i els mateixos que ens han portat a aquesta caòtica situació s'atreveixen a escampar que és culpa d'ERC que no tinguem concert econòmic. Si us plau, siguem realistes el concert econòmic porta anys i panys a l'agenda d'ERC. Sempre sols defensant la sobirania econòmica doncs tots sabem que és el primer pas cap a la sobirania política ( només cal veure Euskadi), si ara s'hi volen sumar i volen compartir vagó de tren hi seran benvinguts però que no intentin dinamitar ni malversar tota la bona feina que es porta duent a terme a ERC desde fa molts anys.

Sovint em pregunto que si aquest gir cap al "sobiranisme" que fa la dreta nacionalista no és més que una posada en escena només per tornar a tocar poder, per tornar a decebre als catalans que confien en les seves paraules. Perquè sota el meu punt de vista CiU sempre ha desenvolupat el que anomenaria un "nacionalisme covard", una posada en escena vistosa i plena de símbols pro-catalans però fets decebedors i buits de coherència nacional. Ells saben que l'independència és el millor per al desenvolupament com a pais de Catalunya, per l'economia, per l'estat del benestar però els hi fa por, els hi fa por dir-ho públicament, els hi fa por comulgar amb les tesis independentistes perquè prefereixen inventar-se un estat de latència de centre-dreta alimentant els somnis de catalans amb grans projectes per després que tot és quedi en el no res, en el pacte fàcil a la Moncloa, en el desistiment de la lluita dels drets de Catalunya i els seus ciutadans, tot per tornar al poder, manar per manar, sense projecte de futur, jugant entre dues aigües, sense definir-se. Per ser-ho tot, sense ser res.

Ara toca NO, els Països Catalans mereixen més!

2009-01-11T03:32:00.000-08:00

Aquest any passat el vàrem deixar amb el debat del finançament a la boca i aquest nou any d'enguany ha entrat sense canvi de debat, per dues qüestions bàsicament: una per les reiterades i abusives faltes al compromís del president del Govern espanyol i segona per l'incompliment en fer una proposta de finançament equitativa de veritat i amb l'objectiu de mitigar el dèficit fiscal al que aboca al conjunt dels Països Catalans (Illes Balears i Pitiuses 14 %, Catalunya 9 % i Pais Valencià 7 %).

Partint d'aquesta referència, la proposta que ha presentat Pedro Solbes és del tot insuficient. I és aqui on el moviment independentista ens hem d'agafar fort a la ventada, ser compromesos i forts pels temps que s'esdevenen. A partir d'ara seràn constants els intents del govern espanyol de minvar l'ànim i l'aparent unitat del catalanisme, les pressions que exerciran sobre el PSC i en definitiva sobre el govern català i la unitat signada al Parlament. I aquesta vegada ens hem de plantar, hem de ser capaços de ser ferms i rebutjar qualsevol proposta que vingui del govern espanyol que no compleixi l'Estatut i no mostri la voluntat pactada i signada de reduir el dèficit fiscal que patim al Principat. Perquè no és una qüestió d'identitat, és una qüestió de dignitat. La falta de recursos econòmics fa que el Principat cada vegada sigui menys fort, pugui invertir menys i en conseqüència debiliti el sistema financer i productiu d'aquest país. No demanem almoïna, demanem el que és nostre, de cadascun de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya i que l'Estat Espanyol espolia sistemàticament sense cap vergonya a costa d'un sant mot que ens crucifixa: solidaritat.

Sempre he pensat i ho continuo fent que la solidaritat és un gest voluntari, un acte solidari comença des de la generositat i quan tu a casa teva ja tens cobertes les despeses. L'Estat ens obliga a fer aquest gest sense tenir en compte que això hipoteca el nostre futur econòmic i que debilita la nostra posició davant el món. Tots tenim clarisim que l'ideal, el concert econòmic, model que des de sempre ha defensat ERC i que ara sembla que CiU s'apunti que és tracta de la recaptació del total dels impostos i després acordar amb l'Estat la part proporcional al que considerem que podem fer esforç solidari no és el model que es debat però hem de continuar posant les bases i lluitar perquè aquest model sigui el futur de Catalunya i sinó garantim que puguem arribar a aquest model, hem de dir NO. Més val un no acord que un mal acord, Catalunya serà la principal afectada de totes maneres. Sens dubte sense una Catalunya sobirana fiscalment mai no podrem tenir una Catalunya sobirana politicament.

Debats a Ràdio La Mina

2008-10-24T08:19:00.000-07:00

Com molts de vosaltres sabreu, des de Ràdio la Mina s'ha encetat un programa de debat polític setmanal d'una hora i mitja de duració anomenat: "La punta del iceberg". I les JERC estem d'enhorabona perquè a les dues darreres convocatòries, el Portaveu de JERC - Sant Adrià ha sigut el representant d'ERC al debat fet que demostra la forta aposta que fa el nostre partit referencial per les seves joventuts com a marc de potenciació i formació.

Els debats han estat: un sobre Educació i l'altre sobre les 3 xemeneies. En tots dos casos, més enllà de deixar clara la posició d'Esquerra s'ha parlat de tots aquells temes que a la resta de formacions polítiques els hi costa admetre, això ha fet a més que els debats siguin intensos i amb un caràcter de crítica potent amb el qual el ciutadà ha pogut veure-s'hi reflectit. No hem caigut mai en l'autocomplaença ni en la manca d'ambició ni social ni nacional per això hem donat la cara, fent un discurs coherent i lògic amb les nostres idees. I hem marcat la nostra visió deixant una emprenta clara amb l'esperança de que els ciutadans s'hagin adonat que tot és susceptible de millorar i amb nosaltres és possible.

Us encoratjem a que escolteu "La Punta del iceberg" cada dijous, de 21 h a 22.30 h en la freqüència 102.5 (Ràdio La Mina) o la 98.0 (Fòrum Ràdio)!

Salut i República companys!

Espanya no t'estima i per això et roba!

2008-10-03T13:56:00.001-07:00

Benvolgudes i benvolguts,

Aquest dilluns 6 d'octubre de 2008, a la Sala d'Actes del Edifici Polydor, tindrem el plaer d'escoltar a la professora de Teoria Econòmica a la UB, Elisenda Paluzie que ens parlarà sobre l'espoli fiscal que pateix Catalunya i com trobar el millor finançament per Catalunya. L'acte el presentarà el portaveu de JERC - Sant Adrià, Rubèn Arenas i Garcia.

Esperem que vingueu totes i tots i gaudiu de la conferència, serà realment interessant.

Contra l'Hispanitat, independència!

Vull tenir dret a l'autodeterminació!

2008-09-12T13:36:00.000-07:00

Ja estem de nou de tornada de les vacances i amb elles, ja s'han acabat els temps de calma i començant el setembre ens trobem amb una sentència del Tribunal Constitucional que sens dubte repugna als demòcrates que creiem que la voluntat del poble i el dret a l'autodeterminació dels pobles reconegut per la ONU és molt més important i profund que una Constitució feta sota l'ampar del "bunker", a la sortida d'una dictadura de gairebé 40 anys de durada.

Hem avançat moltisim des de llavors, l'Estat també ho hauria de fer i davant d'això només hi ha dues sortides: o toquen la Constitució i es reformen assimilant que Espanya no és una sinó un conjunt de nacions que això està demostradisim que no ho faran mai o toquem el dos, i quan dic toquem el dos vull dir totes les nacions que conformen aquest Estat sustentat econòmicament pels Països Catalans - així ho demostren les balances fiscals publicades pel Ministeri d'Economia - marxem aplicant el dret a l'autodeterminació que tenim com a poble.

El País Basc va aprovar amb el recolzament de la majoria suficient del Parlament basc la llei de referèndums, a posteriori fent ús d'aquesta llei el seu Lehendakari Juan José Ibarretxe va formular i preveure una consulta per aquesta tardor però avui el Tribunal Constitucional trepitjant un dret humà reconegut per la ONU ha invalidat la llei de referèndums, potser sota el paraigües de la Constitució ho poden fer però sota el paradigma de la demòcracia és digne fer això? Es digne que un país avançat, del primer món sigui capaç de trepitjar el dret a l'autodeterminació d'un poble? Hi ha una pregunta que rondina el meu cap sempre que entro en aquestes reflexions, que és més important la veu del poble o les lleis? Jo crec que el poble, si realment resideix la sobirania en aquest, ha de ser sempre consultat i més quan el president del mateix insta a fer aquesta consulta, no només estan trepitjant a l'essència demòcrata sinó que a més deslegitimen a la màxima autoritat del mateix, em sembla vergonyós i un atemptat greu contra el País Basc.

Espero també que la Unió Europea sàpiga posar a Espanya al seu lloc i donar-li la raó al poble basc. Prou ja de vulnerar els drets reconeguts dels pobles.

Catalans, penseu que nosaltres som els següents i ho hem d'aconseguir, tenim una societat diferent, un pensament diferent però un objectiu comú que és donar la veu al poble perquè sigui aquest qui decideixi quin és el model d'estat que vol.

Per fi tenim balances fiscals!

2008-07-17T13:14:00.000-07:00

He tornat de la meva setmana de descans i relax amb una notícia sorprenent i que no ha fet més que encendre aquest retorn a la meva rutina personal, la publicació de les balances fiscals.

Es realment indignant pel poble de Catalunya que hagin hagut de passar tans anys per tal de que es publiquin, i és potser encara més indignant adonar-te que les han amagat per por a possibles reaccions de les diferents nacionalitats que te aquest estat, i sense menystenir al País Basc i Navarra tot i que tenen un sistema de finançament que ja ens agradaria, a Catalunya i al conjunt dels Països Catalans som amb diferència els que surtim més mal parats d'això que en diuen Estat, un estat inventat, una aglomeració de nacionalitats unides pel terror d'una guerra i que han sabut conservar amb mà dura i només amb això des de fa 300 anys, el seu truc l'homegeneització constat barrejat amb époques de repressió i massacres humanes que enlloc del món han passat.

He tingut el plaer de parlar amb un historiador mallorquí a la meva estància a Mallorca, per res sospitós de catalanista ni independentista, això si objectiu com a pocs, haurieu de veure-li com s'emocionava parlant de l'época de Jaume I, com alabava els temps de bonança económica que les Illes Balears i Pitiüses havien gaudit durant la seva independència i durant el seu pas per la Corona d'Aragó. Sent objectius, des de la vessant económica avui per avui als Països Catalans ens convé la independència, per fi avui puc dir ben alt i clar que prou de pseudosolidaritat!!

La solidaritat és un terme confós sovint, la solidaritat no és un exercici obligatori, és una decisió optativa que pren qualsevol en una situació determinada. No és solidaritat que perdem més de 2000 euros l'any per cada ciutadà català, senyors no us enganyeu, no és solidaritat és espoli, espoli fiscal.

Prou!

Volem un finançament just, i volem que Catalunya esdevingui una potència econòmica al món, i és la nostra responsabilitat i la dels nostres politics la de portar a Catalunya a ser capdavanters en l'economia productiva i deixar la construcció com a secundari. I per fer realitat això que tant necessita Catalunya necessitem diners per fer les consegüents inversions.

Visca Catalunya lliure d'espoli fiscal!

Arriba per fi Mallorca!!

2008-07-08T19:10:00.000-07:00

Semblava un oasi llunyà, un miratge etern, més aviat una sensació que no pas una realitat que tard o d'hora s'acabaria per materialitzar, però em trobo aquí a les portes d'allò que tant he anhelat i que per fi ara, puc dir que és aquí.

Em refereixo com no a Mallorca, aquest viatge que vàrem planificar en un context molt concret i després d'un viatge a Tenerife que va colmar el sac de les sorpreses i va significar un hite a les nostres vides, des de llavors res ha tornat a ser igual. Alguns han volgut creure en un espècie de maledicció tinerfenya que ens ha portat a un espai personal caòtic i descontrolat i jo crec més aviat en la tercera llei de Newton que diu que tota acció té una resposta de la mateixa magnitud i en sentit contrari a la força aplicada inicialment, i es que malgrat que a vegades no en siguem conscients a la vida qualsevol mínima acció repercuteix en la història i desencadenament dels fets, és per això que cal mesurar gairebé milimetricament allò que fem ja que igual que si en un text et deixes una coma, probablement no s'entén bé una frase, una vida amb només un acte descontrolat por ser suficient per no entendre-la.

Marxo ofuscat pensant en tornar, és mala senyal, perquè marxo per descansar i per desconectar i estic massa obsesionat en què passarà, hauria de ser més natural, deixar en off el cervell però no puc, és un conjunt de factors que fan impossible el poder mirar més enllà i es que encaro aquest viatge com un vertader Congrés on em presento i tinc ben decidit que si no em ratifiquen aquest cop no tindré més alternativa que cedir el pas als de darrere, marxar cap a casa sense recompensa després de tanta feina.

De totes maneres, no us preocupeu estaré bé dins del meu malaltís pensament continuat i incansable de que una cosa dolenta sempre es susceptible d'empitjorar.

Jo em vesteixo quatribarrat!

2008-07-03T06:36:00.000-07:00

El passat diumenge 29 de Juny d'enguany la selecció del país veí, estat on "convivim", va guanyar l'Eurocopa de futbol. No entraré en valoracions esportives no em veig amb cor de jutjar no sóc imparcial i per tant prefereixo mantenir-me al marge. Ara bé, em sembla patètica l'actuació d'alguns ajuntaments com el meu posant pantalles gegants per als aficionats, no és vergonyós que es destini part de l'erari públic per a una qüestió que només afecta a alguns? Per què quan la selecció catalana juga els seus partits no es promociona, perquè els ajuntaments catalans s'obcequen a demostrar la seva espanyolitat i no promocionen el que són realment, catalans?

N'estic cansat d'Espanya i d'aquells que es dediquen a intentar trepitjar la cultura catalana, avui és l'esport, ahir va ser un manifest per la llengua espanyola (per cert l'única llengua comú que tenim a Catalunya és el català, comuna i autòctona). Jo demano un pas endavant, demano que els catalans fem servir la nostra veu per apagar qualsevol mena d'atac al que som de facto. Ningú no té dret a demanar-nos canviar la nostra llengua, ningú ens pot imposar que ens emocionem amb una selecció nacional que no és la nostra i que a més és la culpable de que nosaltres no podem disputar competicions internacionals, no ens conformarem amb un torneig de nacions sense estat, és un primer pas però jo vull que Catalunya tingui les mateixes possibilitats que qualsevol selecció europea a conseguir l'Eurocopa o fins i tot un Mundial!!

Envejo el sistema que fan a la Gran Bretanya respectant les nacions i donant-li la possiblitat de tenir la seva selecció nacional pròpia reconeguda oficialment de manera internacional.

Espero que la propera Eurocopa, Catalunya hi jugui i pugui fer un bon paper!